Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca (Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922 al si d’una família conservadora. Per part de mare, valedors del cacic local connectat amb el diputat i senador de la Restauració, Francesc Peris Mencheta; i per part de pare, carlins significats de la comarca. Va viure sempre al carrer Sant Josep, núm. 10, en una casa de gust modernista, que en l’actualitat és casa-museu dedicada a l’escriptor. Tingué una infància ben tranquil·la amb una certa propensió lectora primerenca.  Es beneficia tant de la petita biblioteca de sa casa com de la que li oferia algun que altre amic. Abans del 20 anys en comptava amb una de pròpia que superava àmpliament els cent volums, dels quan una trentena eren en valencià (La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, Ortografia Valenciana, de Carles Salvador, El País Valencià, de Mateu i Llopis, entre altres).

L’any 1943 encetà els estudis de dret a la Universitat de València i és per eixa època quan comença a prendre consciència valencianista, tot vinculant-se a Lo Rat Penat i escrivint articles amb aquesta preocupació central. “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”, va ser el seu primer treball, aparegut el 1944. El 1946 creà amb Josep Albi la revista literària Verbo. Cuadernos literarios, que s’editava Alacant.  Va ser una publicació en castellà, avantguardista i on Fuster es mostrà com un sòlid poeta i un bon il·lustrador.

Acabada la carrera, continua escrivint i publicant poemes, entra en contacte amb la tertúlia del Grup Torre, on coneix Enric Valor i Sanchis Guarner, i comença a exercir com a advocat, amb poca passió i vocació, tot s’ha de dir. Podem dir que el Fuster advocat va durar el reixiu de Sant Joan i que als incis de la dècada del cinquanta pren una doble decisió: abandonar l’exercici professional del dret i desertar de la poesia. “És que no val la pena d’escriure poesia”, diu taxativament.

Des d’eixe moment, trobarem un Joan Fuster cada vegada més professionalitzat com a articulista i assagista. Entre 1952 i 1963 va publicar quasi setanta articles només en la revista Pont Blau, feta des de l’exili intel·lectual català.

El seu primer llibre va ser un assaig sobre art, El descrèdit de la realitat (1955). I així, des Sueca estant, es professionalitzà plenament com a escriptor, adoptà el dur ofici de “ser Joan Fuster”, com ell mateix deia. Entre article i article en la premsa catalana, valenciana, espanyola… aniran apareixen el llibres amb una periodicitat anual, bianual. Solament en articles escampats per tota la premsa entre els cinquanta i el huitanta es comptabilitzen no menys de 3.500.

Les seues temàtiques han estat diverses: la lingüística, la històrica, la filosòfica, la sociològica, la turística, la literària… Està considertat l’assagista valencià més important del segle XX i un dels més important de tota Europa. Durant la dècada dels seixanta va esdevenir un referent cívic al País Valencià.

El 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El seu insubornable compromís amb el concepte de País Valencià va fer que la dreta valenciana sucursalista alimentara l’odi cap a la seua persona i el seu pensament. Grups “blaveros” paraterroristes, amb una probable i indisimulada complicitat policial —la prova és que no els van detindre mai—, atemptaren dues vegades contra la vida de l’escriptor (1978 i 1981). El 1983 comença a ensenyar en els cursos de doctorat de la Universitat de València i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Un any després és nomenant Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. Al final de la seua vida va abandonar l’activitat pública i es va dedicar a la investigació universitària erudita.

Després de la seua mort, el 21 de juny de 1992, el nostre govern  li va concedir l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.