En cresolet, el desesperadet

El desesperat Ovidi Montllor from Petreraldia.com on Vimeo.

Va ser una de les anècdotes humorístiques de la nit. Ovidi Montllor acabava d’interpretar “Carta casa” amb una il·luminació mínima, intimista.  Tot seguit presentà “El desesperat” i diu “poden encendre la llum. Moltes gràcies…” —segueix presentant-la…—. Demana de nou amb un to desficiós, però amable, que s’encenguen els llums : “les llums, sisplau ,les llums…” I com que això no passa —l’improvisat “luminotècnic” estaria fent-se’n una—, diu Ovidi, “Em desesperaré”. El públic esclata en rialles i comentaris jocosos. L’espera s’allarga alguns segons i l’alcoià ben ocorrent remata dient “ho farem en cresolet; aleshores cantarem el desesperadet”. Llavors la rialla col·lectiva es fa contundent. Sonen els primers acords de la cançó i el “tècnic de llums” s’avé a fer el miracle. El cantant efusivament expressa les gràcies i comença la genial i incidentada cançó: coses del directe!

“El deseperat” era una cançó veterana: ja tenia dos anys en vinil, havia aparegut al disc Un entre tants…  La lletra, del mateix Ovidi, va ser escrita el 1969 i es mou entre la ocurrència, l’humor, la crítica social i l’absurd.

El cantautor mostra de nou la seua vena de poeta intuïtiu i ben dotat per a la poesia senzilla i popular. Fa tota una exhibició creativa en jugar amb un grapat de paraules monosíl·labes que, sobretot al final de cada vers, li serveixen per a construir  un poema d’hexasíl·labs amb un ritme musical admirable fet a partir d’uns apariats de falsa rima en modificar la paraula final de cada vers en una sola vocal que alhora li canvia el significat. Vegeu aquest fragment com a exemple:

Fins i tot un pet
ja no em fa ni put.
I en troben tan groc,
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
per comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.

Admirable poeta popular —joglar del segle XX— que cantava i escenificava com ben pocs han sabut fer-ho. Un Ovidi Montllor artísticament total i impecable.