Vicent Brotons

Universitat d’Alacant

 

Este matí he llegit l’emotiu article que Emilio Soler dedica a Cèlia Ibàñez en el seu setanta aniversari al diari Información:

http://www.diarioinformacion.com/cultura/2012/07/30/homenaje-fundadora-set-i-mig/1279941.html

A l’alcoiana Cèlia me la vaig trobar fa uns quants dies pel seu segon poble, Benilloba (el Comtat). Ens vàrem saludar amb la cordialitat que correspon a l’ocasió. Cèlia i jo hem coincidit sovint manifassejant noblement per la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. ¿Som amics, coneguts o saludats, que diria en Josep Pla? Jo pense que som còmplices de frustracions, que no ens afecten massa, de projectes, que ens determinen, i  somnis, que segueixen plenant-nos d’energia i solidaritat, perquè ella, com jo —com tantes elles i “jos”— sabem que “en som molts més dels que ells diuen i volen”, que canta Raimon.

Però qui és Cèlia Ibàñez? Deixem que ho explique el senyor Soler. Traduesc  textualment de l’article d’Información:

“Recorde que la primera volta que vaig parlar amb ella va ser en la seua llibreria Set i Mig, quan jo mateix buscava un llibre de l’intel·lectual italià Ignazio Silone, el de Uscità di sicurezza o una cosa així que havia prologat Joan Fuster. Eixa edició de Fontamara, la trista història de la pobresa en un poble dels Abruzzos, s’havia publicat en català i lògicament calia buscar-la en aquella llibreria de rojos i nacionalistes que per la dècada dels setanta hi havia obert el seu mostrador al carrer Rafael Terol, [d’Alacant], ben prop de Correus. A partir d’aquella primera trobada la nostra amistat començà  a engrandir-se i em vaig fer assidu d’aquella petita llibreria, quasi subterrània amb foscor inclosa, on sovint apareixia gent de tots els pelatges polítics progres que un es poguera imaginar. Allí podies trobar en les teues estones lliures discos, llibres i idees, es podia demanar més? De més a més, en la “cambra”, solien exposar diminutes mostres, l’espai no donava per a més, alguns dels pintors alacantins més importants o, si més no, dels que ens agradaven a molts de nosaltres, com Xavier Lorenzo, Pepe Azorín o Arcadi Blasco.”

Doncs bé, jo era d’eixos del “pelatge”: un jove estudiant de magisteri, socialista, valencianista i escandalosament tímid. Cèlia sempre m’atenia amablement. Amb ella,  fins i tot, vaig “negociar” un any que ens prestarà al Grup Cultural Exeo, de Petrer, un centenar de llibres i discos per a fer la llavors tradicional Mostra del Llibre, que, com el seu nom indicava, era només de llibres en valencià. Allí també vaig adquirir el meu segon llibre de Joan Fuster, l’extraordinari assaig  Diccionari per a ociosos, una obra de pensament(s) escrita en una prosa tan divertida com admirable que, una vegada que el lliges, acaba seduint-te —ja s’ha de tenir la testerola dura per no deixar-se enganxar per eixe grapat d’idees expressades amb rigor, originalitat i humor intel·ligentment irònic— i guanyant-te no tant per a la lectura fusteriana només, sinó per a tota la bona literatura assagística.

Diccionari per a ociosos ha estat probablement l’obra fusterina més llegida fora del País Valencià. Ha sigut traduïda a l’anglés, el castellà i l’italià. La vigència dels seus pensaments, organitzats alfabèticament per paraules clau, és indiscutuble. Fixeu-vos-hi, si no, en els dos pensaments que ben bé podríem dedicar a la llibretera Cèlia Ibàñez:

“Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.”

O aquest altre que parla dels infames actes bandàlics contra la llibreria. Actes executats per energumènics personatges alacantins, ben coneguts per les forces de l’ordre i que, probablement per eixa mateixa raó, mai no foren detinguts: l’exemplar “Transición”!

“La bona fe, la bona fe… Els fanàtic, veus? Tots són gent de bona fe.”

I acabe amb un parell de notícies que complementen l’article del senyor Soler dedicat a Cèlia Ibàñez. El llibre d’Ignazio Silone, Fontamara, havia aparegut el 1967 en l’editorial catalana “El Club dels Novel·listes” (en l’actualitat es pot trobar en l’editorial barcelonina  Mirmanda) i, efectivament, Fuster era el prologuista i traductor. Com també  va ser el mateix Joan Fuster qui el 7 de desembre de 1974 va inaugurar la nostra estimada  i històrica Set i Mig, la llibreria de Cèlia i Ricard, el seu espòs.