Raimon a Casa, Raimon a Elda: 9 d’abril de 2016 (I)
“Cantar en valencià a Petrer”: Raimon a Petrer (1973)
El pròxim dissabte 9 d’abril, a les 9 de la nit, al Teatre Castelar d’Elda (capital delVinalopó Mitjà) actuarà Raimon. Encetant així la seua gira “Raimon a casa” per 16 ciutats del País Valencià:
https://www.evensi.com/raimon-en-concierto-teatro-castelar-teatro-castelar/170246371
Raimon a Petrer: 1973
El passat setembre vaig publicar un paperet (“Cantar en valencià a Petrer”) en la revista Festa-2015 que començava ple de referències al cantant Raimon:
«Mentre que moria Louis Amstrong i naixia Pep Guardiola; al mateix temps que es fundava Greenpeace i a Egipte es posava en marxa la pressa d’Assuan; Alhora que Franco decretava una miniamnistia per als presos polítics i la classe mitjana del país començava a rodar en Seats 124 per les carreteres; el mateix any que el President Salvador Allende nacionalitzava la banca xilena i George Harrison organitzava The Concert for Bangladesh; en els temps en què Serrat cantava Mediterráneo i eixia a la llum l’LP Aqualung, dels Jethro Tull; l’any precís que Pablo Neruda va rebre el Premi Nobel de Literatura, dos jóvens petrerins — Vicent D. Oliver i Antonio el Nano— entraven al vestíbul d’un hotel d’Elx, saludaven Ramon Pelegero Sanchis — el cantant Raimon— i acordaven amb Annalisa, la seua muller i representant, que l’autor i intèrpret d’”Al vent” actuaria a Petrer pròximament. Eixe dia de 1971 Raimon havia d’haver actuat a Elx gràcies al Club d’Amics de la Unesco, però una prohibició governativa, un paper extraviat —la censura franquista—, li ho va impedir.»
«Raimon encara tardaria quasi dos anys a incloure Petrer en les seues gires.»
«El 1973 va tindre lloc l’històric recital de Raimon en la sala de ball/discoteca Chiqui, al carrer Antonio Torres (actual seu de la filà dels Negres Joves). El xativí, nascut el 1940, era relativament conegut entre els jóvens de Petrer i de la comarca. Des de 1962 no havia deixat d’actuar i gravar discos, sempre que s’ho permetia la feroç censura del dictador.»
«Tot començà amb el mític Al vent (1959) i, després de vincular-se al moviment de la Nova Cançó, seguiren molts més temes que a poc a poc anaven gravant-se (Som, La pedra, Diguem no, D’un temps, d’un país, Cançó de la mare, País Basc, 18 de maig a la Vila, musicacions de poemes de Salvador Espriu, i d’Ausiàs March i altres clàssics valencians, d’on destaquem Veles e vents…).»
El mític “Al vent”
«Havia actuat en diversos indrets de l’estat i també a París, al teatre Olympia. L’actuació més mediàtica i controvertida, però, del cantant de Xàtiva va ser el 1963 al Festival de la Canción Mediterránea, de Benidorm, on va interpretar Ara se’n va anar junt a Salomé –la d’Eurovisió, la “desde que llegaste solo vivo cantando, ei!”– , i el van guanyar. Paradòxicament, eixa popularitat assolida amb un tema en català el va fer víctima propiciatòria de la censura. Amb eixe potent bagatge artístic i l’aureola de cantant protesta perseguit pel règim va venir a Petrer.»
Raimon, “Se’n va anar” (5é. Festival de la Cançó Mediterrània, Benidorm, 1963)
«L’acte [del Chiqui, al 1973] va propiciar la creació del grup cultural Exeo, amb la finalitat de promoure a Petrer la cultura feta en valencià.» […]«Raimon precisament, va tornar altra vegada a Petrer 20 anys després, el 1992, ara amb la col·laboració institucional de l’ajuntament, per celebrar el vint aniversari d’aquest grup cultura, al teatre Cervantes. Aquell any olímpic ja no ens va visitar un jove cantautor sinó un artista en plena maduresa creativa i interpretativa reconegut internacionalment.»
«Hui, Ramon Pelegero —Raimon— és tot un referent cultural i intel·lectual: doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb una obra de més de quaranta discos i fermament i serenament compromés amb el seu treball. Fa tres anys va traure el seu darrer disc: Rellotge d’emocions.»
Raimon, Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant (2011)
«Raimon, al Chiqui, de Petrer, el 1973, és sens dubte, una de les fites més significatives de la història cultural del nostre poble.»
Fa uns tres mesos, el 17 de desembre passat, vaig assistir a un dels dos concerts que Raimon va oferir a l’Auditori de Barcelona, celebrant així el 75 aniversari del seu naixement (Xàtiva, 2 de desembre de 1940). Va ser un goig cultural, musical i ètic retrobar-me de nou amb ell i les seues cançons.
Torne, ara al 73, de nou. Jo, i un grapat d’amics que ens movíem entre els 15 i els 17 anys, vam ser al Chiqui petrerí al seu recital de guitarra esguellada, veu poderosa i cadires d’estisora. No, no es pot dir que no coneixíem què cantava Raimon, però sabíem molt poc: havíem sentit alguns singles en els locals de “la OJE” —sí, sí l’OJE, l’organització juvenil del partit únic del dictador feixista: el Movimiento (un nomenet ben irònic)—, com havíem sentit Serrat, Paco Ibáñez, Atahualpa Yupanqui, Bob Dylan…
Així que allí estàvem. Uns quants adolescents entre dos centenars de jóvens més uns pocs anys més grans, disposats a escoltar, entre curiosos, emocionats i aventurers, aquell “cantant protesta” que feia cançons —en valencià!— que mig enteníem, que sabíem que parlaven de llibertat, lluites i esperances.
“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentir la llibertat té més forces per viure”. Això ho cantava aquell Raimon de 33 anys. I va ser així. I d’aquell sentiment de llibertat nasqueren els compromisos. Uns érem batxillerats encara, altres, com quasi tothom a Petrer, treballaven en el calcer, però tots sentírem la crida de l’activisme cultural, valencianista, cívic, polític i cultural. En els mesos i anys següents pegàrem per camins diversos, tots, però, marcats per un sentit democràtic profund i un ferm afany identitari de poble i de classe.
“Ahir” (“Diguem no!”)
Quan va venir a Petrer el 73, Raimon ja tenia una llarga trajectòria personal i artística. Als dèsset anys, comença els seus estudis universitaris i descobreix la seua pròpia cultura, ben a prop de Joan Fuster. El 1962 estrenà i gravà un clàssic de lluita, “Al vent”, i, tot i vincular-se al moviment de la Nova Cançó, ho feu des dels paràmetres de valencià de comarques d’inequívoca extracció de classe treballadora —“de gent que va alçant-se des dels fons dels segles, que en frases solemnes no ha cregut mai”—. Ben prompte començà a gravar discos i a actuar a Catalunya, però també a les Illes i al País Valencià. Fa cançons de lluita, però també d’amor. Actua per Europa, a l’Olympia de París; canta poemes de Salvador Espriu i el disc és il·lustrat pel prestigiós pintor Joan Miró: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble».
El 1968 va fer dos històrics recitals: l’un, al desaparegut Price, de Barcelona, en un festival a favor del moviment obrer; l’altre, a la Facultat d’Econòmiques de Madrid. Arran d’aquest últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa. Amplia la seua projecció internacional cantant també a Amèrica.
El 1970 s’atreveix amb la musicació del clàssics del XV, el nostre “Segle d’Or”. Hi ha apareix el cèlebre “Veles e vents”, d’Ausiàs March.
Així, amb un bagatge, de quinze discos, entre LPs i EPs, i centenars d’actuacions a l’Estat i arreu del món, ens visitava Raimon als petrerins i petrerines que badallaven encara del malson de la Dictadura franquista. Un badall que es prolongà alguns any més, tot i la mort física de l’ancià lliberticida. Un badall que, en molts sentits, estem fent encara narcotitzats per aquesta monarquia parlamentària disfressada de democràcia, a qui per davall, com al llop del conte dels set cabridets, se li veuen les urpes del vell dictador nacionalcatòlic: “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, això també ho canta encara Raimon.
Raimon a Ràdio Petrer, en “Racó Cultural” (Jordi Giménez i Vicent Brotons)
http://www.goear.com/listen/c35672d/raco-cultural-02-03-16-raimon-
I ja sabeu, Raimon a casa, Raimon a Elda (Teatro Castelar, 9 d’abril de 2016, a les 9 de la nit).
Vicent Brotons Rico – Universitat d’Alacant
Molt bona crònica amic Vicent
Deu ser per a tu i els teus molt nostàlgic tornar a escoltar el Raimon en directe a Elda; farem per anar-hi i acompanyar-lo, per tornar a fer bullir la nova cançó protesta, que ara també ens cal. Això sí, entre aquell Raimon primerenc de què parles i aquest hi ha tota una vida de creixement i de reconeixements: 72 anys té Raimon, i ha hagut de ser a esta edat que ha rebut recentment el títol de fill predilecte de Xàtiva, títol que s’afegeix a d’altres com el Premi Nacional de Música 1993, Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts 1995, Medalla d’Or de Generalitat de Catalunya, Premi Ondas (SER) Barcelona 1997, Premio d’Honor de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música 2007, Medalla de la Universitat de València 2009,Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona 2012, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014, entre d’altres.
Encara recorde l’acte al Paranimf de la UA en què li donarem el premi Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant 2011, molt emotiu i xulíssim. També convé recordar la inauguració de l’escultura al seu poble de Xàtiva ‘La veu d’un poble. Homenatge a Raimon’, d’Andreu Alfaro, donada per la seva família.
En fi, Vicent, en este concert també tu has evolucionat des d’aquell batxillerat que comentes: gaudirem de l’actuació de Raimon, tant de la cançó protesta com de la poètica del Segle d’Or Valencià: salut!!
Perdonin vostès., Però el Festival de la Cançó Mediterrània, se celebrava a Barcelona … no a Benidorm.
El de Benidorm era «de la canción española», i òbviament, Raimón, mai va participar en ell.
Els acompanyo un enllaç referit al Festival de la Cançó Mediterrània
https://nicolasramospintado.wordpress.com/2008/07/02/la-efimera-historia-del-festival-de-la-cancion-del-mediterraneo/
El tema de si Barcelona o Benidorm és bastant controvertit. Seguirem investigant. Ací un altre retall de premsa que diu allò de Benidorm:
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2014/03/22/guanyar-festival-benidorm-rebre-premi/661792.html
Siga com siga, la Barcelona del 61 era tan franquista com el Benidorm de 61, que jo sàpia. O havien aconseguit ja la independència? La significació era la mateixa: guanyar un festival d’España cantant en CATALÀ!