Característiques que defineixen les collesA partir dels inicis dels anys 80, començaran a aparèixer col·lectius de dolçainers amb unes característiques totalment innovadores. Però a pesar d’això, l’esquema es repetirá en quasi totes elles, amb unes característiques clau que defineixen les colles de dolçainers i tabaleters des dels seus inicis fins a l’actualitat: la vocació col·lectiva, els objectius culturals d’arrel popular, la forta vinculació amb la població on surt el col·lectiu i la creació d’una escola per a formar a futurs dolçainers i tabaleters.
La vocació col·lectiva queda evidenciada en el mateix enunciat de les agrupacions; colles. Ouan naix un grup de dolçainers sempre aspira a ser multitudinari i en moltes ocasions la seua trajectòria s’avalua en relació al creixement de membres sense plantejar en principi un màxim, encara que no solen ser més de 20 o 30 els integrants. Així mateix, quan una colla marca una tendència a la baixa sol interpretar-se com un símptoma de decadència. A més, el carácter aficionat de les colles sintonitza millor amb aquest model de participació dels músics ja que, superada una bona afinació, el dolçainer se sent còmode i recolzat per la resta de companys que amaguen i dissimulen els errors i les imprecisions.
Quant als objectius culturals d’arrel popular, si fem una volta per la internet visitant pàgines de les actuals colles, trobarem un missatge recurrent sobre els objectius que mogueren els fundadors a començar el projecte: recuperar la dolçaina -i també les melodies tradicionals- al seu poble com una de les principals formes de manifestació de la tradició popular i, per tant, com una de les principals senyes d’identitat dels valencians. Resulta molt significatiu l’alt percentatge de webs de colles de dolçainers escrites en valencià, pràcticament totes donen eixa opció, cosa que, per desgràcia, només ocorre, exceptuant les pàgines de les institucions públiques, amb col·lectius amb un alt grau de sensibilització amb la cultura i la llengua dels valencians o que directament es creen i treballen per a la seua promoció.
Una característica que ens resulta molt curiosa de les colles és la forta identificació amb el seu poblé d’origen. Podrien dir que tota colla necessita, a part d’un nom propi, que sol fer referència a una paraula popular d’ un fort carácter local, el seu «cognom», marcat pel poblé d’origen de I’agrupació: La Xafigà de Muro, La Degollà d’Alcoi, La Socarrà de Xàtiva, El Freu de Santa Pola… En alguns casos, especialment quan el nom de la colla no és conegut amb certesa per I’interlocutor, es diu directament el «cognom» del grup: la colla de Santa Pola, la colla de Sant Vicent… Aquesta actitud es lògica per a uns col·lectius que aspiren a recuperar i promoure la tradició popular que té la seua expressió en els pobles de la geografia valenciana.
Per últim, encara que segurament es tracta de la més important, tota colla necessita per a funcionar tenir activa una escola de música. El carácter aficionat de la majoria de les colles dóna una gran dinàmica quant a la mobilitat dels membres. El més habitual és que un membre s’apunte a classes, comence a eixir relativament prompte, estiga uns anys fins que es cansa o la seua forma de vida no li permet mantindre el ritme, i siga rellevat per nous membres. Per tant, l’existència de tota colla dependrà del grau de renovació dels membres, la qual cosa només es pot assegurar mitjançant una escola més o menys activa.
II. La creació d’escoles de dolçaina i tabal i la necessitat d’un mètode
Encara que s’emmarca dins la forma tradicional dels dolçainers, Joan Blasco destaca per la seua vocació artística, mostrant un inteès i una capacitat poc habitual per cuidar i perfeccionar la seua tocada, i és considerat en l’actualitat la representació per excel·lència del dolçainer tradicional. Però a més, Joan Blasco es distinguia de la resta de dolçainers per tenir predisposició a mostrar la seua experièncìa com a dolçainer fins al punt d’editar el primer mètode per al seu aprenentatge.
Aquesta actitud que avui pot semblar normal, no ho era gens. El dolçainer tradicional, que en quasi tots els casos actuava com a solista, treia un sou important al llarg de l’any per ser protagonista de moltes festes locals de les comarques més properes a la seua població. L’existència d’un altre dolçainer posava en clar perill les possibilitats de viure o intentar viure de la seua afició, ja que on tocava un dolçainer, difícilment cabia un altre. En la seua mentalitat era una qüestió de mercat, si ensenyava a un altre a tocar, la conseqüència era la desaparició de potencials opcions de mercat i de guanyar-se la vida. Per una altra banda, no hem d’oblidar que la dolçaina complia un paper funcional. Ningú anava a una plaça a sentir al dolçainer, anava a vore bailar les danses o vore els nanos i gegants, o al sentir-la sabia que es tractava d’una cercavila per anunciar la festa o d’una diana per despertar els veïns… En eixe context, el dolçainer complia un paper que no exigia la depuració o recreació artística. Joan Blasco trencarà amb aquestos dos esquemes.
D’aquesta forma, quan l’any 1974 l’Ajuntament d’Algemesí es va plantejar la possibilitat de crear una escola de dolçaina per vore’s amb necessitats reals de dolçainers per a les festes de la Mare de Déu de la Salut, pensà en Joan Blasco com l’encarregat d’impartir les classes. Naixia la primera experiència pedagògica moderna relacionada amb la dolçaina i recolzada per una institució, amb conseqüències importants per al procès que vindria. No obstant, la dinàmica posterior ha fet que la major part de les escoles locals de dolçaina i tabal estiguen al contrari que en el cas d’Algemesí, vinculades a les colles de dolçainers i tabaleters de cada poble, a través de les quals són administrades i gestionades contant amb més o menys participació dels ajuntaments, depenent de les diferents experiències.
Com a conseqüència del procès d’aparició de les noves colles es crearen també noves necessitats metodològiques perqué facilitaren l’aprenentatge a un col·lectiu cada vegada més ample d’aficionats a l’instrument però amb una dedicació molt més limitada, és a dir, el carácter aficionat dels interessats creava la demanda d’un mètode acurat, que marcara clarament els passos i els nivells a seguir i que facilitara l’aprenentatge i l’assimilació dels continguts. Xavier Ahuir fou el primer que encertà amb la publicació del seu mètode de dolçaina l’any 1989. Aquest mètode mantenia les característiques habituals en els mètodes d’instruments populars no oficialitzats, amb una introducció sobre alguns conceptes teòrics importants i cuatre nivells pràctics diferenciats que comprenien peces tradicionals adaptades als diferents nivells i alguns exercicis exclusius per treballar aspectes tècnics concrets de digitació, d’expressió, de tonalitat, de registre agut… Sense menysprear la important i innovadora tasca d’Ahuir, amb el pas del temps serà un altre protagonista qui elabore un complet i acurat repertori metodològic i propiciarà una espectacular transformació en el desenvolupament dels potencials tècnics i interpretatius del nostre instrument, parlem de Xavier Richart.
Per tant, qui realment aconseguirà la realització d’un material metodològic destinat al fet que l’alumne puga desenvolupar plenament les seues capacitats tècniques i interpretatives com a dolçainer serà un antic alumne de Joan Blasco a l’Escola d’Algemesí: Xavier Richart. Però en la consecucìó d’aquest projecte intervindran una sèrie de factors que comentarem a continuació, que permetran el context en el qual es desenvolupa la importantíssima tasca de Richart.
Una de les circumstàncies que explicaran el seu treball serà la seua incorporació, com a professor titular de Dolçaina, al Conservatori Municipal de Mùsica «José Iturbi» a través de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de València l’any 1989. La seua dedicació exclusiva a l’ensenyament li permetrà elaborar tot un seguit de materials metodològics que han constituït un complet i elaborat sistema curricular d’aprenentatge de la interpretació de la dolçaina. A partir d’aquest moment donará a conèixer el seu treball amb la publicació continuada de material metodològic com va ser la publicació del seu mètode «Estudiant la dolçaina» l’any 1992. Al llarg dels anys anirà ampliant aquest material amb la publicació d’un repertori ample i variat: Estudiant la dolçaina. Mùsica antiga i barroca. Grau mitjà i Grau superior el 1998, Estudiant la dolçaina. Obres per a colla al 2000, Estudiant la dolçaina.Tocates i estudis a 2 veus al 2001, Estudiant la dolçaina. Dolçaina i piano al 2002 . Estudiant la dolçaina. Obres per a colla 2 al 2004. De gran valor és també la publicació d una abundant quantitat de repertori i d’exercicis per a traballar continguts concrets de tècnica i expressió: respiració, qualità del so, notes llargues, exhalació, diafragma, embocadura, vibrato, dinàmica, escales… estos últims publicats a Internet amb accès lliure.
Però encara més important será l’elaboració, junt a la publicació de tot aquest material metodològic, del pla d’estudis per a l’ensenyança de la dolçaina que la Federació Valenciana de Dolçainers í Tabaleters té reconegut per a la implantació en les seues escoles. Aquest pla sistematitza i ordena tot el material didàctic en 10 nivells ben estructurats on es treballen tots els continguts necessaris per a un òptim aprofitament de les possibilitats tècniques i interpretatives de la dolçaina aplanant el camí, com ara vorem, per a l’oficialització de l’instrument i la seua inclusió als conservatoris.
La publicació d’aquestos materials i del pla d’estudis (disponible a Internet) és, sense cap dubte, una de les claus de la generalitzacró de l’afició a la dolçaina. Aquest ha facilitat notablement l’aprenentatge del seu ús inclús per als que no presenten en principi unes facultats favorables.
III. La federació de dolçainers i tabaleters
L’Aplec de Dolçainers i Tabaleters de Petrer de 1990 es va convertir en una fita de referència per a la comprensió del procès en qué ens trobem immersos. Aquella trabada de dolçainers i tabaleters no va ser únicament un espai d’esplai i convivència. Per primera vegada en un esdeveniment com aquest es plantejaven una sèrie de ponències i debats sobre algunes iniciatíves que es feien cada vegada més apressants per al futur de la dolçaina, per a la consolidació d’un fenomen que l’any 1990 ja havia demostrat el seu primer èxit; la promoció i difusió de la dolçaina. S’havia capgirat la dinàmica descendent del nombre de dolçainers de les anteriors dècades. D’entre d’altres es plantejarem la creació d’una federació de colles i l’oficialització de l’ensenyament de la dolçaina.
De l’Aplec de Petrar isqué una comissió gestora per a l’elaboració d’uns estatuts que permeteren la creació d’una Federació de Dolçainers i Tabaleters del País Valencià. Malauradament, magrat ser conscients de quin hauria de ser el camí per on discórrer, aquella iniciativa no es va vora recolzada suficientment i no va tenir continuìtat.
Així doncs, la consecució de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters no va ser possible fins que l’any 1996 es fa completament necessària la unió d’esforços i la coordinaci dels col·lectius. L’objectiu estava novamert clar: l’oficialització dels estudis de dolçaina. Aquest objectiu calia treballar-lo als despatxos dels representats polítics i amb la burocràcia de les institucions públiques, un procès que ja es coneixia llarg i complex. Mentrestant, una forma de regular i oficialitzar l’ensenyament de dolçaina va ser que la mateixa Federació s’encarragara d’establir un pla d’estudis i assumira la realització d’uns exàmens amb els quals otorgar uns títols oficials de Dolçaina de Grau Mit|à i Grau Superior, aquest últim es correspondra amb el de Títol Oficial de Mestre de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters. El camí cap a la normativitzacó de la dolçaina i la regulació del seu ensenyament ja estava encetat.
Més d’una dècada després, recentment aprovada al Congrés dels Diputats la incorporació de la dolçaina al sistema oficial d’ensenyament, s’han pogut rebre classes de dolçaina al Conservatori Municipal d’Albaida. Els propers anys ens dirán de quina forma es materialitzaran tants anys d’esforços.
