Acabem de celebrar el 101 aniversari d’Enric Valor. Ho hem fet a l’Alt de Guisop, un cim de mil dos-cents cinquanta metres d’altitud, situat entre Petrer i Castalla, que s’estimava molt l’escriptor.  Dimecres 22 d’agost hi ascendírem a les sis del matí  més de cinquanta persones, vam gaudir de l’eixida del sol, llegirem textos de l’autor castallut i brindàrem en el seu honor i memòria.

 

Aquest fet m’ha posat en el cap escriure una breu referència sobre la relació entre Joan Fuster i el mateix Enric Valor.  No descobriria res si diguera que tots dos escriptors es professaven una profunda admiració i amistat des que es conegueren en les tertúlies del grup de l’editorial Torre a mitjans dels anys quaranta, que se celebraven quasi clandestinament a València. L’escriptor castellut era onze anys major que Fuster, però ben prompte descobrí en l’autor de Sueca una autoritat intel·lectual —“Fuster era un home d’una clarividència extraordinària”, diu Valor en una entrevista de 1995— capaç d’orientar-lo i aconsellar-li tant en la seua obra literària com rondallística o gramatical (link: especial sobre Enric Valor del mateix Vicent Brotons).

Joan Fuster el posà en contacte amb la cultura literària catalana de l’exili i va ser també Fuster qui li va fer el pròleg del llibre Narracions de la Foia de Castalla publicat el 1953:

“Valor ha sabut escoltar la veu primària de la seua terra. Ens ho havia demostrat, fa uns anys, en publicar les seues Rondalles Valencianes, transcrites amb una gràcia ambigua, entre popular i culta”, escriu Fuster en aquell pròleg.

“Parlàvem sovint sobre temes diversos –afirma Valor—. Els temes de la nostra conversa sovintejada eren la teoria literària i, és clar, la situació dramàtica del País Valencià en el grau zero de l’ensenyament i quasi del conreu de l’idioma propi, i amb una quasi inexistent literatura en llengua pròpia.”

Enric Valor, home de taranna modest i prudent, solia consultar els seues projectes i inciatives als qui considerava amb un criteri sòlid sobre eixos temes. Quan va haver de refer Curso de Lengua Valenciana ampliant-lo i millorant-lo per acabar convertint-se en la significativa i imprescindible “Gramàtica de Valor”, l’autor consultà l’escriptor suecà la conveniència o no de posar-li un títol acordat científicament amb el nom de la llengua. Fuster, en aquells anys seixanta, continuava pensant que era millor seguir usant l’eufesmisme de “llengua valenciana”, i li ho va fer saber mitjançant una carta de la que tot i tenir evidències no es conserva ni original ni còpia. Valor s’ho va pensar i li va respondre així a l’autor de Nosaltres els valencians:

Benvolgut amic Fuster:

Gràcies per la teua carta, contestació a la meua del dia 18. I gràcies així mateix per la teua valuosa opinió. Ací hi ha dos partits: Senent és partidari que seguesca dient Curso de Lengua Valenciana, cosa que jo ja no estic decidit a fer. [Eliseu] Climent, [Lluís Rafael] Ninyoles, etc. creuen que ha arribat el moment de dir «catalana» amb la ròssega «para valencianos» o qualsevol altre desgavell d’aquesta mena. Jo també tinc els meus dubtes, com tu; si no ja faria anys que hauria escrit «Curso de Lengua Catalana». Però ara no puc resistir ja el meu desig de posar-me d’acord amb la ciència filològica i amb la veritat, per tant. Vull córrer el risc. Pensen tots que sí que compraran el llibre; altrament, és clar, faig una gramatiqueta molt millor que el «Curs», és a dir, de grau mitjà, amb exercicis i algun petit trosset de lectures. Però hi ha una altra cosa: fa temps que els de Castelló, tots bons amics, me l’han refusada precisament per dir «valenciana». Igual em passa amb Alpera a Alacant. L’amic Alpera la va recomanar; se n’hi va endur un paquet. Què fem? Van ser els alumnes els qui van voler estudiar «els textos diguem-ne oficials» de l’Institut [d’Estudis Catalans]. Ah, la teua carta l’ha perduda Senent. Li la vaig pujar al despatx, i juntament amb unes altres de tràmit, la va esguellar —em diu— i la va tirar a la paperera. No en tens còpia? Xe, perdona la murga.

Una forta abraçada, Enric.

En aquella ocasió tots dos amics “discrepaven” amistosament per una qüestió de noms i oportunitats. L’objectiu comú, però, continuava sent el mateix: aconseguir que els ciutadans i ciutadanes valencians isqueren de l’estat de postració i analfabetisme secular en relació a la seua pròpia llengua.

En moltes altres causes —i coses—, les substàncials, sempre estigueren d’acord aquests dos titans de la nostra llengua i cultura. Entrant l’estiu del 92 Enric Valor, amb més de vuitanta anys, va rebre la trista notícia de la mort del seu bon amic Joan Fuster, sobre el que sentia una enorme admiració i ho expressà amb aquestes paraules als mitjans de comunicació:

“M’ha dolgut, amb la mateixa pregonesa que ha dolgut a tots els seus amics i admiradors, el tristíssim traspàs inesperat de l’amic i mestre, el patriota, l’escriptor, l’assagista insigne, i ens resta un greu desconhort perquè sabem que, en el nostre amat país, Joan Fuster continuava essent l’home necessari, pel seu talent, per la seua fermesa, per la seua autoritat indiscutible.”

Aquesta és la inevitablement incompleta crònica d’una amistat marcada per l’admiració entre dos homenots del país: Enric Valor i Joan Fuster.