“Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; […] Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi he renunciat.” Així s’expressa Fuster al seu Diari el 1954. Amb aquestes paraules l’autor suecà abandona el seu “somni d’escriptor artístic”, diguem-ho així, i s’orienta definitivament i exclusivament a l’escriptura professional de caràcter intel·lectual i periodístic.
Fuster, però, va nàixer a l’escriptura vocacional com a poeta. Sense abandonar l’assaig va insistir en la senda poètica durant dotze anys de la seua vida literària, de 1948, que publicà Sobre Narcís a 1954, en què va eixir Escrit per al silenci. No va abandonar el gènere líric per falta de qualitat. De fet, la major part de la crítica el considera entre els millors poetes en llengua catalana del segle XX i, sens dubte, entre els quatre o cinc millors poetes valencians.
La seua obra l’escriví des de paràmetres d’originalitat, experimentació i arrelament a la tradició. Preocupat pel gest poètic conreà la temàtica amorosa, el subjectivisme existencialista i el surrealisme. Set poemaris, els dos citats més 3 poemes, Ofici de difunt, Va morir tan bella, Terra en la boca i Poemes per fer i desfer completen la producció lírica de Fuster que va ser publicada conjuntament el 1987 per l’editorial Tres i Quatre en un volum intitulat Set llibres de versos.
La renuncia a ser poeta, Joan Fuster l’explicà sense retoricismes i amb una honestedat i sinceritat inqüestionables: “Se m’ha esgotat la vena […] M’he de guanyar la vida escrivint, i la poesia no dóna un cèntim.” En dotze anys, l’escriptor establí una fita i un camí per a la creció lírica al País Valencià àmpliament reconeguda per la crítica literària i per molts i moltes poetes.
Potser la dècada dels setanta va ser la que més lectors i lectores no acadèmics va generar l’obra assagística de Fuster. L’escriptor cívic i compromés socialment i políticament va atraure molt jovent. Finalitzant aquella dècada un admirador i bon amic seu, Lluís Llach, rescatà del “silenci” un tendre poema amorós fusterià, “Criatura dolcíssima”, publicat trenta-cinc anys abans en el poemari Escrit per al silenci, i el musicà admirablement. Començava amb aquests tres versos:
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
http://www.youtube.com/watch?v=af5XqG4mMBQ&feature=related
Un any després de morir l’escriptor, el 1993, a l’Olleria (Vall d’Albaida) es van dedicar quatre caps de setmana a homenatjar l’escriptor. Un dels actes va prendre com a referent la poesia. L’encarrec va ser tan simple com genial i efectiu: fer-li dir una breu antologia fusteriana a una de les millors diccions poètiques que ha tingut el nostre idioma, el cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, qui, malauradament, moriria dos anys després. L’espectacle va ser irrepetible i impagable. Ara, en aquest 2012, molts cantants i músics valencians (Al Tall, Lluís Miquel, Rapsodes, Empar Torres, Bajoqueta Rock, Paco Muñoz, Eva Dénia, etc.) han musicat nou d’aquells poemes i els han gravat mesclant les seues veus i músiques amb la veu de l’inigualable Ovidi Montllor, gràcies al bon treball de producció d’Albert Ortega “Bertomeu”. El disc, el CD, ha esta editat per un grapat d’ajuntaments valencians, amb l’ajuda de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Fundació Lluís Carulla, de Barcelona, amb el títol de A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. D’aquest CD, que recomane encaridament, he seleccionat un grapat de versos que us poden fer una idea del nivell i la intenció poètica fusteriana, el poeta que no ho va voler ser:
I jo crec en l’amor i no en la vida
l’amor és dins de mi com una terra
insaciable lúcida i sonora
com una fe o un cos o senyoria
… … …
Cantar allò amb què canté, la paraula
Treta de mi, de tots, poble i secret!
… … …
Hi ha més abril als teus ulls
que en aquestes ribes dolces
de la tarda.
… … …
Mireu-me tots: jo era
Un infant de silenci!
… … …
Jo sé Senyor, que muir immensament
d’aquesta mort que duc fixa, sencera,
entre els ossos i el vol, com una quera
lenta, com un silenci persistent;
Ovidi digué el versos de Fuster i un grapat de músics ens els retornen en un entranyable CD que ens parla de la grandesa artística de l’alcoià i de la força lírica del suecà: més enllà de la mort, d’ençà de la vida.
Tota la sèrie d’articles: I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII