Un petit tast del Don Jaume

Com que tampoc no és un text excessivament llarg el primer que propose al lector és que accedesca per internet a aquest enllaç de “Viquitexts, la biblioteca lliure”:

http://ca.wikisource.org/wiki/Don_Jaume_el_Conqueridor

De més a més, aquesta recomanació té també sentit perquè molts dels passatges de la paròdia presenten un to obscé, escatològic i, fins i tot, quasi pornogràfic que no és convenient publicar-los amb tota la seua “crudesa” en una revista amb un públic lector tan ampli com aquesta.

Trobem set personatges amb paper —Na Constança, En Jaume I, En Pere, Muntaner, Fontanelles, Conrad, Ruquier— i un quants de “muts”, tal i com agrada dir al Camp de Mirra (patges, la cort, soldats i gent del poble).

L’obra s’estructura en un acte únic i dotze escenes. Tot comença amb el cortesà privat, Fontanelles, explicant la mala salut del rei —“està podrit”— per unes “purgacions culeres”, és a dir, una gonorrea que va agafar en sodomitzar —“pel rulé me l’enforcà”— el rei moro de Mallorca per a humiliar-lo. La cosa no acaba aquí, el comportament luxuriós i pecaminós del Conquistador ha provocat que encomane eixe mal a la seua mateixa futura nora, la infanta Constança de Sicília.

El rei es va veure estimulat, excitat, per mantindre relacions sexuals amb la bella i concupiscent nora perquè la sent i la veu matant puces — “en el mateix moment que jo passava tota nua [la infanta] s’estava matant pusses. Les trenes pel seu coll, ben amollades, com serps de seda negra es deslligaven; ai! si haguessis sentit quin crec! més feien les puces que sos dits mataven. Les mamelles, tan grosses i senceres semblaven dues boles de mantega, i sos mugrons vermells, dues cireres que una onada de carn les mig ofega. I ses cuixes, tan blanques, ai! tan grosses com a columnes de setí forrades, I aquelles pantorrilles, que precioses! Amb unes mitges blanques com nevades. Un culet més bufó que una sombrilla i entremig de les cuixes, ressalao! aquell grapat de pels, que negre brilla sobre aquell ventre fi com mantecao. Lo brillo dels seus ulls em deia: carda’m! Lo somrís de sos llavis: no te’m tires?”— i com pot verificar el lector, darrere d’aquella “idíl·lica visió musicada pels crecs de puça”, va venir una altra i una altra observació i finalment l’acció, tan rica en detalls descriptius que m’estic de transcriure’ls. En fi, la cosa acabarà com acabarà i amb una bona gonorrea per a la senyora, o senyoreta, Constança.

La jove siciliana està tan amorosament presa pel rei que arriba a homenatjar-lo d’aquesta manera:  “I si el poble, al morir, en vostra tomba les semprevives ofereix al rei, les dones que han estat per vós fotudes a vostra pixa teixiran llorers.” Sense comentaris.

El tractament de l’odi al moro és absolutament escandalós. Si no posàrem una certa perspectiva històrica —és una obra de mitjans del XIX— diríem que estem davant d’un text “políticament incorrecte”, incorrectíssim, més aviat. Llegim algunes de les perles del parlament de l’infant Pere quan es prepara per la campanya murciana:

“Los porcs de Múrcia [els moros] […]A ells ! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem! Si surt un moro que les defensi, fot-li trompada i a l’altre món: les nostres llances obrin ferides, les nostres pixes, esquinsin conys. La sang ne corri dels que alli morin amb la dels virgos que alli rompem […] Los camps de Múrcia nostra arribada en mars transformi de llet i sang; no quedi xona sens ser cardada ni cul que ignori nostre carall.”

Fixeu-vos en la paròdia intertextual del crit almogàver “Desperta ferro! Ferim! Ferim!” que transforma en un obscé “Desperta pixa! Fotem! Fotem!”. La resta de bestieses es mouen entre la cruel matança de l’enemic i la violació de les dones musulmanes: un humor tan brutal com fora de lloc que ens parla dels gustos hilarants d’aquell segle XIX i bona part del XX.

El rei finalment explica al seu fill, victoriós de la campanya murciana, que s’ha de casar i no fer cas de certes evidències que el transformen en un futur cornut coronat gràcies al comportament incestuós de son pare:

“Si en ficar-te amb ella [la infanta] al llit trobes que el virgo no té no en facis cas, que és potser d’haver-s’hi ficat lo dit. Si abans de temps un petit, noi o noia et fot pels nassos, no hi pensis, que molts émbarassos abans de temps han parit.”

I així, si fa no fa, es remata aquesta suma de despropòsits irreverècies que és el Don Jaume de Frederic Pitarra.

Poques i sucoses representacions: la sarsuela de La Trinca 

Ja ho hem dit, va ser una comèdia molt popular, la més divulgada de Serafí Pitarra, coneguda clandestinament —i segurament bastant representada privadament i sota clandestinatge—, però amb poques posades en escena serioses. El professor Massip ho explica així:

“L’única posada en escena professional de què tinc notícia la va fer La Trica al Teatre Barcelona el 1978, amb decorats de Jaume Perich (1941-1995), espectacle les cançons del qual es van recollir en un disc. Altra cosa són representacions locals, més o menys amateurs, com la de Magisteri Teatre que el 1997 la va representar a la Universitat de les Illes Balears i a Muro (Mallorca), o la lectura escenificada i musicada que ha dirigit Antoni Artigues a Mallorca, coproduïda per Fonart i el germans Pere i Manel Martorell, per celebrar els 800 anys de Jaume I. Cal mencionar també la pel·lícula que el 1994 va dirigir Antoni Verdaguer, produïda per Figaro Films, amb guió de Ferran Torrent, el mateix Verdaguer i José antonio Pérez Giner” (MASSIP).

El Don Jaume pitarrenc de La Trinca (cèlebre grup musical humorístic català, format per Toni Cruz, J. Maria Mainat i M. Àngel Pascual, que tingué una enorme popularitat a tot l’Estat espanyol en la dècada del 70 i 80. Publicaren 38 LP i produiren i protagonitzaren una llarga vintena d’espectacles i sèries televisives) va ser una sarsuela-rock —ja el nom és humorístic— i partia de la versió moderna i versificada del Don Jaume que circulava més freqüentment pels territoris de parla catalana. Us oferesc un enllaç de Magisteri Teatre on, a més de llegir un seguit de referències de les refresentacions mallorquines de 2008, trobareu els versos íntegres de l’obra:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges5/donjaume08.html

L’escenografia de l’espectale va córrer a càrrec del llavors popularíssim humorista gràfic Jaume Perich (1941-1995), que va explicar la col·laboració en aquell projecte perquè era “una obra bruta, eròtica, escatològica, grollera, irreverant, obscena, ofensiva, estúpida, ordinària, escandalosa, etc… Hi ha gent que els passa el contrari, que s’estimen més de treballar en nom de la Pàtria, Déu, les virtuts morals, la salvació del país, l’honor, la moral, etc… Durant 40 anys hem pogut comprovar els resultats d’aquesta elecció. Espero que quedi clar també el perquè de la meva.»

El mateix 1978 va aparéixer el disc LP (Don Jaume, el Conquistador. Ariola LP – 200.185 I (1978) amb totes les cançons, les lletres i amb la carpeta il·lustrada pel mateix Perich. No cal dir que la seua emissió radiofònica va ser inèdita i en algunes botigues de “bon gust” es negaren a vendre’l. La Trinca, però, ho advertia amb una etiqueta enganxada a la carpeta: “Pot ferir la sensiblitat de l’oient llepafils”. Si l’amable lector o lectora vol sentir-lo, sempre que no singa un “llepafils”, només cal que copie aquesta adreça de youtube, punxe al damunt i pare orella:

Una notícia i unes conCULsions

Acabant de redactar aquests ratlles he tingut notícia d’una genial representació humorísitica entorn als textos Serafi Pitarra, es diu Safari Pitarra i és una actualització de Jordi Oriol i Josep Pedràs (“I és que, si es pot revisar Shakespeare o Ibsen, per què no fer-ho amb el pare del teatre català?”, diuen els autors). La representació va tenir lloc el mes de juny al Teatre Nacional de Catalunya. Jo, però, reporte aquesta notícia per dos raons: remarcar l’actualitat del teatre d’humorada salvatge pitarrenca i posar en avís els lector i lectores per si en una d’eixes es troben en una gira o reposició, qui ho sap?

I de conCULsions (sic)? ben poques:

1. Que des de 2008 volia compartir a través d’aquesta revista aquest “altre Conqueridor” i finalment ho he fet. He descansat.

2. Que jo sóc dels que pensa que si els nostres personatges/mites/fets històrics som capaços de llegir-los i expressar-los de diverses maneres, des de les falsament pomposes del poder impostat a les grolleres dels bohemis més iconoclastes, passant per les més dignes i populars, com El Tractat, és un símptoma que som un poble sa, malgrat les castes i altres preservadors d’essències pàtries.

3. Que jo sóc dels que pensa que si els nostres personatges/mites/fets històrics som capaços de llegir-los i expressar-los de diverses maneres, des de les falsament pomposes del poder impostat a les grolleres dels bohemis més iconoclastes, passant per les més dignes i populars, com El Tractat, és un símptoma que som un poble sa, malgrat les castes i altres preservadors d’essències pàtries.

4. I que amb textos populars tan exitosos com aquest Don Jaume cap “catalunyés” llepafils em podrà tornar a dir mai això de què no entenen l’humor del nostre Xavi Castillo, que els sembla molt groller. El Xavi, al costat de Don Serafí, és un innocent xiquet de bolquers, per més que li fera, teatralment parlant, unes fel·lacions espectaculars a aquell honorabil·líssim senyor dels trages.

Amics i amigues del Camp de Mirra (i terres germanes), que l’arbre de la solemnitat no us impedesca veure el bosc de la carcallada més tronada. Bones i pitarrenques festes!

Bibliowebgrafia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Soler_i_Hubert

http://ca.wikisource.org/wiki/Don_Jaume_el_Conqueridor

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges5/donjaume08.html

http://www.youtube.com/watch?v=ncjI-p6yhqI

MASSIP, Francesc (2010): El drama romàntic i la seva paròdia: el Jaume I de Pitarra. Don Jaume el Conqueridor i L’engendrament de Don Jaume.

( http://www.crimic.paris-sorbonne.fr/IMG/pdf/Massip_Jaume_I.pdf )