La carn vol carn
“[De Vicent Andrés Estelles,] poeta valencià…” Així començà Ovidi Montllor la presentacions del poema “Els amants”. Afegí una informació sobre l’encapçalament del poema: un vers d’Ausiàs March (segle XV): “La carn vol carn”. Així va encetar el recital del que amb el pas del temps seria un del poemes més populars d’Andrés Estellés i una de les peces més celebrades en les actuacions d’Ovidi Montllor.
El cantautor alcoià ja s’havia “atrevit” amb algun que altre poeta, ja hi hem dit, tot i que no s’havia prodigat massa: Carandell, Pere Quart, el mateix V. A. Estellés (“El vi”). En els següents anys de la seua carrera musical reincidiria feliçment en aquesta línia: Salvat-Papasseit, J. Maria de Segarra i de nou, sempre, Vicent Andrés Estellés.
Coneguem, una miqueta, la intrahistòria d’”Els amants”. Faltaven encara alguns mesos perquè aquests versos del Llibre de meravelles aparegueren gravats en un disc. Seria finalitzant el 74 en l’LP A Alcoi. Així que ben bé podem dir que aquesta gravació “casolana” en directe potser és la primera del celebrat poema. De fet, jo afegiria que, de més a més, encara en fase d’assaig o experimentació. Una prova d’açò és que la música de Toti amb que acompanyà el recitat no va ser la que apareixeria en el disc original i que, posteriorment, seria interpretada en totes les actuacions (comproveu-ho escoltant la gravació original del Chiqui i l’altre enllaç amb el poema dit per Ovidi que trobareu en aquesta mateixa pàgina). Es tracta d’una peça composada per Soler a partir de músiques populars valencianes: una entrada d’albades i la xàquera del “Cant per la de l’U”.
Paga la pena explicar la reacció que va tenir Vicent Andrés Estellés quan va sentir per primera vegada el seu estimat poema recitat per Ovidi a l’LP. Sembla ser que abans no l’havia escoltat encara. El poeta de Burjassot ho deixà escrit en un article de premsa.
Al 1975, V. A. Estellés era redactor en cap del diari Las Provincias, de València. En aquella època aquest mitjà conservador —en alguns períodes posteriors d’extrema dreta, clar i ras— practicava una línia editorial lliberal i lleugerament valencianista. Açò permetia a Estellés fer la seua tasca de periodista coordinador del diari i publicar versos de circumstàncies amb pseudònim i articles culturals en valencià. El 21 de gener de 1975, en una columna titulada genèricament “Els dies que fan camí” escriu:
«Ovidi Montllor.- Avui m’ha telefonat l’Ovidi, telefònicament, té una d’aquelles veus dolces i agrunsadores, contràriament a la veu que té quan canta i quan recita. Em diu que ve a València i que hem de dinar juts i que hem d’actuar junts. Bé, d’acord. Li torne a donar l’enhorabona pel seu darrer disc [A Alcoi, 1974]. El meu poema es troba en bones mans, en bona veu: en la millor veu. Admirable, aquest Ovidi que ara ha cantat a Alcoi! (Ara? Duu segles i més segles cantant-lo!)»
Amb aquest fragment de l’article queda tot dit. Obri, però, una bella reflexió entorn al paper jugat pels cantautors alhora de popularitzar no tan sols un poema concret sinó tota una obra poètica. Ho confesse, d’entre les cultures pròximes a mi, els cantautors i cantautores han estat fonamental per aproximar-me, aficionar-me i capbussar-me en la lectura de moltes obres poètiques i molts poetes. Sense Paco Ibáñez, Lluís Llach, Raimon, Daniel Viglietti, Ramon Muntaner, J. Manuel Serrat, Amancio Prada, Adolfo Celdrán, M. Del Mar Bonet, el mateix Montllor, etc. el meu itinerari de lector i aficionat poètic en relació a Ausiàs Marc i els clàssics catalans; Quevedo, Gongora, Jorge Manrique i el Siglo de Oro espanyol; Rosselló Pòrcel, Martí i Pol, Salvador Espriu, Rosalia de Castro, Bertolt Bretch, Salvat-Papapasseit, Mario Benedetti, J. Agustín Goytisolo, Marius Torres, Federico G. Lorca, Antonio Machado, Miguel Hernández, Per Quart, Josep Maria de Sagarra, etc, etc. no haguera sigut el mateix. De fet, ho dic honestament, les meues aficions literàries hagueren passat molt de puntetes pels bells versos de les nostres literatures.
Tornant al tàndem Ovidi-Estellés afegiria a repèl algunes idees més: van ser molts altres els poemes del poeta de Burjassot que Montllor musicà o recità. Sempre tindré presents els magnífics “Una escala qualsevol” i sobretot “M’aclame a tu”. Ovidi Montllor dedicà un doble LP a dir un llarg poema de realitats de Vicent Andrés Estellés, “Coral romput”. El projecte, tan audaç com culturalment digne i imprescindible, va ser qualificat per la crítica com minoritari (veges tu, com si un producte de masses fora per definició bo. De veres que és una gran cançó “Mi carro”, amb tots els respectes pel senyor Escobar?). Tot i això, el petrerins vam poder gaudir en directe d’aquest monument de la interpretació literària i musical. Va ser el 28 de març de 1980 al Cine Regio. Ovidi actuà acompanyat de les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. Un altres del gran moments petrerins del cantant alcoià.
Tretze anys menys un dia després, el 27 de març de 1993, un petit grup de gent de Petrer en retrobàvem de nou amb Ovidi. Aquesta vegada a Castalla, amb molts i bons amics i amigues de la Foia, de l’Alcoià… El recital, com sempre, artísticament impecable, emotivament d’alta graduació, apte per a ànimes sempre disposades al dolç embriac lúcid, col·lectiu. En un moment del concert, ja avançat, Ovidi es retira de l’escenari. Torna al cap d’un estona amb els ulls vidriosos i desfent un fort nus a la gola diu: “S’ha mort Vicent Andrés Estellés. S’ha mort el poeta…”. El nus tornà a la gola i anuncià el “M’aclame a tu”. Mentre el cantava l’emoció s’apoderà de tots i totes els presents: llàgrimes, records, amor a les paraules, a la paraula del poeta. Una tristesa infinita, incommensurable com segurament hagués dit el mateix Estellés.