Llig un nou article de la meua amiga Carme Miquel al Levante. Es titula “Pactes” Coincidisc amb l’anàlisi que fa de les enormes dificultats que “es crea” l’esquerra per a no pactar i tombar aquest govern austericida, lliberticida i neocentralista de la dreta extrema. A diferència de les enormes facilitats que C’s estava, i està, disposat a donar-li al PP per a governar. I és que entre la dreta extrema i l’”extrem centredreta” és molt fàcil entendre’s: manen Merkel i el gran capital, cap problema.
Carme escriu:
«La situació política que vivim, sense cap partit que puga governar en solitari, fa imprescindibles els acords entre diferents grups per dur endavant qualsevol projecte. És la realitat que tenim i en aquest context s’ha de treballar políticament. La situació no és senzilla, sobretot per al ventall de partits d’esquerra, el pacte entre els quals seria desitjable per formar un govern de progrés. Però, les declaracions de diversos responsables de Podemos i de PSOE, estan creant-hi barreres. És com si no volgueren trobar-se en cap punt del camí.»
«I Catalunya els hi està servint d’excusa.»
Ja ho va dir un capitost espanyol dels temps de la República: “Prefiero una España roja que rota”. Joan Fuster també ho va dir: “en açò de la ‘Unidad de España’ Santiago Carillo i Franco tenen moltes coses en comú” (amb tots els meus respectes pel senyor Carillo i tota l’abominació humana pel miserable dictador). No crec que l’excusa siga Catalunya, jo pense que és la incapacitat democràtica per a resoldre els problemes polítics territorials. Aquests problemes es resolen amb grans debats i enormes urnes (legals!), prou. Tribunals i amenaces amb les Forces d’Ocupació poquets, per favor. Espanya en aquest tema té un enorme dèficit democràtic.
«Pel que fa a Podemos, cal saludar la seua concepció sobre la plurinacionalitat d’Espanya i la seua defensa d’un referèndum en Catalunya. Però és un error plantejar aquest fet com una línia roja per tal de començar a parlar de pactes. És com posar l’arada davant dels bous. I és també un error l’actitud sempre prepotent i desqualificatòria de Pablo Iglesias en relació al PSOE i al seu Secretari General. Les declaracions altisonants i excloents que fa, poden continuar alimentant l’emotivitat d’una part del seu electorat, però són irresponsables perquè tanquen portes a la voluntat d’acords i a les esperances d’una grandíssima part de la ciutadania que vol canvis progressistes.»
Ací Carme ho deixa ben claret: el senyor Iglesia va de cabdill (o si preferiu, d’edició renovada de Felipe González). Té l’enorme facilitat de trencar tots els ponts de diàleg amb el PSOE. La raó és un pur càlcul electoral: a les pròximes eleccions (2016, 2017, 2018 o 2019) ell tindrà el diputats que té el PSOE i el PSOE els que té ell, però l’esquerra (o el centresquerra + el populisme o… com vulgueu dir-li) continuarà sent oposició d’un PP victoriós. El poder s’ha de prendre quan es pot matemàticament, no quan un vol “estèticament”.
«Pel que fa al PSOE, cal constatar que hi ha diverses sensibilitats. No tots coincideixen amb les actituds de Susana Díaz la qual, amb la pretensió de rendabilitzar políticament els seus èxits electorals a Andalusia, també actua de manera irresponsable. Perquè irresponsables són les declaracions viscerals contra Podemos – que poden respondre a l’actitut obstruccionista que tingué aquest partit en el moment de la seua investidura – i irresponsable és exigir-li la renúncia pública a la defensa del dret a decidir. Això, unit a les reiterades i maximalistes declaracions d’alguns “barons” sobre la unitat d’Espanya, sense especificacions ni proposar alternatives a les de la dreta, dificulta l’inici de converses i posa el PSOE al costat de les tesis de PP i Ciutadans, quan el que hauria de fer és aprofundir en la proposta d’Estat Federal que, sembla, han deixat dormida.»
Desenganyeu-vos, la senyora Díaz i altres barons de l’”España profunda” no són més que funcionaris de l’Estat que treballen en el departament PSOE. A ells els va bé l’estat de coses: un PSOE a la deriva que no governarà mai a Espanya i un PP dèbil, que pactarà sota mànega amb els socialistes determinats assumptes —hem passat del bipartidisme a la majoria absoluta bipartidista— a canvi d’afavorir les “paradetes” autonòmiques que controlen els “funcionaris socialistes”. Acabada la brillant gestió de Susana Díaz i companyia, i després del inevitable pas pel geriàtric denominat Senado, Díaz i cia. jugaran a les “portes giratòries” engreixades amb nòmines plenes de zeros. Així fan el seu servici a Espanya: a ella —i a ells—, com comprendreu, els “la suda” el federalisme i altres “mandangues”.
«Vull insistir: passe el que passe, les forces progressistes han de fer aliances. Fins i tot si estan en l’oposició. És absolutament necessari un canvi en les polítiques i, des d’on es puga, l’esquerra ha d’anar fent-hi camí.»
Ho diu Carme Miquel i, ai, quina raó que té!
PS.- M’adrece a la gent demòcrata (no urnòcrata) de Petrer, a aquells que estan raonablement satisfets de tenir un govern municipal tripartit de centresquerra amb el beneplàcit d’una quarta formació política, la marca blanca de Podem(os), ¿no heu pensat que si el senyor Alfonso Lacasa haguera “fet ascos” als “autodeterministes” d’EU, Compromís i Podem(os) hui governaria legitimament el PP? ¿no penseu que si el sr. Sergi Cremades s’haguera posat prepotent com el sr. Iglesia hui seria alcalde dat i beneït el sr. Pascual Díaz, del PP? ¿Per què Lacasa i Cremades no trenquen la baralla i restableixen l’ordre de dretes a Petrer? Penseu, penseu.
…
Alfonso, Sergi, aneu cap a Madrid i explique-los a Sánchez i Iglesias com s’entén l’esquerra en un modest poble de 35.000 habitants.