…No vull dir noms (i mira que en sé, de noms)

I així va ser com jo vaig descobrir l’infern on vivia. Sí, sóc ateu —agnòstic per als amics i amigues— i, veig per on, eixe nit de finals d’estiu em va quedar clar que havia viscut, vivia, vaig viure, visc i viuré envoltat de dimonis en este infern d’ordre establit.

M’ho explicà Ovidi, un exsalesianet alcoià a qui, feia uns anys, li ho va dir el “padre” ensotanat.

La cançó “Els dimonis”, que trobem a l’LP Crònica d’un temps (1973) amb el títol d’“Els banyetes”, l’escolte avui i em pareix rabiosament actual. Res de pactar amb lladres, mentiders, amics rics, xarradors, prometedors de promeses en campanyes mentielectorals, salvapàtries o salvaeconomies, indignes llepaculs —no, no mires cap a altres costa, ¿no eres tu, lector? Enhorabona— , parlamentaristes de la simulació teatral barroera…

Ens farem reformistes, educats socialdemòcrates o, millor, moderats socioliberals i actuarem com diu el senyor Montllor davant els dimonis:

Arma’t amb un bon garrot,
una espasa o un roc
o allò primer que trobes.
I per l’ànima salvar
quan et vulguen parlar,
no et faces esperar:
Trompada.

Iep! açò no és apologia de la violència; l’apologia de la violència la solen fer el encorbatas amb les seues lleis i amb les indecents fortunes que acumulen.

Ah, i com deia Ovidi al Chiqui, “No vull dir noms… No. No diré noms.”

PS.- Homenatge popular a Alcoi a Ovidi Montllor: “Any Ovidi”, del 8 al 14 d’abril: punxa açí.