Teulades, finestres, cambres, terrasses, ximeneres, carrers torts, estrets, laberíntics, tortuosos… Mirant des del castell el Petrer morisc,el de les teules àrabs, els que es va buidar de població fa quatre segles per una ignominiosa expulsió propiciada pel catolicismes integrista. El Petrer que durant la primera meitat del segle XVII va anat plenant-se de nous repobladors vinguts d’enllà de les muntanyes orientals i septentrionals, de la foia de Castalla, de Xixona… Uns nous repobladors gens sospitos d’heretgia i que parlàvem “llengua romana”, la del rei Jaume I, el cavaller ros vingut de Barcelona al segle XIII per sotmetre la població sarraïna.

A l’humil dibuix també veig el Petrer del seixanta, al que es van habituar els meus ulls d’infant. Entre alguna d’eixes teulades es troba la meua humil casa familiar, la del carrer Sant Rafael, la dels iaios Vicent i Angelina, la de la tia Amanda, la dels besavis Filomena i Vicent —que, evidentment, no vaig conéixer—, aquí està el passat històric col·lectiu i el passat privat personal.

Tot açò fou capaç de dibuixar-ho Helios Villaplana en aquest intricat apunt paisatgístic pres des del castell. Una mirada tan senzilla com artística i evocadora cap el barri antic, la part vella o, per què no, el Petrer profund — paradòxicament enlairat i allunyat de baixures metafòricament poc recomanables, per poblades i prósperes que siguen ara.