La vida del Pastor: passatges i paisatges per al record

Denominem Casa Castalla a un ampli conjunt de finques i espais forestals localitzat a l’est del terme municipal de Petrer i la zona limítrofa amb Castalla. Es tracta d’un vast espai de terres de vocació agrícola i forestal, propietat d’una familia alacantina, que va tindre la seua época de major esplendor durant la primera meitat del segle XX. Don Ricardo Pérez (pare), el Manco de Castalla, va ser el principal impulsor de l’explotació agropecuària de la finca. Pràcticament, fins als anys 1960, les terres en explotació van anar ampliant-se permanentment, amb diferents tipus de varietats, d’entre les quals destacava el vinyer. L’aprofitament de les àrees forestals també va ser productiu i rendible durant dècades. Hi havia una important producció de carbó vegetal, i la collita d’espart donava grans rendiments econòmics derivats de l’arrendament del forest als productors de fibres d’espart. El ramat, malgrat tot, no s’introduiria fins als anys vint. Pere Payà, fins aqueix moment pastor a les Fermoses, va ser contractac a la Casa Castalla, per a la qual cosa li van fer entrega de 3.000 pessetes que hauria d’invertir en un bestiar d’un centenar de cabres blanques, adquirit a la serra murciana del Carrascoy. Pere Payà va ser pastor fins a mitjan d’anys 1950. Llavors hi havia una amplia infraestructura ramadera a la finca, com el corral d’ovelles de la Casa Castalla, el corral del Bubo, algunes quadres a l’Esquinal i Villa Leocadia, amplies zones per a la pastura a les serres, i una qüestió especialment delicada per al manteniment de la ramaderia, com era la disponibilitat d’aigua, amb diferents aljubs a la serra o la imponent cisterna de l’Esquinal, amb els quals podria abastir-se d’aigua als animals.

Pasturant al Coto del Manco.
Pasturant al Coto del Manco.

La jubilació de Pere Payá va suposar l’arribada de Guiña a la Casa Castalla. En el seu retorn al poble que el va veure nàixer, s’instal·laria a la casa del Bubo amb la seua familia. Aquesta casa, construïda a principis de segle, era alhora un corral de cabres que va quedar inactiu després d’una prohibició franquista dels anys quaranta, segons la qual no podien haver ramats de cabres a les serres, per considerar-los equivocadament agressius sobre les superfícies forestals. Superada aquesta etapa, es va decidir recuperar les cabres a la finca. La casa, de la qual hui només queden enderrocs, era una edificació de dos cases (la de dalt i la de baix), quadra, corral, forn i mina d’aigua. Allí es va instal·lar un bestiar d’unes 130 cabres blanques, les quals, junt al centenar d’ovelles existent al corral de la Casa Castalla, compondrien el ramat més ampli de Petrer, del qual s’encarregaria tant Guiña com el seu fill, l’adolescent Pepe.

Ramat junt al corral i aljub del Bubo.
Ramat junt al corral i aljub del Bubo.

La viabilitat de l’explotació, i de l’acord entre Guiña i Don Ricardo, derivaria en el projecte i construcció de l’Aprisco del Manco de Castalla. El nou corral, situat a un amagat racó al límit dels municipis de Petrer i Castalla, podria caracteritzar-se a l’època com una moderna estructura, estudiada al detall pels seus promotors. La seua construcció va finalitzar l’any 1960, i va suposar una important inversió en materials i mà d’obra, per pagar el treball de persones com el tio Boix, encarregat de transportar arena i roques amb els seus rucs. La ubicació de l’Aprisco, recomanada per Guiña, buscava la proximitat a les zones de pastura a la serra, de fet, es tracta d’un espai central dintre del Coto del Manco i als peus de la serra de Castalla.

L’Aprisco del Manco de Castalla a l’actualitat.
L’Aprisco del Manco de Castalla a l’actualitat.

Els anys seixanta van ser difícils per a l’activitat ramadera a Petrer. El principal inconvenient sempre es derivava de les qüestions meteorològiques, ja que, durant estos anys, es combinaven hiverns molt freds amb llargs períodes de sequera. Les gelades i la neu podien arribar a impedir la pastura del ramat, la qual cosa suposava la impossibilitat d’eixir a la forest a alimentar els animals, i la dificultat per aconseguir farratge. A vegades el bestiar passava tanta fam que, fins i tot, es menjaven els cabassos buits, que en aquell temps es confeccionaven amb espart.

D’altra banda, les sequeres provocaven, a més de l’escassesa d’aliments, una elevada pressió sobre l’aigua, difícilment disponible a l’estiu. A aquest àmbit, la principal preocupació d’un pastor sempre ha estat la d’abeurar els seus animals, i era essencial disposar de zones on poguera trobar-se aigua permanentment. Alguns d’estos punts per abeurar eren el Pantanet, la mina de la Bienvenida, el naixement de Caprala o la caseta Leal. A la Casa Castalla, es van prendre algunes iniciatives com per exemple la construcció d’un xicotet pantanet, ubicat al barranc del Puntal rosat, i del qual hui es pot identificar algunes restes de la seua maçoneria.

Durant aquests anys, l’activitat del pastor suposava, a més d’un esforç físic costant, una necessària tasca gestora. S’havia de fer front a nombroses despeses i imposicions, com els permisos de pastura (6 pessetes a l’any) o els impostos anuals de 5 pessetes a l’any per animal. No obstant això, i malgrat el que es puga pensar, a aquella dècada encara es podien obtenir interessants beneficis del camp, derivats de la recollida d’espart, llenyes, la fabricació de carbó vegetal, vi, i, en el cas de la ramaderia, de la carn, la llana i el fem per a l’abonament. A més, la vida en el camp garantia moltes vegades la simple subsistència, una cosa ja superada als seixanta, però no tan estranya tan sols uns anys abans.

A finals de la dècada dels seixanta Guiña va abandonar la Casa Castalla i es va instal·lar al Rancho Grande, on encara el seu fill Pepe continua amb una activitat quasi desapareguda. Però, és aquesta una excepció, tenint en compte que la quasi totalitat d’explotacions ramaderes han desaparegut al llarg de les darreres dècades.

Lamentablement, la desaparició d’aquest tipus d’activitat comporta una degradació del patrimoni material i immaterial que porta associat. Són molts els llocs que s’han dissenyat al voltant de la ramaderia, i nombrosos els elements culturals del paisatge que es relacionen directa o indirectament amb aquesta. Un exemple és l’estat actual de camins i senderes per al pas del bestiar, absolutament abandonats, així com els punts d’aigua o de descans dels animals, excessivament degradats, malgrat l’existència d’instruments normatius que obliguen al seu manteniment. Però també es descuiden corrals i quadres, alguns de majestuosa arquitectura, abandonats a la seua sort i al pas del temps. Les ruïnes seran el seu testimoni al futur. I també desapareixen tradicions i hàbits dels nostres avantpassats. Segurament ningú tornarà a dir-nos “rapasinyos”, com així ho feien els pastors que en els seus recorreguts transhumants entravessaven Petrer, ni es farà mai més la “tria”, que era el model de negoci amb el ramat de carnissers i pastors. I d’altra banda, el camp i les serres, ja fa temps han oblidat els beneficis de la pastura, com era la neteja, regeneració d’espècies vegetals, abonament natural i moltes més funcions ambientals derivades. Tot forma part d’un mateix cercle viciós que afecta la nostra cultura i el nostre medi ambient. Tal vegada siga el moment de començar a plantejar-nos quin es el futur del nostre camp, i què volem obtenir d’ell, sense menysprear les oportunitats socials, econòmiques i ambientals que una activitat com la ramadera podria aportar-nos en el futur.


José M.ª Amat Cabedo, el seu pare, va ser el primer en ser conegut amb aquest malnom. Disculpem l’ús incorrecte de la ñ a l’article quan parlem de Guiña, però se’ns fa difícil escriure’l d’altra manera.

AMAT, X. (2008): “El paisatge com a filtre de la cultura. El centenari vincle de la Cooperativa Agrícola i les terres de Petrer”. Revista Festa 2008. Ajuntament de Petrer. pp. 26-31.

PÉREZ, T.V. (1995): La tierra y la comunidad rural de Petrer en el siglo XVII. Ajuntament de Petrer. 147 p.

VILLAPLANA, L.H. (2008): “Las cuentas del campo. Un estudio económico de la gestión agrícola de l’Avaiol en 1958”, en AA.VV.: Tierra, créditos y agua. El cooperativismo agrario en Petrer 1908-2008. Coop. Agrícola de Petrer. pp. 145-157.

PÉREZ, T.V. (2008): “La huerta desaparecida. Del regadío islámico mediaeval a la expansión urbana actual”, en AA.VV.: Tierra, créditos y agua. El cooperativismo agrario en Petrer 1908-2008. Coop. Agrícola de Petrer. pp. 121-136.

BERNABÉ, J.M. (1977): La industria del calzado en el Valle del Vinalopó. Universitat de València. 239 p.

ASINS, S. (2009). El paisaje agrario aterrazado. Diálogo entre el hombre y el medio en Petrer (Alicante). Publicaciones Universitat de València. 359 p.

Primer Censo Agrario de España (1962).

Censo Agrario de España (1972).

ASINS, S. op. cit.

4 thoughts on “La vida del Pastor: passatges i paisatges per al record”

  1. Guiñeta, conozco y suscribo todo cuanto relatas en tu entrañable reportaje. Puedes estar muy orgulloso de tu estirpe. cultura popular en estado puro.
    Pasé muy buenos momentos escuchando a tu abuelo, y sigo pasandolos muy a menudo con mi amigo Pepe, tu padre. Una sabiduria muy dificil de adquirir, una sensibilidad ecológica auténtica.
    La lectura del «report» ha sido un verdadero placer.
    Gracias.

  2. Queridos amigos: Me interesa mucho este estupendo reportaje, pero aunque lo he leído con interés me pierdo sus matices debido a mi mal manejo del idioma valenciano. Me pregunto si sería muy complicado incorporar en esta página un traductor, para poder acceder a la información en cualquier lengua. Los traductores que hay on line, no abordan el valenciano, sin embargo, en los blog, en el mío mismo, tengo uno, hay un servicio que puede copiarse en la página, como un gaget, y sí traduce del valenciano sin ninguna dificultad.
    Perdonar que pida, pero ya se sabe, el que no llora…
    Un abrazo y gracias por todo.

  3. Os agradecería que aparecieran los nombres del resto de personas que aparecen en la labor del sacado del estiércol del aprisco manco de Castalla. Soy hijo de un pastor que desarrolló su trabajo en la finca de Castalla, ROQUE MARIN en los años setenta. Yo tenía seis años en aquel entonces y creo recordar que l entre el resto de personal que componen la foto esta Pascual (el marido de María) el tío Tomás e Isidro (este hombre sustituía a mi padre cuando tenía que desplazarse a Mula a visitarme) y el propietario del aprisco RICARDO PEREZ CIRER. No se si alguna de estas personas vive en la actualidad. Realicé un viaje a dicho corral en el 2008 allí se encontraba un pastor llamado Ernesto con un grupo de ganado reducido el mismo me llevó a la casa de abajo donde se encontraba Pascualí como así le llamaban antes, realmente es el hijo de Pascual cuyo padre se encuentra en la foto y de cuya cara me acuerdo.
    Ruego que si dais una explicación al respecto que sea en Castellano para poder leerla.
    Gracias

    Saludos a todos
    Un saludo

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *