“Vaig escriure [Nosaltres el valencians] amb l’ajuda de

Tabacalera i la casa Soberano en un parell de mesos.”

(Joan Fuster)

Nosaltres els valencians és l’assaig d’història cultural pel qual és més conegut l’escriptor Joan Fuster. És també el culpable del segon digit del títol d’aquest article, que sembla un número de telèfon antic. Efectivament, el passat més de maig es van complir els cinquant anys de la publicació d’aquest llibre. Junt a El País Valenciano, del mateix 1962 també, va representar un autèntic revulsiu al si de l’ensopida societat valenciana. El País Valenciano, una senzilla guia turística —ja en parlarem—, va molestar el món faller i l’ establishment folkloritzant franquista. Va ser, però, Nosaltres el valencians l’obra que a llarga emprenyaria —deslliuraria tota la mala bava reaccionària— de la burgesia franquista, inculta, sucursalista i provinciana.

Finalitzant els anys cinquanta, el prestigi intel·lectual i literari de Joan Fuster era ja tota una realitat. Escrivia assiduament en un bon nombre de revistes i periòdics —Levante, Destino, El Correo Catalán, Las Provincias, Pont Blau, La Vanguardia…—, havia editat una sòlida i moderna obra poètica i duia publicada una quinzena llarga de llibres, com a autor o com a editor crític (Antologia del surrealismo español, Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer, El descrèdit de la realitat, Antologia de la poesia valenciana, El món literari de sor Isabel de Villena, Ausiàs March. Antologia poètica, Judicis finals, Valencia…). Açò va fer que un nodrit grup d’intel·lectuals i professors universitaris li encarregaren, a través de l’editorial Edicions 62, recent creada, l’escriptura d’un assaig d’història cultural sobre la identitat dels valencians. Ningú, fins llavors, havia fet una obra d’eixes característiques. El que hi havia publicat fins al moment no passava de “folklorades” més o menys ben intencionades o d’articles breus, parcials i de totes totes insuficients. Més de dos-centes pàgines, una introducció, dotze capítols distribuïts en tres blocs —Els fets, Les indecisions, Els problemes— i uns agraïments configuraven Nosaltres els valencians.

L’obra impactà significativament entre la minoria intel·lectual i els estudiants universitaris. Dins de la intel·lectualitat valenciana, una “microminoria” ben poderosa, la dels pensadors al servei de la Dictadura —però es pot pensar des de la submissió a un dictador?—, l’anatemitzà en la seua totalitat. La resta, amb més o menys entusiasme, s’hi acosta críticament i entrà en el “joc ètic de pensar i pensar-nos”. Com va dir el professor Ernest Lluch, “Nosaltres els valencians separa la nostra prehistòria de la la nostra història” o, menys metafòricament, “ens introdueix en la modernitat, en la més estricta cotemporaneïtat” (Antoni Furió). Des de llavors, i especialment en els vint-i-cinc anys següents, l’assaig es va convertir en un referent imprescindible per a la construcció d’un valencianisme sòlid. Vint-i-cinc edicions fins als nostres dies són la prova fefaent de la seua importància.  Amb Nosaltres… van sorgir conceptes de fusterianisme o antifusterianisme —molt a pesar de l’autor, tots dos—, però també va sorgir un pensament crític sobre la nostra realitat que està ben viu i arrelat i ha propiciat les fites més significiatives de la reconstrucció nacional.

Al 1962 ja ho deia Fuster al pròleg: “Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se la qüestió que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.”

El llibre en aquests cinquanta anys d’existència ha provocat molta polèmica fecunda i algunes grolleres i poc recomanables manipulacions: un país ple de personatges superficials en tots els àmbits té eixes coses. Malgrat tot, llegir —rellegir— Nosaltres els valencians en aquesta segona dècada del segle XXI encara és un recomanable exercici de lucidesa intel·lectual i compromís cívic. I també un plaer, per la seua magnífa prosa. Mireu-vos, si no, aquest fragment:

“I la mentalitat [valenciana] de sucursal [de Madrid] donarà el to —el baix to— de la vida valenciana dels últims temps. En l’ordre de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors.”

Ara mireu-vos els vergonyosos esdeveniments que ens estan caient al damunt amb això de la crisi; mireu una miqueta més arrere —sí, sí, fins i tot als temps de Zaplana i Lerma—; apliqueu l’anàlisi sucursalista fusteriana —“Para ofrendar nuevas glorias a España”— i entendreu l’esperpèntica lògica que ens duu, per exemple, a quedar-nos sense entitas financeres pròpies, no tenir un corredor mediterrani o veure com culturalment i idiomàticament som l’”últim pet de l’orgué”, com diu una bona amiga, en el concert espanyol i europeu.

En pròxims lliuraments seguirem citant i comentant Nosaltres els valencians.