Desde las páginas de la revista Festa 2010, ese excepcional artefacto cultural que por cinco euros pueden adquirir en cualquier librería local, rescatamos este emocionante análisis/recuerdo que el geógrafo Xavier Amat dedica a su abuelo, el pastor Guiña, y por extensión a todo un Petrer rural cuyo legado y presencia es mucho más profundo de lo aparentemente visible.

«Petrer, poble industrial per definició. L’altre Petrer, el de camperols, esparters, llenyaters, carboners, moliners o llauradors, aquest del que alguna vegada ens han parlat pares i iaios, és un Petrer per al record, carregat de passatges i de paisatges, de historia, en definitiva, d’un altre Petrer rural.

El Petrer d’ara fa cinquanta anys encara conserva l’essència d’un poble de camp. Tot i que el salt industrial dels anys seixanta anava a transformar tota una societat i convertir un xicotet nucli en una ciutat mitjana industrial, en aquell temps encara perviuen restes d’un passat paisà i resistent al curs del temps i del creixement fabril. Però, la del camperol era una vida difícil i sacrificada, que suposava un treball constant i poc reconegut. Els canvis de l’època, a més, varen empobrir la seua figura i van condicionar un intens èxode rural, un augment dels treballadors industrials i un costant abandonament del camp i de l’activitat camperola, i dintre d’aquesta, especialment la ramadera. Efectivament, la desaparició de la figura del pastor iniciada a aquestos anys, simbolitza la minva del camp, i amb açò, tot un canvi cultural i social al que ja considerem estem adaptats. Per aquest motiu, ara ens agradaria recuperar alguns testimonis d’aquest període, de recordar -insistim-, passatges i passatges del pastor petrerí, que ens ajuden a comprendre un mode de vida diferent i peculiar.

Pastor, «persona que mena bestiar a pasturar», segons els diccionaris, és a més a més l’individu solitari, pensatiu, respectuós i amic de la natura. Diuen d’ells que tracten millor als animals que a les persones, però l’experiència ens fa veure que també els apassiona la relació i la conversa. Ara quasi en perill d’extinció, als anys seixanta era habitual trobar-se amb pastors per la serra o vora al poble, ramats més grans o més petits, de cabres o d’ovelles. Els corrals és distribuïen per desenes per tot el terme municipal i els pastors eren nombrosos. Tenien una finalitat productiva, però feien una labor fonamental de protecció de la serra, de regeneració dels boscos i d’educadors ambientals -si utilitzem conceptes més actuals-. Però per damunt de tot destacava la seva tasca i els seus valors humans.

Gregori de l’Altico, Servelló, Ventura, Pere Payà, el tio Pepe Jaen i Pepe el de Castalla, són alguns d’aquestos singulars personatges, que “tancaven” a la Casa de l’Orgue, a Catí, a Caprala, a les Fermoses, a la Foia… Tots foren protagonistes d’una amplia cultura ramadera, una cultura de la que molts recordem, per llaços familiars o d’amistat, per singularitat, caràcter i accessibilitat, a José Maria Amat Rico, el “Guiña”. Aproximar-nos a aquest personatge ens ajudarà a comprendre els pastors de Petrer als seixanta, compartint la seua vida quotidiana i els seus records d’una dècada que per a ell va ser molt important, arreplegant els testimonis que ens va deixar poc abans d’abandonar-nos, el passat hivern de 2009.

Com la major part dels ramaders, Guiña començà aquesta professió quan sols era un xiquet. La seua primera cabra, de nom Paquita, li va ser regalada pel tio Andreu del Sit. El jove José Maria, fill de camperols, habitava als anys 1920 a la casa de l’Almadrava, on son pare exercia de mitger. Allí, amb només sis anys, va ser on Guiña va formar el seu primer ramat amb un bestiar de tres cabres. La seua passió per aquestos animals estigué el motiu pel qual triés una vida vinculada a la seua cura, tot i que aquesta vocació no va ser ben rebuda pels seus pares, sabedors del sacrifici i duresa de la vida del pastor.

José Maria es tornà pastor de professió l’any 1947, després de contreure matrimoni amb Benita Payà. Certament va ser una elecció dificil si la relacionem amb el context històric petrerí. Al poble, les fàbriques de calçat, a punt d’esclatar com a centres de la vida social i productiva local, a poc a poc prenien del camp inversions i mà d’obra. Encara que no va ser sinó, als anys seixanta, quan s’anava a produir el salt industrial i el buidat de les partides rurals petrerines.

A mitjan segle, el paisatge agrari de Petrer estava configurat per les 3.411 hectàrees de cultius de secà, repartides entre vinyers, ametlers, cereals i oliveres, i les vora 270 hectàrees de regadiu, de fruiters i hortalisses, localitzades en l’horta tradicional de Petrer. Un important mosaic de conreus, distribuïts entre les 764 propietats agrícoles identificades al Petrer de 1950. D’altra banda, el bestiar es componia per les més de 70 explotacions ramaderes, repartides per cadascuna de les cases de camp petrerines.

Durant pocs anys, Guiña va ser pastor a la casa de la Bassa, a Caprala. Aquesta partida, el topònim de la qual fa referència precisament a la seua condició de «terra de cabres», era especialment valorada pels pastors per la qualitat de la seua terra i aigües. Al temps, es va instal·lar a l’Avaiol, subarrendant les zones de pastura de l’Alt de Cárdenes, propietat de Luis Villaplana. Allí va romandre 18 mesos, fins que va decidir traslladar-se a una finca situada entre Bocairent i Banyeres de Mariola -coneguda com a casa dels Oms-. En aquells moments les virtuts ramaderes de Guiña ja eren reconegudes pels sabuts de la professió. La seua fama com a ramader va convèncer a Don Ricardo Pérez (fill), propietari de les terres de l’Esquinal i Casa Castalla, qui va contractar al nostre personatge amb la intenció d’ampliar el bestiar del que llavors disposava. Guiña arribà procedent de Bocairent l’any 1957, des d’ací, i durant els anys seixanta, passaria els dies pasturant pels paratges del Coto del Manco.

La situació de la pagesia petrerina als seixanta comença a ser critica i precària. Amb el desenvolupament industrial, l’estructura de la mà d’obra es caracteritza pel debilitament del sector primari en favor de la industrial. Molta gent abandona el camp per a concentrar-se als nous espais urbans-industrials, que apareixen fonamentalment sobre l’Horta de Petrer. A partir de 1955 l’expansió urbana consolida una ciutat construïda sobre les hortes, olivars i vinyes que regaven la Bassa Fonda islàmica (el Derrocat), símbol del canvi econòmic i social a Petrer. D’altra banda, el context econòmic està marcat per la situació d’una institució com era el Sindicat agrícola a aquests anys. A inicis dels seixanta es perfila un nou òrgan a partir d’aquest, la Caixa Rural, provinent dels industrials associats al Sindicat, creant un poderós estímul per a desenvolupament de la indústria local, i confirmant el canvi d’una economia agrària cap a un altra industrial.

Al camp habiten cada vegada menys camperols. Dels 505 habitants rurals registrats al 1935 es passa als 213 de 1965, i algunes partides perden significativament població, com per exemple Santa Bàrbara (de 115 a 37), Caprala (de 47 a 27), l’Esquinal, (de 31 a 12), Catí (de 54 a 32) i el Palomaret (de 115 a 37). Les finques que tenen explotació de terres es redueixen a 672, i a més, durant les dècades de 1950 i 1960, ja es detecta un descens de les superfícies de conreu, de les 3.681 hectàrees de 1950 a les 2.827 de 1972. Malgrat tot, encara es detecta una modernització de les tècniques de cultiu, producció i modernització, que tenen en la Cooperativa agrícola el seu màxim exponent. Aquest òrgan, en els anys seixanta va fer importants inversions en alguns serveis com el subministrament d’abonaments, almàssera, tractor, trilladora i frigorífic, amb la intenció de millorar les condicions de treball al camp. Fins a aquesta dècada les tècniques i pràctiques de maneig de sòl i aigua van ser objecte de manteniment constant de les àrees conreades de Petrer. Però és a partir d’aquests moments, quan s’inicia el declivi de l’activitat agropecuària i la desarticulació continua de la mateixa, al llarg d’un procés que arriba als nostres dies.

Pel que fa al bestiar, als anys seixanta eren encara relativament abundants les explotacions, si bé alguns productes procedents del mateix, especialment la llana d’ovella, tenien un elevat valor als mercats. A l’època podien haver unes 70 explotacions ramaderes, amb una quantitat d’animals que oscil·lava entre les 70 i 100 unitats. El nombre de corrals on es tancava el bestiar era ampli i generalitzat al camp, i sorprenentment al poble, localitzant-se estables a La Foia, l’Altico, Coves del Riu o el Guirney. Però les explotacions més importants s’identificaven a partides com Caprala, Puça, Catí, Foradà i Almadrava, on la majoria de cases de camp disposaven de corral per a tancar permanent o temporalment el ramat. La producció tenia com a destinació principal el mercat i les carnisseries locals, destacant les del Roig, el tio Higinio o Palloc. Destacat era el mercat de la llana, tenint en compte el seu consum per a la confecció, o per a una curiosa tradició, com era la de regalar matalassos de llana als matrimonis que es casaven. El quilo de llana neta podia arribar a preus de fins a 100 pessetes, un preu llavors desorbitat, equiparable a la seua forta demanda.

El pastor dels seixanta, no molt diferent al pastor actual, era d’una personalitat singular. Guiña era un extraordinari exemple. Profundament apassionat de la seua professió, va ser un personatge peculiar, temperamental i, sobretot, amistós. Diuen d’ell que, encara que avorria el tabac, sempre portava alguns cigarrets a la butxaca, per a no desaprofitar la possibilitat d’iniciar conversa durant les dilatades jornades del pastor amb qualsevol que es creués amb ell. “Bon dia, com està? Li apeteix un cigarret?”, era el pretext per a iniciar noves amistats. Improbablement, però tal vegada, va ser així com conegué a Don Ricardo Pérez, propietari de la Casa Castalla i cap de José Maria durant els seus anys d’activitat a la finca. Guiña, passaria la dècada dels seixanta com a pastor de la Casa Castalla, un període i un espai que ara analitzarem amb més detall a través de la seua pròpia intrahistoria.