‘A POQUETA’I NIT’

Significat

Apoqueta’i nit = ‘Quan comença a fosquejar, immediatament després de la posta de sol.’ (DNV i DCVB);  (cast. al anochecer, al caer la noche)

Exemple

“Ahir a poqueta’i nit vaig vore a Peret en el bancal”

El DCVB recull les següents expressions sinònimes: a entrada de nit, a boca de nit, a boqueta de nit, a boqueta nit i a poqueta nit, mentre que el DNV inclou en les seues pàgines a boca de nit, a boqueta de nit, a la poca nit i a poqueta nit.

En altres varietats del català/valencià hi ha les variants a entrada de fosc i a boca de fosc, entre d’altres.

Pel que fa a la forma petrerina d’esta locució, creiem quea poqueta’i nit ve de l’expressió a boqueta de nit a partir de dos processos diferents.

En primer lloc, hi hagut este canvi:

                                                        a boqueta de nit >a poqueta de nit

Este canvi s’explica probablement com a conseqüència d’una etimologia popular a partir de l’expressió a boqueta de nit (amb l’ús de boca –amb el seu diminutiu boqueta— amb el significat de ‘entrada’: a boqueta de nit = ‘a entrada de nit, quan comença la nit’).

Així, de boqueta passem a poqueta perquè precisament en este moment del dia (quan ens trobem a boca de nit, a entrada de nit)  hi ha “poca nit” (encara no és completament de nit). Diguem que este és el tipus de  “lògica” personal que opera en els processos d’etimologia popular.

De fet, l’etimologia popular és un fenomen molt freqüent en llengua que consistix a canviar una paraula (en principi poc o gens coneguda pel parlant) per una altra que se li  pareix fonèticament a partir d’una reinterpretació que en fa el parlant, que així li dóna un sentit suposadament lògic.

Per exemple, a Catalunya, antigament molts deien “Vaig a la comprativa” en compte de “Vaig a la cooperativa”, perquè, desconeixent la paraula cooperativa, molts la rebatejaven com a comprativa perquè en la seua lògica aquell era el lloc on anaven precisament a comprar (de fet, a Llorenç del Penedès hi ha hui en dia una entitat que es diu oficialment La Cumprativa).

Un altre exemple seria: “En el part li van haver de fer lanecessària (en lloc de lacesària)”. I un exemple d’etimologia popular en castellà és dir vagamundo en compte de vagabundo, perquè en la “lògica” del parlant un vagamundo és algú “que vaga por el mundo”. (A voltes trobem etimologies populars humorístiques, com “Melón blando” per compte de Marlon Brando o “Cara cable” per Clark Gable.)

En segon lloc, en la locució típica de Petrer crida l’atenció un altre fenomen: la conversió de la preposició de en ’i. En este cas el procés pareix haver sigut el següent:

                                                      a poqueta de nit>a poqueta’e nit>a poqueta’i nit

És a dir: la preposició de perd primer la consonant, i després la e es tanca en i:

                                                      de>’e>’i

Este fenomen del pas de de a ’i l’he observat a Petrer en altres exemples:

                                                      la maridéu< la mare de Déu
                                                      demà’i matí< demà de matí
                                                      plaça’i Baix< plaça de Baix
                                                      plaça’i Dalt < plaça de Dalt

I en trobe exemples també en alguna ambaixada en valencià:

“[dirigint-se a la torre del castell]

¿en quin delit has caigut
pa que te tinguen eixos pillos
pelà’, plena’i corcons
sense pintura i tornillos? (1979)

“[…] i s’han llevat algun mamporro,
se’n van a la plaça’i Dalt
que diu que fan uns cursillos
d’avear-se a enrotllar el porro.” (1982)

El cas és que la debilitació de la preposició de (que precisament és una preposició dèbil) no és inusual, i moltes voltes acostuma a desaparèixer directament: així en català/valencià i en castellà en trobem alguns exemples:  ca Peret<ca(sa) (de) Peret, calle la Virgen<calle (de) la Virgen, tonto el nas<tonto (d)el nas… El que és particular del parlar de Petrer és que la debilitació de la dedone’i com a resultat (per tancament de la e en i).

Finalment, direm que el fenomen que acabem d’explicar desmentix la creença que una expressió com “plaça’i Dalt” vindria de “plaça ahí Dalt”: tots els altres exemples que hem posat demostren que esta i no té res a vore amb ahí, sinó que és la reducció de la preposició de.

‘CRISTOVETES’

 Significat

cristovetes = ‘titelles, putxinel·lis’ (cast. títeres, polichinelas) (normalment, esta paraula s’usa en plural)

Exemple

La primera volta que vaig sentir esta paraula va ser, ja fa uns quants anys: en una reunió familiar per Nadal, mon pare, fent broma, es va posar darrere d’un sofà i, acatxat, va mostrar només la mà. Llavors mon tio Vicente li va preguntar, amb ironia: “¡Xe!, ¿que vas a fer-mos cristovetes?”

En aquell moment vaig lligar caps al recordar que poc temps abans havia llegit un article de mon iaio, Hipólito Navarro, intitulat precisament “Es cristovetes” (publicat a Festa 92, la revista de les festes de la Maridéu de 1992).

En este article, el meu avi contava que les funcions de cristovetes eren un dels records més entranyables de la seua infància (mon iaio va nàixer en 1909). Així, una companyia ambulant composta per un matrimoni (l’home era de Monòver), i un fill i una filla joves, per les festes de la Maridéu, muntaven dos barraques (una en forma de sala, per a la funció de cristovetes, i una  altra de tir al blanc), “ambas juntas, en el bancalet al lado de la primera casa que comenzaba la calle Nueva”. Les funcions es feien preferentment en valencià, encara que algun personatge, com Rosita (dona de Cristoveta), a voltes parlava en castellà. En tot cas, com escrivia Hipólito Navarro: “Era Petrel entonces [primera vintena del s. XX] un pueblo pequeño y raramente se hablaba castellano. La salsa de los personajes, sus diálogos y ocurrencias eran sabrosos en nuestra lengua vernácula”.

El cas és que es feien diverses funcions al dia, i l’entrada costava entre 10 i 15 cèntims, segons l’edat del xiquet.

Respecte a la paraula cristoveta, Hipólito Navarro diu això: “El nombre de Cristovetes posiblemente fuera inventado por nosotros, los chiquillos, ya que el protagonista se llamaba Cristóbal”. Esta informació és molt interessant, perquè en la tradició de putxinel·lis espanyola, el personatge protagonista solia dir-se Cristóbal Pulchinela (una adaptació de Pulcinella, el personatge dels titelles napolitans).

El cas és que en altres tradicions dels espectacles de marionetes el nom genèric del ninot (titella) també s’ha originat a partir d’un nom propi de persona: robertos (en portuguès, de Dom Roberto), marionettes (en francès, de Marionette), teresetes i tirisitis (a Mallorca i a Alcoi, respectivament, de Tereseta)…

Per això és probable que Cristoveta (potser a partir de Cristobaleta) fóra l’hipocorístic (variant diminutiva afectiva) de Cristóbal, el nom del protagonista de l’espectacle, el qual acabaria designant el conjunt de l’entreteniment i el nom genèric del ninot.

I tot això sense perdre de vista que, segons el Diccionario de la lengua española(DRAE), cristobita(tal volta forma abreviada de Cristobalita) és “muñeco de guiñol”.

D’altra banda, una de les frases que més es recorden d’aquelles representacions és “¡Cristoveta, saca [o “assoma”] la caboteta!”, amb la qual els xiquets increpaven el seu ídol quan este s’amagava.

I acabarem el comentari lingüístic recordant que en valencià també s’usa la paraula títaro amb el significat de ‘cristoveta, titella’(cast. títere) en l’expressió “No deixar títaro en canya” (corresponent a la castellana “No dejartítere con cabeza”), que també trobem en les ambaixades de la Xusma de Petrer.

D’altra banda, l’amic Luis Navarro Sala m’ha fet saber que en els anys 50 els alumnes de les Escoles Graduades Primo de Rivera de Petrer (entre els quals es comptava ell) interpretaven els personatges de les representacions de cristovetes escrites en castellà pel mestre Francisco Rodríguez Martín (Don Paco) i acabada la representació eixien tocant amb la rondalla, que dirigia Samuel Beneit.

I també m’ha contat que encara hui en dia, quan s’ajunten alguns dels amics que formaven part del grup de cristovetes, comencen a fer les veus dels personatges: Pepito, el Guardia, Doña Rita, Juanito…

Finalment he trobat molt interessant una poesia que un dels personatges de la representació de cristovetes de 1953 dedica a Petrer, perquè és un document de persones, ambients i costums del poble en aquells anys:

«Canto a Petrel»

¿Quién no gusta de vivir
en un pueblo tan singular
que tiene un Cid por Corona
y una explanada sin mar?

¿Quién en las tardes de sol
desde las dos a las cinco
no gusta dar una vuelta
por la Balsa de Perico?

¿Quién no visita la Peña
y gusta ver al Conrado
o bien a un Chico con Blusa
a un Ricardo estrellado?

¿Quién en los días de pascua
dice que lo pasó mal
yendo a comerse la mona
al consabido arenal?

¿Quién sábados y domingos
no gusta ver el mercado
y comprar habas o coles,
algún boniato o pescado?

¿Quién al ver el uniforme
que ya luce nuestra banda
no se siente con deseos
de ser músico de fama?”