Literestampes (XXI): Leopoldo Pardines, un bell carrer decadent

Calle de Leopoldo Pardines, en un dibujo de Helios Villaplana.
Calle de Leopoldo Pardines, en un dibujo de Helios Villaplana.

Una bella perspectiva del carrer Leopoldo Pardines. El mestre Helios Villaplana se situa en la cruïlla amb Antonio Torres i des d’allí ens mostra el carrer que es perd per ca Pepe Caixa cap al barri antic. La senzillesa i la peculiaritat dels detalls són multiples. La bella casa, amb un harmoniós balcó, que trobem a la dreta; les cases de l’esquerra amb els murets que protegixen els jardins de l’entrada. Encara queda una casa que s’usa com a “cuartelillo” fester que el conserva. Les palmeres del jardí del col·legi. La serra de Saleres i, al fons, mig camuflada per una palmera, la Silla.

Lepoldo Pardines va ser, junt a Gabriel Payà, un dels dos primers carrers que a finals dels anys quaranta del segle passat articularen el desenvolupament de l’eixample de la localitat. Ara, esta important via, ja és per moltes raons part vella. Han hagut construccions noves, sí, i continuen havent-ne, però el seu caràcter de carrer en altres temps ple de vitalitat humana i comercial ha esdevingut dolçament decadent: el comerços sobrevieuen gràcies a l’heroïcitat dels propietaris, la vida infantil ha desparegut de l’espai com a conseqüència del controvertit, dubtós i sospitós tancament de les Escoles… Tot apunta cap a un futur poc brillant.

Els meus records se centren en el període que va ser asfaltat, quan els amics aprofitàvem per agafar el quitrà i usar-lo per a llastrar els compinxes o xapes, i les sessions cinematogràfiques al Pax, sala parroquial. Després vindria el Regio, altra sala mítica del seté art que ens oferí magnífiques sessions dobles, incloses les de set pessetes en les vesprades de dimarts i a les que acudia sovint amb ma mare i el cabasset del berenar.

Hui Leopoldo Pardines acull alguna desfilada de Moros i Cristians, els Autos Bojos i poca cosa més. És un trist espai de de decadència local. Ningú ha fet res des de fa més de vint-i-cinc anys per millorar-lo. El carrer s’enfila en costera que es va suavitzant a poc a poc cap a l’oest, tot un símbol de devers on camina Petrer en matèria urbana i demogràfica: a ser assimilat per Elda.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *