Una guitarra excepcional

Sense anunciar res, Ovidi feu mutis i donà pas a una interpretació de guitarra de Toti Soler. El silenci del Chiqui embolcallà l’execució d’”El cant monjo”, peça musical que un any després apareixeria en l’LP que duria el mateix títol genèric: un disc de guitarra exigent  i inspirat del jove Soler. Llavors tenia vint-i-cinc anys d’edat, si fa no fa.

Ja ho hem dit en l’article cinqué d’aquest sèrie, Toti Soler duia gravats set discos quan va venir a Petrer en aquell final d’estiu de 1974.  Precisament eixe any no en va gravar cap. Segurament perquè ell i Ovidi van tenir una intensa gira de recitals arreu de l’Estat i especialment als Països Catalans.

Des del 75 als nostres dies ha publicat 22 discos en què la seua música de guitarra —a vegades també la seua fràgil i melodiosa veu— han estat el centre de l’obra. Ho diem així perquè les col·laboracions de Toti en altres gravacions  al llarg de la seua ja llarga carrera músical de més de mig segle són innombrables.

El cant monjo, Desdesig, Laia, Lonely Fire, Epigrama, Supernova, Lydda, M’aclame a tu, Vinya Laia, Per molt anys /Bon profit  i Cançons són la seua discografia del segle XX. A la que segueix la del segle actual: Vita nuova, Guitarra i cançons, L’arxiver de Tortosa, Racconto, Deu catalans i uns rus (disc a què dedicarem l’últim article sobre Toti), Vida secreta, Vida més alta, L’amant, Tres vides, Raó de viure i El teu nom.

Soler ha col·laborat amb molts artistes catalans. Vodria destacar-ne, però, una de les últimes col·laboracions, la que va fer amb la prodigiosa Sílvia Pérez Cruz, tot una revelació en el món de la cançó de la darrera dècada.

I per acabar aquesta breu ressenya d’aquell directe de fa més de quaranta anys remarcar una idea: aquella nit al Chiqui no només va ser important pel que va significar i significa Ovidi Montllor, sinó també per haver tingut entre nosaltres, en els seus inicis, un dels guitarristes heterodoxes més importants, si no el més important, de la nostra àrea cultural.