Petrer homenatja suaument la figura d’Enric Valor. Millor això que no res, clar. El mateix  escriptor de Castalla estaria pagadíssim, des de la seua modèstia li semblaria fins i tot excessiu el poquet que es fera. He dit Petrer, i ho he dit malament: l’ajuntament homenatja Enric Valor gràcies a la significativa col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L’esforç de la institució local, ben poca cosa. Altra cosa seria si es tractara d’un escriptor carpetovetònic tant del gust de l’autoritat competent, per a això no faltaria ni pressupost ni voluntat política. Les coses són com són.

Jo, a diferència del mestre Valor, sí que em queixe, però amb suavitat, sense escarafalls. Fins i tot, he tingut la sort de ser programat per a parlar d’Enric Valor als alumnes dels IES locals —i a qui vulga, i puga, ssistir en eixe intempestiu horari de migdia— dijous 14 d’abril (bona i gloriosa jornada per a la gent de bé!). “Gràcies!”, com diria un tal Ovidi, d’Alcoi.

Per altra banda, vull saludar també la vinguda de l’exposició itinerant Enric Valor, el valor de les paraules, de l’AVL. Està al Museu Dámaso Navarro. S’inaugura dilluns 11 a les 20 h. i es prolonga fins al 18 d’abril. Una bona oportunitat per acostar-se a la figura de l’escriptor Enric Valor d’una manera senzilla, amable i sintètica.

Totes estes activitats es fan en el context de la IV SEMANA PEL VALENCIÀ, inciativa que salude efusivament i de la que valore significativament els diversos contingut de qualitat que s’ofereixen. Només m’assalta una pregunta: una setmana pel valencià, no està gens malament, però què fem les restants cinquanta-una setmanes de l’any? ens oblidem que el valencià és la llengua a què més atenció s’ha de prestar des de les institucions i en tots els àmbits, tal i com indica l’Estatut d’Autonomia del President Camps? A veure si som capaços de fer cinquanta-una setmanes més no “pel valencià” sinó senzillament “usant molt més el valencià”, tal i com indica l’Estatut. Per demanar que no en quede, ai!

Tornem al “Cavaller que estimava les paraules”. Jo sé, perquè m’ho va confessar ell mateix, que Valor se n’estimava especialment dos, de paraules: Elda i Petrer. La capital de Vinalopó li va retre un homenatge força especial, amb edició de llibre bilingüe inclòs —ja ho he explicat anteriorment—; Petrer, si fa no fa, n’ha fet el seu també. Hi hauran, no tinc cap dubte, més convocatòries civicoculturals i escolars entorn a la figura d’Enric Valor i al llarg dels propers mesos. L’escriptor ja ens va oferir el seu personal homenatge quan va escriure…”Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla” ; o allò altre de “Aquell delitós  Molí de les Reixes, sempre acomboiat, enmig de les aspres muntanyes, pel refils dels rossinyols, dels oriols o de les merles, i per la remor de les aigües que s’esmunyen gojoses de la cacau, per a caure riu avall en saltant vertiginosos”. Dos excel·lents postals poètiques del nostre territori. Dos textos que pertanyen, m’imagine que el lector o lectora ho haurà endevinat ja, a la popular rondalla “El jugador de Petrer”, un dels trenta-sis monuments al nostre imaginari col·lectiu que va bastir el genial castallut.