Fuster 20-50-90: El País Valenciano (I)

Por Vicent Brotons -Universitat d’Alacant

1962 va ser un any important pel que fa a la transcendència social de l’obra de Joan Fuster. Ja hem parlat de Nosaltres el valencians, apareguda aquell any. Un altra obra que també justifica el cinquantenari és El País Valenciano. Una guia de viatges en castellà publicada en una prestigiosa col·lecció —Guías de España— de la barcelonina Editorial Destino. La rica prosa de l’escriptor i el seu incissiu esperit crític feren , com ell mateix va dir, que “ una inofensiva guia de viatges escandalitzara tot cristo.”

¿Per què un magnífic volum de més de cinc-sentes pàgines, profussament il·lustrat —fotografiat, per Ramón Dimas, sobretot—, amb sis mapes, enquadernat amb tela i amb sobrecoberta va molestar tant el poder establit i a signficatius sectors de la burgesia? ¿Per què una guia ben escrita, documentada, intel·ligent, erudita en alguns passatges, curiosa en altres i traspuant en totes planes amor al país va convertir Fuster en una mena de proscrit?

L’escriptor mateix descrivi així “l’auto de fe”: “Una preciosa quantitat d’ira es projectà sobre la meua persona a través dels diaris municipals, de les tertúlies de forces vives, dels despatxos oficials, i fins i tot d’alguna trista sucursuals bancària […] Hi ensenyaren el cul totes les mediocritats domèstiques, la plana major de l’’autopatriotisme.”

No va ser concebuda en cap moment amb voluntat provocadora o crítica. Ell mateix la definia així: “aquesta guia és molt com cal: informativa, una mica —molt— apologètica, i en alguns passatges, tocada d’efusió. També té, de tant en tant, anotacions iròniques i subratllats incisius. Una cosa prou normal, si bé és mira.”

Comptat i debatut, aquest text escrit en la “lengua de todos” —com tant els agrada dir als que només en parlen, lligen i escriuen eixa— li va costar a Joan Fuster una mena d’exili interior. Tota la premsa del País Valencià va vetar les seues co·laboracions —ininterrompudes durant deu anys, en alguns casos— per les pressions polítiques i econòmiques dels poders valencians sucursalistes.

La guia paga la pena llegir-la, encara hui. Fuster la reescriví el 1971 amb le títol Viatge pel País Valencià i forma part del tercer volum de les seues Obres Completes. A principis de 2012 es va editar per l’editorial 3 i 4, mitjançant el sistema de micromecenatge (Verkami), el llibre Viatge pel meu país, de Joan Garí, una mena de diàleg actualitzat entre aquell viatge que va fer Fuster per escriure la guia el primers seixanta i el que ha fet Garí en els incis de la segona dècada del segle XXI.

Des de les pàgines de Petreraldia.com jo vull convidar-vos a llegir la versió original (la podeu trobar en llibreries de vell o a les biblioteques públiqes municipals de Petrer, Castalla, Onil o Xixona, per exemple) o la revisada, ampliada i valencianitzada de 1971. Per encetar el convit ho farem amb l’inici del text original:

“La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del reyno de Valencia, parece exagerada y aun falsa si se entra por Aragón”. Así comenzaba el abate Antonio José Cavanilles sus Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía , Agricultura, Población, y Frutos del Reyno de Valencia en 1795. Y una comprobación más o menos semejante, desconcertada, desencantada quizá, tendrá que hacerse cualquier viajero que llegue a la antigua frontera valenciana desde el interior de la Península.”

I en aquest lliurament de hui, com que estem al voltant de la Mare de Déu d’agost, especialment significativa a Elx, amb una celebració que és Patrimoni de la Humanitat, us citaré el que deia Fuster al respecte en aquells paper escrits a propòsit del seu viatge d’inicis dels seixanta. La cita no és gratuïta, és tota una invitació a què hi assistiu:

“A Elx s’ha de venir a mitjans d’agost. La calor és aleshores sufocant i cruel, ho adverteixo; però espera al visitant una compensació grandiosa: El Misteri. Patrona d’Elx, com de tantes altres ciutats guanyades per Jaume I, és la Verge Assumpta: el 15 d’agost, doncs, celebra la seva festa major. La qual consisteix, principalment, en la representació d’un drama litúrgic, tot cantat —una vertadera òpera— amb el tema de la Dormició de Maria. El Misteri és obra de l’Edat Mitjana, en el seu nucli;…”