No ha pogut ser. L’alçada de mires dels demòcrates “transicionistes”, hui funcionaris del PSOE amb dret a portes giratòries i maniobres corruptes que poc han d’envejar-li a les del PP, no vulgueren ni sentir parlar d’un pacte d’esquerres.
Un recorregut per aquests anys de glória, que inclouen un concert a Petrer en 1992 en el commemorant del 20é aniversari del Grup Exeo.
Raimon demostrà així que el cant de lluita no és contradiu amb la qualitat artística i musical, ans al contrari: el bon art sempre, sempre, és revolucionari. Revolucionari i bell.
El pròxim dissabte 9 d’abril, a les 9 de la nit, al Teatre Castelar d’Elda (capital delVinalopó Mitjà) actuarà Raimon. Encetant així la seua gira “Raimon a casa” per 16 ciutats del País Valencià.
Per això l’alcoià, com en tants altres concerts que va fer i faria, entonà com a última cançó l’himne utòpic —la utopia necessària com l’aire que respirem, fins que ens deixen— “Serà un dia que durarà anys”.
És una peça musical escrita i executada des dels paràmetres de la música popular menorquina, en aquest cas de la buleria.
Quan vaig estar al Chiqui jo l’havia sentit alguna que altra vegada, el “Garrotada…”, i sempre em sorprenia per àcid, irònic i divertit.
De les enormes dificultats que “es crea” l’esquerra per a no pactar i tombar aquest govern austericida, lliberticida i neocentralista.
La broma d’EU-UP ens ha eixit molt cara (benvolguts Iglesias i Garzón, la vostra prepotència de polítics de la “vieja escuela de a ver quien la tiene más larga” ens ha eixit molt cara).
No hi ha mitges tintes ni eufemismes. Cantar des d’una postura insubornable a favor de la lluita de classes, concepte marxista ben clar i precís (i ben actual, iep!)
Aquesta cançó Ovidi sempre l’encetava amb una presentació en que es referia a son pare. A Petrer va ser un moment ben divertit del recital.
Un cant de sega tradicional per a una denuncia ben actual encara.
Estellés: «Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió que ha fet d’ “Els amants”. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per a sempre. Li done les gràcies».
Sense anunciar res, Ovidi feu mutis i donà pas a una interpretació de guitarra de Toti Soler. El silenci del Chiqui embolcallà l’execució d’”El cant monjo”, peça musical que un any després apareixeria en l’LP que duria el mateix títol genèric.
I en eixes estem, Ovidi Montllor des de el deu de març de 1995 fa vacances. Vint anys llargs fent vacances. De tant en tant torna, retorna.
Musica, veu i expressivitat corporal al servei de denunciar sarcàsticament i amb ira un estat de coses insuportable. Cançons contra els poders i els poderosos.
L’alcoià, com ho sabia, ho cantava: amb tanta teatralitat com humor i mala llet. Van ser cançonetes com aquesta,
L’alt de Guisop simbolitza l’epicentre enlairat del món real, literari i màgic d’Enric Valor. Des d’allí es fonen país, paisatge i paisanatge al caliu de la llengua estimada.
Ovidi va desenvolupar un carrera d’actor teatral i cinematogràfic impressionant.
Han hagut de passar més de quaranta anys perquè en la història de la música i la cançó feta en valencià a Petrer —amb lletres en valencià!— apareguera un producte cultural com el CD GXMGp’15.
“El deseperat” era una cançó veterana: ja tenia dos anys en vinil, havia aparegut al disc Un entre tants…» La lletra, del mateix Ovidi, va ser escrita el 1969 i es mou entre la ocurrència, l’humor, la crítica social i l’absurd.
L’Ovidi cantant sovint és superat per l’Ovidi recitant, “dient”, com solia definir ell mateix. Home de potent i dúctil dicció ens mostrà aquesta faceta als petrerins amb el seu poema epistolar “Carta a casa”.