Vicent Brotons
Universitat d’Alacant

L’any 2008 es commemorava el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – València, 1276): un personatge d’inqüestionable transcendència històrica amb un clar paper fundacional amb la conquesta de Mallorca (1228), Menorca (1231), Eivissa i Formentera (1235), València (1238) i Múrcia (1265-1266). Aquesta importància històrica del rei Jaume I és directament proporcional al rastre llegendari que ha deixat en l’imaginari popular de les nostres terres.

Sembla cosa de no creure, però més vuit-cents anys després del naixement, el Conqueridor encara és viu en la memòria col·lectiva de catalans, mallorquins i valencians.

Amb tal motiu vaig participar en un curs de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que se celebra a Prada de Conflent (Catalunya Nord, Estat francés) des de 1969, que duia per títol El rei Jaume I: història, literatura i llegenda. Va ser una aproximació al moment històric quela figura del rei va protagonitzar, a la seua Crònica o Libre dels feyts, i ¾per descomptat¾ a l’aurèola llegendària que se n’ha projectat fins als nostres dies.  Hi intervinguérem el recordat i malauradament absent Josep M. Pujol (URV), Joan Borja (UA), Víctor G. Labrado (Fció. Joan Fuster), Tomàs Vibot (UIB) i jo mateix (UA), com ja he dit.

En el meu cas vaig parlar de “La figura del rei Jaume I en el teatre popular català”, i em vaig referir especialment a les historicofestives representacions de “La Rendició”, de Petrer, i “El Tractat d’Almisrà” i l’excepcional “El naixement del rei Jaume”, del Camp de Mirra.

En la introducció a la lliçó em vaig referir a diverses manifestacions teatrals que havien pres com a motiu la figura del Conqueridor,  o els fets històrics protagonitzats per ell. Des del segle XIX ha estat una constant: teatre de carrer, teatre de circumstàncies, drames, representacions històriques connectades en festes i celebracions, programes televisius de caire dramàtic i, fins i tot, un projecte frustrat de pel·lícula —King Conqueror.

Vaig destacar, però, en eixe moment de la conferència, una paròdia absolutament irreverent escrita per Serafí Pitarra, pseudònim de Frederic Soler, intitulada Don Jaume el Conquistador. Paròdia que el mateix Soler, i els seus hereus,  van voler fer desapáreixer de circulació escrita, i fins tot de la memòria teatral catalana, cosa que no van aconseguir, com veurem. No hi vaig aprofundir. No passà de ser un contrapunt hilarant per donar entrada a les tres representacions populars del nostre migjorn: les dues almirrenques i la petrerina, que van centrar el gruix de la xarrada que al peu del Canigó va tenir lloc fa sis anys.

Enguany, 175 anys després del naixement del dramaturg Frederic Soler i 36 de la representació del “Don Jaume de Pitarra” i del disc LP de La Trinca, en versió de “Sarsuela Rock” —les més celebrades i perseguides del segle XX— li dedicarem unes quantes ratlles en aquesta revista festera del Camp de Mirra que posats en perspectiva s’ha convertit en una mena de publicació divulgativa jaumina, sens dubte.

Un context vuitcentista i una nota biobliogràfica de Pitarra/Soler

 L’arribada tardana del drama romàntic històric a la nostra cultura, i escrit incialment en castellà, es produeix de la mà de Francesc Altés i, sobretot, de Jaume Tió, que escriu el 1839 Generosos a cual más, amb el gandienc del segle XV Ausiàs March de protagonista. Des de llavors en seguiren unes altres del mateix autor. L’autor romàntic Víctor Balaguer (1824-1901) va seguir el mateix camí amb obres com Vifredo el Velloso, de 1848, on apareix una frase dita per aquest rei fundacional català de clara ressonància actual i que en aquells temps va esdevenir un “mantra” entre la burgesia nacionalista catalana: “que quiero antes de todo independencia / para salud de mi valiente pueblo”.

Serà, però, al 1860 quan s’estrena l’obra Don Jaime el Conquistador, d’Antoni Altadill (1828 –1880). L’obra era una contribució a…

“l’erecció del rei Jaume I com a cappare de la pàtria, heroi fundador dels terriotris històrics de la Corona, que havia unit a l’herència de l’avi (el primer rei de Catalunya-Aragó) les noves conquestes de Mallorca i València. […] L’obra sembla ser que va tenir el seu èxit, malgrat rebre crítiques on se li retreien inversemblances i el “desaliño” en el vers i en la frase, i no va trigar a ser objecte d’una encesa paròdia per part d’un grup de joves de tendència lletrada o bohèmia i molt de la gresca que es reunien en pisos llogats a l’efecte on discutien, fantasiejaven, recitaven, cantaven organitzaven balls privats i posaven en escena obres pujades de tot amb què afilaven el sei enginy i s’ho passaven bé.” (MASSIP)

I ací apareix la figura de Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) que amb el pseudònim de Serafí Pitarra escriurà la paròdia Don Jaume el Conquistador. Dramà històric en un acte i en vers (d’ara en avant, Don Jaume). L’obra es representarà en un pis de l’actual carrer Avinyó, de Barcelona, molt a prop del Restaurant Pitarra.

Frederic Soler, dramaturg, poeta i empresari teatral, orfe de mare i pare i criat per un oncle rellotger, va ser un producte de la petita burgesia, empeltada d’una certa menestralia, de la Barcelona del vuitcents. Actor des dels quinze anys i jove poeta i dramaturg  en català (al 1856 va escriure Per un casament). Autor dramàtic i actor teatral des de molt jove, per tant. Inicialment conreà la paròdia, sempre signada amb el pseudònim de Serafí Pitarra, o un altre, quan no anònima. Va ser amic d’Anselm Clavé, músic i escriptor català; Valentí Almirall, pare del catalanisme federalista modern, i el celebre dramaturg i poeta espanyol José Zorrilla, autor de l’arxifamosa Don Juan Tenorio, d’entre altres personatges civils i intel·lectuals de l’època.

Fins a 1866 va escriure amb pseudònim i es va dedicar bàsicament a la paròdia, la comèdia o el divertimento, altrament dit “gatada”. La relació d’aquestes obres s’enceta amb la citada Per un casament i segueixen el Don Jaume, L’engendrament de Don Jaume —totes de 1856—, L’esquella de la torratxa, La botifarra de la llibertat, La venjança de la Tana,  Un barret de rialles o En Joan Doneta… entre 1864 i 1865.

Al 1866 enceta la seua etapa seriosa, conservadora i ja sense pseudònim. El “bandarra” Pitarra muta en el molt honorable autor i empresari teatral, reconegut per la burgesia barcelonia més selecta i monàrquica, Frederic Soler. I així s’obre un llarg període d’èxits que va de 1866 a 1894, any en què mor i estrena Jesús. Encara pujaran a l’escenari obres inèdites que s’estrenaran postumament com El campanar de Palma (1912). I en eixes quasi tres dècades escriurà i estrenarà, d’entre altres, Les joies de la Roser, La sabateta al balcó, Els pescador de Sant Pol (sarsuela), Els egoistes, L’apotecari d’Olot, La filla del marxant, Els segadors, O rei o res, 100.000 duros, Barba-roja, El comte Arnau, etc.

 El Don Jaume de Serafí Pitarra

 Al 1862 és va estrenar Don Jaume el Conquistador, de Serafí Pitarra. Sempre, però, va circular com anònima. Soler mai no va acceptar la seua paternitat i fins i tot durant l’últim terç del segle XIX, el senyor Frederic i el seu fill compraven tots els exemplars que trobaven i els cremaven (el professor Josep M. Pujol, però, sempre va considerar eixa persecució del “libel de la vergonya” com una mena de llegenda urbana). Va ser molt llegida i molt poc representada, certament. Se sap que el mateix Soler va fer el paper de Don Jaume en la primera escenificació clandestina.

Un any abans s’havia publicat el drama Don Jaime el Conquistador, d’Antoni Altadill (1828-1880), articulista i prolífic autor de teatre i novel·la històrica en castellà que va escriure un text d’escasa base històrica però de gran força propagandística, molt del gust de les classes conservadores catalanes que veien en el rei Jaume una mena d’inspirador d’una idealitzada monarquia borbònica espanyola encarnada llavors per la inestable Isabel II, “La dels tristos destins”.

Com que el jove Frederic Soler tenia poc més de vint anys, vivia una vida bohemia i se sentia fortament compromés amb les idees revolucionares del seu amic Valentí Almirall (1841-1904), qui amb el temps esdevindria líder del catalanisme, va trobar una oportunitat única per reafermar la seua personalitat artística i iconoclasta en escriure la paròdia d’aquella obra castellana, rància, monàrquica i conservadora. I de pas atacar don Antonio Altadill. I així va sorgir aquell Don Jaume.

Ara mateix ens trobem per tant davant una obra que funciona com una actualíssima sàtira aplicable a moltes monarquies —alguna ben pròxima, compte!— tant pel que fa als assumptes de davall del melic com del temes “de Estado”.

L’obra arranca d’una obscena llegenda popular que explica que quan Jaume I entrà a la Ciutat de Mallorca el primer que va fer va ser sodomitzar el rei Moro. Si a açò afegim tot el que s’ha dit i escrit, amb més o menys rigor històric, sobre la seua capacitat seductora devers al sexe femení i la seua potència amatòria —recordem les Leonor, Aurembiaix, Violant, Blanca, Berenguera, Guillerma, Teresa, Sibil·la, etc. que passaren pel seu llit— tenim els ingredient perfectes de la paròdia. Entre els ingredient, i no poc, també caldria incloure l’odi al musulmà, cosa que avui dia per raons òbvies encara s’ha d’amagar més que els assumptes sexuals.

No hi cap historiador teatral que negue la següent afirmació: estem davant l’obra còmica més reeditada del teatre català, tot i que no, la més representada, ni de bon tros.