Chiqui-74 (VII): Perque vull, Ovidi Montllor (1942-1995)
«Aquell any de 1974, però, va ser un punt d’inflexió. A Petrer va cantar els versos del gran clàssic contemporani, Pere Quart…»
«Aquell any de 1974, però, va ser un punt d’inflexió. A Petrer va cantar els versos del gran clàssic contemporani, Pere Quart…»
A Petrer va interpretar de manera equilibrada cançons d’Un entre tants i Crònica d’un temps. “La fera ferotge”, que donava títol a la seua primera gravació, també va formar part del repetori.
Ovidi actuava quasi sempre acompanyat de Toti Soler —Jordi Soler i Galí (Vilassar de Dalt, Maresme, 1949)—, al qual l’acompanyava ja al 1974 una merescuda fama d’enorme i heterodox guitarrista. El tàndem Toti&Ovidi / Ovidi&Toti seria una constant en la carrera musical d’aquests dos artistes durant vint anys més.
Era l’hora de “La cançó de les balances”. Per a mi, per al jovenet Brotons, hi concorrien dues circumstàncies noves: una, coneixia la cançó d’un recital que uns aficionats de Petrer havien oferit al soterrani del carrer Major, on llavors tenia la seu el Centre Excursionista de Petrer;l’altra, la lletra no era d’Ovidi Montllor, pertanyia a Josep Maria Carandell.
«Sí, sóc ateu i, veig per on, eixe nit de finals d’estiu, vaig descobrir l’infern on vivia…»
«Tots i totes hem tingut les nostres tereses —i pobre d’aquell que no les hagen tingudes mai,,,—»
Hui encete una sèrie de 21 articles dedicats a la figura del cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, que fa vint anys que es va morir i quaranta-u que, per primera vegada, va estar a cantant a Petrer.
Aquest divendres es presenta al Centre Cultural de la localitat el llibre «El Tractat d’Almisrà i la Governació dellà de Xuquer fins al riu de Xixona», de Agustí Ventura i Conejero. El professor de la UA i habitual col·laborador d’aquest diari, Vicent Brotons, ens presenta el llibre en aquest escrit.
El professor de la UA, amb el seu rigor i humor habitual, repassa la història de l’obra còmica més reeditada del teatre català.
L’Ateneu Cultural Republicà de Petrer s’afig a la iniciativa cívica, cultural i literària i convoca a Petrer el primer “Sopar Vicent Andrés Estellés” per al pròxim dijous 6 de febrer, una resposta alegre i vital davant el moments difícils pels que passa el País Valencià des de fa uns anys.
Gotes daigua per veure-hi clar, no existeix Goliat que ven
Fou per Sant Crispí, el patró dels sabaters —l’ofici que tanta plusvàlua, d’acord amb l’ortodòxia del venerable barbut materialista, ha permés acumular a la nostra desertora burgesia—, quan el poeta fràgil, malaltís, luxuriós, bròfec, patriota , amo i senyor de la paraula —humà, massa humà— passejà pels carrers de Petrer.
Ningú, ni la mascota de Vicent Brotons, es resistix a viure un fet històric…
Premiado con el Blas de Otero de la Universidad Complutense de Madrid, Inane es un caos lírico tan paradójicamente puesto en orden que acaba conformando una obra poética tan bella como inquietante.
“Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; […] Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi he renunciat.” Així s’expressa Fuster al seu Diari el 1954.
. Els polítics de llavors, i molts dels d’ara, van preferir mantenir el miratge equivocat del tòpics per seguir enganyant la ciutadania amb eixa idea faraònica de circuits de Fórmula 1, Copes Amèrica, Ciutats de les Arts i les Ciències, aeroports sense avions —al nord— i fosques Ciutats de la Llum —al sud—.
Aquesta és la inevitablement incompleta crònica d’una amistat marcada per l’admiració entre dos homenots del país: Enric Valor i Joan Fuster.
«…El seu primer llibre va ser un assaig sobre art, El descrèdit de la realitat (1955). I així, des Sueca estant, es professionalitzà plenament com a escriptor, adoptà el dur ofici de “ser Joan Fuster”, com ell mateix deia…»
«…Preníem i coneixíem vivencialment tot allò que el país oficicial ni ensenyava ni permetia que existira. Fórem l’OJE de Petrer i tots -i les poques totes- que passàrem per allí vam viure d’una manera molt especial l’oci d’aquells distints i distants setantes…»
«¿Per què un magnífic volum de més de cinc-sentes pàgines, profussament il·lustrat —fotografiat, per Ramón Dimas, sobretot—, amb sis mapes, enquadernat amb tela i amb sobrecoberta va molestar tant el poder establit i a signficatius sectors de la burgesia? ¿Per què una guia ben escrita, documentada, intel·ligent, erudita en alguns passatges, curiosa en altres i traspuant en totes planes amor al país va convertir Fuster en una mena de proscrit?»
Pintor i escriptor es busquen i es troben en esta selecció de perles literàries i visuals.
«…Doncs bé, jo era d’eixos del “pelatge”: un jove estudiant de magisteri, socialista, valencianista i escandalosament tímid. Cèlia sempre m’atenia amablement. Amb ella, fins i tot, vaig “negociar” un any que ens prestarà al Grup Cultural Exeo, de Petrer, un centenar de llibres i discos per a fer la llavors tradicional Mostra del Llibre…»