Vosté d’això no sap res: no és jove i té molts diners

Si una cosa tenia clara Ovidi era la seua adscripció social: de classe baixa, obrera. Si una cosa tenia clara Ovidi era el seu enemic de classe: la classe alta, la burgesia. Ja estem?, però no havíem quedat que “Marx era muerto y enterrado”, com canta Serrat? Veges tu, no, de cap manera. Ni a mitjans dels 70 ni a mitjans de la segona dècada del XXI. La lluita de classes continua, hi ha un sector social —al nostre país, al món— minoritari, molt minoritari si voleu, que es queda criminalment amb la nostra plusvàlua, com diria el venerable barbut germànic.

Ovidi ho sabia —ho vivia i ho va viure—, com ho sap ara la gent més conscient que no s’ha cregut aquesta crisi i diu clarament que açò no és una crisi, és una estafa on la traïdora socialdemocràcia europea, aliada amb la dreta al servei de les classes altes, ens ha fet i ens fa de tots els colors. L’alcoià, com ho sabia, ho cantava: amb tanta teatralitat com humor i mala llet. Van ser cançonetes com aquesta, que no va ocultar mai, les que feren que acabada la primera transició democràtica —quan es van vendre aquell conte que vivíem en un dels millors països del món i en un entorn continental en què tothom, cada dia, seríem més rics i feliços i qui sap que més— a Ovidi Montllor li tancaren les portes de molts escenaris. Era tan perillós com “una bomba al carrer!”.

I malgrat tot, eixa nit ens parlà del diluvi que se’ns venia al damunt: suïcidis, robatoris de bancs, bombes, bogeries… I és que, no fotem, no es pot seguir igual des que naixes fins que et mors; que no Merkel, que no Rajoy, que no Puig, que no!

Entesos?

Ara, un tios i unes ties de l’alcoià —d’eixòs que són jóvens i no tenen diners— han adoptat el nom de “El diluvi” per al seu grup musical. S’estrenaren amb un mini CD que és una delícia, Ovidenques, que per cert tingueren el bon gust de regalar-me’l —lloada siga Eturpe!—, i que conté unes admirable versions del senyor Montllor: jóvens amb memòria de la bona.

Us deixe amb un vídeo seu que ens parla d’això tan difícil: l’alegria de viure.

Iep, ja sabeu: no cal plorar, són camins d’amor, lluita i llibertat. Però potser vosté d’àixò no en saps res, no és jove i —què collons!— té molts diners.