…I vaig ballar un vals amb Teresa

A Xavi Torres i

els escolars del CEIP “La Foia”

Aquella nit de setembre, Ovidi de voler passà a estimar, a estimar una dona d’Alcoi: Teresa. I és que per a nosaltres, els valencians i valencianes, voler i estimar són la mateixa cosa, si fa no fa. Ovidi explicà en una tan llarga com tendra introducció qui era Teresa “la Loca”, perquè Teresa era una dona real —hiperreal, en diríem ara— que va ser fonamental per a la xicalla alcoiana de la generació de la primera postguerra, com el mateix Montllor.

En la perspectiva del temps jo crec sentir un home ple de paraules emotives reivindicant la seua infantesa, és a dir, reivindicant solemnement la seua pàtria, que diria el poeta Rilke. I ho fa amb un senzill vals entonat, dit,  amb poesia primària, crua, directa.

Tots i totes hem tingut les nostres tereses —i pobre d’aquell que no les hagen tingudes mai—. És cert, eixos personatges de poble, de barri, han presentat diverses fesomies segons el lloc o la generació, però sempre han estat aquí per contribuir decididament a la nostra educació sentimental, la que ni la família ni l’escola ni l’entorn adult de correcció i ordre ens podia proporcionar. Una educació imprescindible per a ser qui som, amb els nostres petit bocins de felicitat i les nostres glorioses i enormes contradiccions.

“Homenatge a Teresa” és això i molt més. I és per això que encara hui quan l’escolte  —i l’acompanye inevitablement cantant o taral·lejant alguna estrofa— m’emocione un peliu irracionalment i meravellosa.

L’”Homenatge…” és una peça emblemàtica en l’obra de l’artista alcoià, de les imprescindibles. Supose, per hipòtesis prou fiables fetes calendari en mà, que la cançó encara no havia vist la llum en una gravació discogràfica en aquell setembre del 74. Per tant, Petrer té l’honor d’haver sigut un dels primers llocs que en conserva un testimoni gravat de fa més de 40 anys. Setmanes després del recital del Chiqui eixiria al mercat en “Edigsa” en l’LP titulat genèricament A Alcoi. El vinil hi contenia onze talls. Al 2008 es reeditaria digitalitzat en “Picap”.

La lletra del vals, i potser la música, venia de 1968. Des de llavors ha estat cantada en públic milers de vegades, no només per Ovidi, i versionada —amb gravacions, fins i tot—, desenes. Aquest cant a la “mestra més volguda dels infants” ha esdevingut, si fa no fa, un himne intergeneracional a la bona educació sentimental de les dones i els hòmens lliures. Ni “FEN” ni “Ética” ni “Religión” ni “Educación para la Ciudanía”, Teresa.

Ací teniu els enllaços oportuns per escoltar-ne unes poques d’eixes gravacions, però, per favor, comenceu per la del Chiqui, al final del tot. L’ordre si altera el producte —estètic— en aquest cas:

Els mateixos Ovidi & Toti al Palau Sant Jordi, en plena maduresa (1993):

La de l’occitanocatalà, Pascal Comelade, i el valencià de l’Horta, Miquel Gil: instruments infantils i veu de barranc, tota una delícia:

Ximo Sabina, el de les “500 noches”, Don Joaquín (1912). En un imperfecte i encantador directe, amb el senyor Serrat, el Nano, fent de mestre de cerimònies i marcant-se uns passets de vals:

Canvi generacional, una de ben potent i canyera, Inadaptats:

I, clar, no podia faltar el lluminós vals rumber dels xicons d’El Diluvi, el grup de culte del nostre estimat Migjorn:

…I sospite que ben prompte tindrem una versió de la generació dels néts. No, senyor Torres?

Sempre et recordaré, Ovidi,

cantant el vals de Teresa, a Petrer.

Vicent Brotons