«…Total que, benvolguts petrerins, eldencs i d’altres admiradors i admiradores dels Moros i Cristians —vos trobeu on vos trobeu— hi ha un Valor per llegir amb motiu d’aquestes entranyables festes, que tan delerem i tan depressa passen. I si en festes les coses no vénen seguides, no patiu, feu com don Pere Mestre, el Jugador de Petrer: Què va fer?…»
Petrer homenatja suaument la figura d’Enric Valor. Millor això que no res, clar. El mateix escriptor de Castalla estaria pagadíssim, des de la seua modèstia li semblaria fins i tot excessiu el poquet que es fera…
«…Anys després d’aparéixer Temps de batuda, alguns petrerins vam tenir l’oportunitat de conversar amb Enric Valor. Les referències a Petrer i, especialment, a Elda a propòsit de la novel·la eren inevitables. L’escriptor ens explicava la seues vivències a la ciutat sabatera i a tota la contrada…»
La meua invitació a visitar Enric Valor, el valor de les paraules no vull que siga merament itinerant i apologètica, m’estime més tirar pel camí de la incitació i animar-vos a “descobrir-hi” algunes joies —literàries, cíviques, personals i humanitzadores— que la configuren.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat a l’escriptor el any 2011 —Any Valor— amb una magnífica exposició estable que du per títol «Enric Valor, el valor de les paraules».
«…En eixe raconet, on crec que hi ha en l’actualitat un inevitable “cuartelillo” —dir part antiga i dir “cuartelillos”, a Petrer, és fer sinonímia— jo recorde haver conegut entre boires un fusteria antiga, tradicional, un tant destartalada, però plena d’encant…»
Ho dire sense pèls en la llengua: Petrer és un poble definitivament “arquitecticida”…
«…Carrer de corregudes amunt i avall, corregudes d’infantesa del carrer Major al del Castell. “És, sens dubte, un dels carrers més típics de Petrer, escalonat i morú”, com diu M. Carmen Rico a l’imprescindible article que li dedica a Las calles de Petrer…»
«…Teulades, finestres, cambres, terrasses, ximeneres, carrers torts, estrets, laberíntics, tortuosos… Mirant des del castell el Petrer morisc,el de les teules àrabs, els que es va buidar de població fa quatre segles per una ignominiosa expulsió propiciada pel catolicismes integrista…»
La ploma d’Helios Villaplana i la sensibilitat literària de Vicente Brotons tornen a unir-se en estes poètiques estampes visuals i sentimentals del nostre passat.
» Són els paisatges que no llegarem a les futures generacions i que només podrem evocar-los aquells que superem els quaranta anys. Se sap ja, el progrés és arbricida i constructor…»
«Les vacances d’estiu ens proporcionen la possibilitat de llegir. Llegir més, llegir coses distintes a les pròpies de les urgències diàries, professionals o domèstiques, rellegir o abordar la lectura d’obres que pel volum o la densitat de contiguts exigeixen una certa dedicació i perseverància més accentuades que les normals…»
…»Este carrer sobradament centenari, poc alterat en el seu traçat, ha sofrit canvis constants en les seues edificacions, fent que amb una curta freqüència anual haja vist modificada continuament la fisonomia»…
Als pocs anys de desaparéixer la casa de camp tradicional, la Diputació d’Alacant va fer este modern alberg de muntanya perfectament integrat en el medi. Només cal lamentar una cosa: estant com està en un entor privilegiat té una infrautilitació notable…
…»Els Castellarets és una poc significativa altitud orogràfica que, gràcies a ocupar un lloc estratègic —des d’allí s’albira tant la plana de l’Alacantí fins a la mar com la vall que s’obri cap a Petrer—, està ple de restes arqueològiques relacionades amb les moltes construccions de vigilància que des dels íbers s’han assentat en esta llometa»…
…»I jo em pregunte: A vore si els valencians també acabem convertint-nos sense voler en un estat independent del Regne d’Espanya? No, no em malinterpreteu, no. No expresse cap desig personal —per altra banda jo no pinte una mona—. Em limite a interpretar la “clausula Camps” de l’Estatut d’Autonomia Valencià»…
«…No sé si Helios Villaplana tenia plena consciència de què havia dibuixat aquí quan amb el seu plomí de cronista gràfic del Petrer de la segona mitat del XX va fixar artísticament esta tan “petrolanca postal”. Jo ho tinc clar: una metàfora gràfica del constrast entre la bellesa i la lletjor d’un poble…»
Petrer, segurament, tindrà moltes coses per sentir-se orgullós com a poble. Però en té algunes també per avergonyir-se —avergonyir-nos— eternament. Una és la que esta bella retrospectiva paisatgística nascuda del plomí del mestre Helios Villaplana se’ns mostra com a testimoni d’una de les vergonyes més ignominoses d’este poble de moros, cristians, carasses i polítics. En primer pla, un carrer de terra i un pals de telèfons, després una sòlida valla de cement i reixes de ferro, darrere les instal·lacions de la fàbrica de sabates LUVI…
«…Com vos veja Font de Mora us envia els comissaris —perdó, inspectors— educatius de la “ínclita provincia de Alicante” i vos obrin un expedient…»
…Un conjunt d’àmplies terrasses abalconades cobreixen el tram del carrer José Perseguer devers als Derrocat. I en aquest conjunt destaca el ben cuidat mirador de fusta que el mestre del plomí, Helios Villaplana, recull com a element central del dibuix urbà (…) És la façana —o frontera— de Petrer per definició»…
Lepoldo Pardines va ser, junt a Gabriel Payà, un dels dos primers carrers que a finals dels anys quaranta del segle passat articularen el desenvolupament de l’eixample de la localitat. Ara, esta important via, ja és per moltes raons part vella…
El costerut carrer local és un lloc molt tranquil, sense trànsit. Últimament ha estat objecte d’una intervenció urbanitzadora que l’ha deixat “guapo”, certament. El que passa és que al nostre barri antic li calen també intervencions habitadores, tantes o més com urbanitzadores…