Raimon a Casa, Raimon a Elda: 9 d’abril de 2016 (II)

Raimon: viure, combatre, estimar (1964-1989)

El pròxim dissabte 9 d’abril, a les 9 de la nit, al Teatre Castelar d’Elda (capital del Vinalopó Mitjà) actuarà Raimon. Encetant així la seua gira “Raimon a casa” per 16 ciutats del País Valencià:

 https://www.evensi.com/raimon-en-concierto-teatro-castelar-teatro-castelar/170246371

El cantat xativí a mitjans dels seixanta ja és bastant conegut en els ambients democràtics, culturals, universitaris i jóvens. Algú pot dir que encara és un fenomen musical minoritari. Però més bé hauríem de dir minoritzat, ocultat i entrebancat per un estat dictatorial que persegueix qualsevol forma d’expressió cultural lliure.

Raimon es movia com peix en l’aigua a Catalunya i al País Valencià. Això sí, com peix nadant a contracorrent de prohibicions, obstacles i censura. El règim ja no considerava ni innocent ni folklòrica la cançó en català, la Nova Cançó. La perseguia amb un èxit que anava en proporció inversa a la bona recepció social que tenia entre la joventut. La classe treballadora, la universitat i en els àmbits internacionals.

Al 64 apareix el seu primer LP, Raimon, que recull dotze cançons ja gravades en singles en el període anterior. Moltes d’aquestes cançons l’han acompanyat  en tots els recitals i concerts i han estat gravades i regravades al llarg de la seua carrera. Cap d’aquelles cançons, excepte “Al vent” i “Diguem no” la vam poder escoltar en l’actuació del 92 al Cervantes de Petrer. Concert del que conservem una gravació d’una qualitat més que acceptable (a mi em la proporciona el bon amic Vicent D. Oliver. Gràcies!).

El disc del 64, no obstant això, conté un tema que en la primera actuació a Petrer, la del 1973, ja era molt popular entre els amics i recorde que la cantàvem quan féiem colla al voltant d’una guitarra. Em referisc a “D’un temps, d’un país”. Particularment hi retorne sovint, no tant per nostàlgia sinó per actualitat, malauradament. Parla d’un futur —“D’un temps que serà el nostre / d’un país que mai no hem fet”— i després de proclamar l’esperança, la fe, la no-violència, la vida, la rebel·lió contra la misèria, l’inconformisme davant l’ordre establit, la inutilitat i la caducitat del passat, torna en l’última estrofa a reivindicar el temps que a poc a poc ens pertany: ”D’un temps que ja és un poc nostre, / d’un país que ja anem fent.”  I és que en aquest país hem hagut d’alimentar-nos de molta esperança i de molt possibilisme de mínims (“un poc nostre”) davant les insignes renúncies i covardies, d’uns, i de les desfetes i els saquejos genocides d’altres. I en aquestes estem encara, en l’enorme actualitat del raimonià “D’un temps, d’un país”.

“D’un temps, d’un país”

Integrat en el col·lectiu de la Nova Cançó, “El setze jutges”, Raimon no deixa d’oferir recitals per tota Catalunya i en algun indret del País Valencià. El 1966 inicia les seues actuacions en solitari i actua a l’Olympia, de París, on grava un directe amb tretze cançons. Ací teniu la tendríssima “Cançó de les mans”, que entonà aquella nit:

“Cançó de les mans”

El mateix any va fer un EP de cançons d’amor dedicades a Annalisa Corti, la seua esposa, i musicà i gravà els versos de Salvador Espriu, qui esdevindria en el temps un dels poetes clàssics en llengua catalana del segle XX. L’LP es titula Cançons de la Roda del Temps. D’aquest disc, la carpeta del qual va ser dissenyada per Joan Miró, destaquem el poema “Inici de càntic al temple”:

 “Inici de càntic al temple”:

Les actuacions segueixen: Cuba, Suïssa, Mèxic, Alemanya, Madrid, Barcelona (Teatre Romea i Palau del a Música)… Al 1968 un nou disc amb cançons inèdites. El 1969 en publica un altre, Montserrat 69, on cinc cançons de les tretze són de poetes: dos clàssics (Anselm Turmeda i Ausiàs Marc) i un contemporani (Salvador Espriu). Hi trobem la magnífica i oportuníssima, en aquells temps i ara, “Indesinenter”, poema de Salvador Espriu que ens remet a la idea de no aturar-nos mai, de continuar incessantment. És una metàfora del despertar del poble català durant la postguerra; és també una metàfora del despertar del poble català pel dret a decidir en aquesta democràcia de cartopedra: ben actual, no?

 

“Indesinenter”

Els 70 foren anys intensos, tant en actuacions com en discos. El règim fa aigües i mostra totes les seues contradiccions, però també tota la seua ràbia, a vegades, moltes vegades, de manera violenta, arbitrària i absurda. Raimon es fa més internacional (Estat Units, Uruguai, Xile, Argentina…). Són anys de centenars de recitals —alguns multitudinaris— acompanyats de desenes de prohibicions. Al 1971 trau un LP titulat genèricament Raimon, com el primer. Aquesta periple artístic de la primera meitat dels 70 coincideix amb la vinguda a Petrer el 1973 i amb l’aparició d’un nou disc, A Víctor Jara, cantant xilè torturat i assassinat per l’exèrcit del General Pinochet, colpista i deixeble avançat del “Generalísimo”. En aquest disc destaquen dues cançons: la versió d’“Amanda”, de Victor Jara, traduïda del castellà al català (l’única cançó que ha traduït Raimon),  i “T’he conegut sempre igual”, on parla de Gregorio López Raimundo, líder del PSUC, sense nomenar-lo, de la lluita clandestina i on es diu la frase tan radical com actual: “I en som molts més dels que ells volen i diuen”. En aquest mateix treball, Raimon continua musicant poetes clàssics valencians. Des de les vivències personals he de dir que va ser el primer disc comprat per un amic i que escoltàrem junts, ens passàrem d’uns a altres i gravàrem en cassettes casolanes incessantment: un “hit-parade” de la jove esquerra “petrolanca”.

 

“Amanda”

“The conegut sempre igual”

En aquest disc d’A Víctor Jara apareixen dos cançons que sí que va cantar la nit de 1992 a Petrer, XX aniversari del grup Exeo: “Molt lluny”, amb referents a Xàtiva i a la mare, i “Com un puny”, una preciosa cançó d’absència d’amor dedicat a la seua dona quan marxa al seu país d’Itàlia.

“Molt lluny”

“Com un puny”

 

Al mateix 74 grava el directe del Campus de Bellaterra, és a dir, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un any després estrena la mítica i sempre emotiva “Jo vinc d’un silenci”. En Franco mor, per fi. I el 1976 té lloc el concert cívic i a favor de la democràcia —“¡Amnistía, libertad!”— més important dels celebrats a la capital de l’Estat espanyol. Es programaren quatre recitals al “Pabellón de los Deportes del Real Madrid” —5, 6, 7 i 8 de febrer— i després del primer, gravat en directe, el Gobierno Español postfranquista, tan cruel i covard com el del colpista, va prohibir els altres: massa llibertat i massa democràcia, insuportable! Poc temps després eixiria un doble LP amb el directe del concert. Ací teniu una interessant crònica d’aquell concert:

http://autaria.blogspot.com.es/2007/08/raimon-recital-de-madrid.html

I ací, algunes cançons:

El recital de Madrid

No cal dir que el disc el vam sentir els amics per activa i per passiva, fins que va acabar ratllant-se: “¡Un subidón!”, que dirien els jóvens d’ara. Tota una proclama per al combat pacífic i tenaç a favor de la llibertat i la democràcia.

 

L’LP simbolitza un punt d’inflexió. A partir d’aquest moment els polítics de l’esperança es transformen a poc a poc en els polítics del possibilisme, si no de la claudicació, i comencen a desmobilitzar la societat i a tractar de portar-nos la democràcia en els despatxos. A açò li digueren “Transición”. I aquella “Transición”, útil en uns primers moments per modernitzar les rovellades estructures de l’Estat, es va haver de construir amb moltes dosis d’amnèsia social i històrica. I clar, açò va significar tractar d’ocultar, marginar o minimitzar la força de veus crítiques com Raimon. I, ja sabeu, “de la pols d’ahir ve el fang de hui”.

 

Però el xativí, com bon socarrat, resistí. Raimon i tot el que va representar —i representa— continuen vigents hui dia, perquè la necessitat de la ruptura amb la putrefacció política sistemàtica d’aquesta monarquia parlamentària espanyola continua també vigent, molt vigent, a cada hora que passa, més, però també, compte!, perquè la bellesa del dir senzill i poètic acompanyat de bona música —cantar com cal— és intemporal. Parle de cantar, no de “Los40principales”.

 

L’autor d’”Al vent” va entendre el moment i va saber reorientar la seua trajectòria, sense renunciar ni un mil·límetre al seu ferm compromís. Actuacions internacionals, recitals més espaiats i seleccionats i dos discos:  Lliurament del cant i Quan l’aigua es queixa, clouen la intensa dècada del 70.

A partir d’aquest moment, la seua activitat, tant en directes com en gravacions, es modera i es dreça cap a una aposta no per la qualitat, perquè això Raimon ja ho havia començat a fer deu anys arrere, sinó per l’excel·lència i la revisió escrupolosa de l’obra. Al 79 gravà Lliurament del cant i al 79 Quan l’aigua es queixa.

 

En aquesta mateixa línia, al 1981 apareixerà una capsa amb deu discos titulada genèricament Totes les cançons: una meticulosa regravació de tota la seua obra. El disc número 6 conté “He mirat aquesta terra”, bell poema d’amor a la terra de Salvador Espriu interpretat a Petrer el 1992. S’enceta així el temps de gaudir d’un Raimon en el seu cim de maduresa creativa i professional.

“He mirat aquesta terra” (poema de Salvador Espriu)

 

L’any 1983 publicarà el llibre Les hores guanyades (Edicions 62), un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític, la faena artística i altres temes. En 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com “Lluny de la pedra i de l’aigua” o “Al meu país la pluja”. Tots dos els interpretà a Petrer huit anys després:

“Al meu país la pluja”

Entre la nota i el so, apareix en 1984 i tres anys després, el 1987, ens oferirà un nou disc bastant innovador, musicalment parlant:  Presències i oblit. La dècada dels vuitanta la tancarà amb un LP monogràfic dedicat al gran poeta del nostre segle XV: Canta Ausiàs March. En aquest moment atura la seua activitat creadora i no la reprendrà fins a deu anys després. Enmig tornarà a fer-ne una recopilació totalitzadora (Integral, de sis discos) i posarà en marxa un projecte d’actuacions ben cuidades i amb un acompanyament musical tan discret com qualitativament refinat: guitarres, contrabaix, violoncel, clarinets i acordió. Raimon demostrà així que el cant de lluita no és contradiu amb la qualitat artística i musical, ans al contrari: el bon art sempre, sempre, és revolucionari. Revolucionari i bell.

Vicent Brotons Rico – Universitat d’Alacant