Hem entrat al cicle dels Moros i Cristians de la vall. En poc menys de mes i mig l’haurem recorregut sencer. És un dir, açò de sencer, perquè, com tothom sap, de saraus i altres events relacionats en fem tot l’any. En estos dies la festa, tan estètica com disbauxada, es farà l’ama de carrers, places, ments i sentiments. Arranquem a Petrer el trenta d’abril amb el pregó i rematarem a Elda el sis de juny. Som també una connurbació de pasdobles i marxes, què hi farem.

El cas és que el ritual fester es desplegarà àmpliament. Hi apareixeran saberuts de tota mena que ens el justificaran amb arguments històrics tan historiats con falsos, no us deixeu enganyar. Vull dir que açò dels Moros i Cristians té tant d’història com de mite; de tradició com de modernitat; d’arrel valenciana com d’espanyolisme caspós i decimonònic de la pitjor espècie: una amalgama que ens estimula l’esperit col·lectiu i, a alguns i algunes, la religiositat més primària.

Enric Valor també va fer algunes incursions pels Moros i Cristians. A la seua manera, des de les rondalles, amb la força del mite, la llegenda i la fantasia. Un bon dia em va pegar per llegir les Rondalles Valencianes en clau d’això, dels temps mític dels moros; i d’aquella lectura va eixir un paperet, que vaig presentar el 2009 al III Congrés d’Estudis del Vinalopó,  “Moros i negres a les Rondalles Valencianes, d’Enric Valor”.

La perspectiva lectora aplicada per mi al corpus rondallístic del mestre castellut em va descobrir que en nou de les trenta-sis rondalles apareixen els motius mulsulmanocristians dels temps Medievals i Moderns a les nostres terres tractats ben diversament. Els trobem concretament en “L’envejós d’Alcalà”, “Abella”, “El llenyater de Fortaleny”, “El castell del sol”, “El darrer consell”, “El gegant del romaní”, “Les velletes de la Penya Roja”, “El guants de la felicitat” i  “Esclafamuntanyes”.

La història més connectada amb les raons de la festa, tal i com es concep, és sens dubte, “El darrer consell”, on les batalles i escaramusses de l’Alcoià, el Comtat, la Marina i la Vall d’Albaida —els dominis d’Al-Azraq— juguen un paper fonamental. Allà, precisament, al bressol de la festa de Moros i Cristians —la “viril” Alcoi, disculpeu-me el sarcasme irònic—, d’on emanen les influències que arribaran al llarg del tres darrers segles a molts pobles i ciutats de la geografia festera.

Tot i això, en totes trobem preciosos detalls entre divertits, llegendaris i històrics que els fan, com totes les rondalles, unes lectures amables, tendres i imprescindibles: Enric Valor.

Divertides descripcions dels personatges: “un morot més dolent que un trabuc, negre com un perol, greixinós i més toix que una òbila.” La màgia exòtica de gust oriental a “El Castell del Sol.” Situacions híbrides de difícil explicació: “allí hi havia aquelles quatre dames amb la cara descoberta i que se’l miraven amb la mateixa naturalitat que si fossen cristianes. Potser eren musulmans empeltats d’occidentals costums”.

Extraordinàries descripcions paisatgístiques —el paisatge en Valor, sempre— amb referents històrics del segle XIII ben precisos: “[Al voltant de la serra de Benicadell] convivien molts moros submisos en viles, llogarets i alqueries. Però enllà d’aqueixes planes, es trobava el bastió de serres laberíntiques, aspres i misterioses on els moros regnaven completament, és a dir, en les que s’estenen des la Vall de Gallinera al nord fins a la serra Aitana al migdia, i encara més endins.”

La descripció d’aspecte i vestimentes, tan del gust fester, també hi té el seu espai. El posat i la roba dels zenets —bel·licosa tribu africana— ocupa també els interessos de l’escriptor:  “… amb el seu ‘palloc’ al cap, els seus amplis saragüells i els característics jupetins brodats amb simples arabescs,…”

Total que, benvolguts petrerins, eldencs i d’altres admiradors i admiradores dels Moros i Cristians —vos trobeu on vos trobeu— hi ha un Valor per llegir amb motiu d’aquestes entranyables festes, que tan delerem i tan depressa passen. I si, amic petrerí  o amiga petrerina, en festes les coses no vénen seguides, no patiu, feu com don Pere Mestre, el Jugador de Petrer:  Què va fer? Llegiu…

“I llavor li vingué a la imaginació, d’encomar-se al patró del poble, a Sant Bonifaci gloriós.”

“—Sant Bonifaci, pare nostre… —començà en alta veu.”

“I Capralenc [el dimoni] es queda quiet i tot tremolós.”

I  és que un sant amb espasa, cuirassa i sospitosa faldeta, què vos he de dir, “acollona” molt.

Sant Bonifaci —o San Antón— que fora i “lo” passat, passat, au!