Nota: Article publicat originàriament en la revista Festa 2007.
A mitjans de febrer de l’any passat al Certamen d’Altea, que amb tan sols dues edicions s’ha convertit en el referent més important del món de les colles de dolçainers, es va dedicar la cinematogràfica pantalla que servia de fons d’escenari a homenatjar, mitjançant un sèrie de xicotets reportatges, a Simeón de Pedreguer, un antic dolçainer molt popular en les comarques marineres. Per sota d’ell, a l’escenari, colles d’una vintena de dolçaines acompanyades per una àmplia diversitat d’instruments de percussió, des de tabals a timbals cromàtics i campanòleg, mostraven una gran capacitat per afìnar complexes línies melòdiques amb multitud de matisos, dinàmiques i volums,… ambdues fórmules semblaven separades per un abisme temporal de segles de distància. Però entre aquell dolçainer solista de les festes populars i les grans agrupacions de dolçainers actuals a penes hi ha una trentena d’anys; eixa ha sigut la (r)evolució que ha experimentat la dolçaina en les ultimes décades i el darrer Certamen d’Altea va ser un lloc idoni per evidenciar-ho. Aconseguir entendre què és el que ha ocorregut aquestos anys que ha permès l’espectacular eclosió del nostre instrument més singular, és una tasca enormement motivant, entusiasmant, més si tenim en compte que no existeix res publicat que ho haja abastit. No obstant, son évidents les dificultats d’una aventura tan grandiloquent, però si que sembla possible almenys començar fent un xicotet repàs històric amb alguns dels elements de la transformació social més évidents i extraure algunes conclusions i, fonamentalment, aportar una informació interessant que aïde els petrerins a introduir-se en la qüestió.
En la recerca del seu origen, trobem els primers símptomes del fenomen cap a finals de la dècada dels 70, moment en què es dona un fort canvi generacional i a partir del qual les colles de dolçainers i tabaleters es converteixen en la forma natural d’articulació i manifestació dels dolçainers. Des d’eixe moment fins a l’actualitat el fenomen de les colles no ha deixat d’evolucionar i créixer amb un ritme vertìginós.
Però cal destacar, molt especialment, que aquesta evolució ha afectat no només el nombre de dolçainers i de col·lectius d’aficionats a l’instrument, com és ben visible, sinó que el desenvolupament d’un mètode d’estudi innovador ha permès arribar a uns nivells tècnics inimaginables en els seus inicis. Uns nivells als quals han pogut accedir un nombre important dels que hi dediquen temps i esforços al seu estudi. Per tant, parlem d’una evolució tant quantitativa com qualitativa. Llavors, per entendre el fenomen, anem a situar-lo en el seu context històric i social a principis del periode democràtic, que és quan naix, i intentarem explicar com ha evolucionat fins als nostres dies.
I. El naixement de les colles: un nou context econòmic, social i polític
Les transformacions econòmiques iniciades als anys 60, en les quals desenrotllaren els nous dolçainers, van determinar una forma de vida radicalment distinta respecte als antics dolçainers en punts fonamentals per a la comprensió del procès. Els antics dolçainers es podrien considerar com professionals o semiprofessionals de la seua afició. Aquesta, en la majoria dels casos, no donava per a viure tot l’any però si que donava feina suficient com per a estar ocupat des dels inicis de la primavera fins a ben passat el periode estival. Això requeria per part del music dedicar-se a treballs d’una alta temporalitat i d’una certa autonomia, habituals en un món rural i poc mecanitzat. A finals dels anys 70, els nous dolçainers tenien un treball exigent, amb una contractació que els mantenia ocupats durant tot l’any, que assegurava un sou també anual. Com a màxim, la seua feina permetia unes hores lliures per a expansionar-se i gaudir d’una afició que es manifestava alguns caps de setmana. Per tant, des del punt de vista econòmic, caldria definir els nous dolçainers més correctament com a aficionats a la dolçaina sense tenir cap més pretensió, ja que no veien factible viure de l’instrument i, segurament, perquè no ho necessitaven. Només amb el temps, trobarem musics que es dedicaran professionalment o semiprofessionalment a la dolçaina, però ja exercint de professors.
Amb la generalltzació del sistema industrial, la classe mitjana s’havia estés notablement, i per tant va augmentar el nivell de vida entre la gent jove, que, a més, s’emancipava amb promptitud. Per una altra banda, els canvis polítics generaven grans expectatives de futur; una part molt important dels joves volien ser protagonistes del carrer, de la cultura, de la política…, estaven encisats pel futur. Però al mateix temps, la industrialització feia que s’abandonaren formes de vida tradicionals a l’àmbit rural I les expressions culturals que els hi eren inherents. Els processos d’urbanització i d’incorporació de noves poblacions d’immigrants, que cobriren la demanda de les fàbriques, transformaven els pobles en noves ciutats sense personalitat estètica ni cultural… totes aquestes circumstàncies afavoriren el naixement d’un fort sentiment identitari, la necessitat de mantindre o recuperar tradicions del poble que encara eren vives o feia poques décades que havien desaparegut. Però, no obstant això, els plantejaments i els valors eren radicalment nous; els joves dels 70 miraven el present però ja es trobaven immersos en una nova realitat, un futur irreversible; s’havia donat el gran salt generacional.
L’inici del procés democràtic al País Valencià permetrà l’emergència d’un moviment cultural i identitari sense precedents al nostre pais, on confluïren diferents fenòmens socials, polítics i culturals. Els nous moviments socials amb l’al·licient de trobar-se immersos en un periple cap a la construcció d’un nou model polític democràtic i, probablement igualment important, de lluita antifranquista: moviments ciutadans i veïnals, culturals, identitaris i nacionalistes, moviments obrers i polítics…, tots actuaran d’alguna manera conjuntament, de forma que la reivindicació social serà també una reivindicació cultural i al mateix temps política. Els símbols identitaris seran clars: catalanisme, llengua i, en certa mida, dolçaina. La dolçaina obté en aquestos moments un nou i inesperat protagonisme, es converteix ara en símbol d’identitat cultural del País Valencià.
Ara be, podríem plantejar taxativament que els nous dolçainers es dedicaran al seu estudi i reivindicació només per un interès polític o nacionalista? Pot ser siga més oportú contextualitzar el moment, un moment enormement polititzat. Més important és entendre com els nous dolçainers, amb una clara inquietud musical i per descomptat cultural i identitària es plantejaran la seua afició amb vocacíó col·lectiva, és a dir, creant agrupacions musicals amb plantejaments quasi de moviment social, amb objectius que aniran més enllà de la práctica aficionada o professional de l’instrument; amb un clar sentiment valencianista pretendran consolidar i expandir el seu ús.
Per la qual cosa, dintre de l’espontaneïtat del sorgiment de moltes d’aquestes colles, es plantejaran i reflexionaran una estratègia per a potenciar l’ús d’un instrument que consideraven condemnat a desaparèixer i que s’havia convertit en un símbol d’identitat irrenunciable; la posada en pràctica més notable d’aquesta estratègia serà, a part de les mateíxes colles, la creació de les escoles de dolçaina i tabalet. A finals de la dècada del setenta, la consecució d’objectius com aquestos requeria necessàriament una transformació política, part de la qual, com ja saben, acabà produint-se.
La colla de dolçainers i tabaleters El Terrós de Petrer es crea, per exemple, d’una forma un poc anecdòtica però no poc interessant i representativa. Durant la festa del Corpus, a principis d’estiu de l’any 1980, un jove Vicent Navarro, el Dele, tenia previst, com a membre del Grup Exeo, la recuperació d’uns nanos i gegants que feia algunes dècades havien desaparegut dels carrers de Petrer, un poble en plena expansió urbanística i amb un creixement notable de la immigració, tot degut a una accelerada industrialització sabatera i marroquinera. El Grup Exeo era una associació per a la recuperació de les senyes d’identitat del poble, enteses fonamentalment com llengua, cultura i tradició popular. La recuperació dels nanos i gegants, per tant, s’havia convertit en un objectiu important. Tot estava previst a la vespra quan Vicent Navarro rep la notícia que el dolçainer local, Lluís el Tibero, havia decidit anar a tocar a un altre poble, on probablement li pagarien millor. Eixe xicotet inconvenient podia donar per perdut tot un treball de mesos, per la qual cosa el jove petrerí s’encabotà i assegurà als col·laboradors que l’endemà la dolçaina i el tabal acompanyarien els nanos i gegants pels carrers de Petrer.
Al matí fresc i clar de l’endemà sonaren unes dolçaines desmanotades però ben intencionades, suficients per a omplir els carrers de música i d’entusiasme. Aquest entusiasme permetrà la consolidació d’un grup de quatre dolçainers per tocar en les festes d’octubre d’eixe mateix any i que al 2005 compliria un XXV aniversari amb més de cinquanta membres. La vespra del Corpus, Vicent havia anat a buscar l’única persona del poble que, com ell, en algun moment de sa vida havia comprat una dolçaina; un músic de la banda, de la Unió Musical de Petrer, Daniel Montesinos. I tots dos varen passar la nit a una casa-cova del terme intentant traure unes poques notes del seus instruments. Dos curtes melodies que foren suficients per encendre la metxa.
Vicent Navarro ja duia temps pensant com crear un grup de dolçainers, en alguna ocasió havia provat sense molta fortuna a fer sonar algunes notes, però aquella experiència forçà l’aparició de la colla, permeté donar a conèixer la intenció, animà uns pocs joves a donar el pas endavant. Eixa experiència afavorí la confluència de les inquietuds culturals i identitàries de Vicent amb la curiositat i afició musical de Daniel. Fóra com fóra, el plantejament ja era completament nou, la vocació col·lectiva, la voluntat ferma de recuperar, protegir, i potenciar l’ús de la dolçaina, i com ja era normal, des d’un primer moment es tenia clar que s’havia de treballar per crear una escola de dolçaina i tabal.
