Nota: Reportaje publicado en junio de 2009 en la Revista del Vinalopó.
La divisió social del treball és visible als documents històrics dels arxius. Lluites, contractes, expropiacions, salaris, compravendes, judicis, reflecteixen les relacions de producció i apropiació de les classes socials. Ara bé, la divisió sexual del treball, de la producció i la reproducció de les comunitats rurals, és difícilment aprehensible als documents escrits. La vida i el treball de les dones resten ocults o semiocults als arxius. La identitat de la dona és suplantada i oblidada. No hem de fixar-nos únicament als continguts dels documents; tal vegada siga més important ressaltar les fórmules de representació, els protagonistes i autors directes i les persones –i, clar està, les dones- absentes. Les experiències històriques són viscudes amb prou freqüència de forma diferent per homes i dones i són, a més a més, historiables. Així, doncs, cal interpretar les fonts documentals des de l’experiència de la diferència sexual (Rivera, 2005: 16-22).
En aquest article ens proposem parlar, encara que succintament, de la presència i absència de dones i homes, dels seus papers a la producció i reproducció social de les societats agràries dels pobles del Vinalopó als segles XVII i XVIII. Dones i homes que a la documentació dels arxius apareixen en un desequilibri evident, la qual cosa ja ens informa de la diferència sexual en la història, de l’accés al poder dels gèneres, dels rols masculí i femení jugats a l’interior de la comunitat rural.
Es centrarem en dues activitats i professions que ens serveixen de guia per a analitzar des del gènere els pobles del Vinalopó: l’obstetrícia femenina encarnada a la comare i l’agricultura de regadiu amb el sequier com a ofici representat. Una l’altre, comare i sequier, dicotomia sexual i treballs sexuats. Producció i reproducció, dues cares inseparables per al manteniment biològic i social comunitari (Merchant, 1993). Comentem, doncs, les formes que dones i homes contribueixen a la producció i la reproducció des del sexe i el gènere.
Aigua potable i domèstica
Les comunitats camperoles són les encarregades d’organitzar i mantenir els sistemes d’abastament d’aigües per a ús humà. La mobilització de recursos humans i econòmics es promoguda des dels òrgans locals, però al segle XVIII hi ha una creixent participació de les institucions borbòniques, motivada per una preocupació il·lustrada per la higiene de les poblacions, per una tendència a la concentració estatal del poder i a la interferència dels assumptes hidràulics locals (Pérez Medina, 2005).
Ara anem a presentar una visió de la societat des dels sexes: l’aigua com a espill de la divisió sexual del treball i la diferenciació dels papers socials d’homes i dones al llarg de l’època moderna.
La font de la plaça
La promoció de la higiene pública a través de l’aigua urbana és un objectiu dels poders locals. L’aigua és concebuda com a una prioritat urbanística, tant el subministrament com l’evacuació. El cicle integral de l’aigua no es va implantar en cap vil del Vinalopó per l’elevat cost financer de les obres de clavegueram. El sanejament de les aigües brutes es va circumscriure a les foses asèptiques d’alguns habitatges, les cases que pel seu nivell de rendes podien crear una infraestructura domèstica interna per a concentrar les aigües residuals (1). Però a la majoria dels habitatges l’extracció de les aigües brutes era manual, abocant-les als corrals, carrers, sèquies o camps i erms propers a les viles.
Les fonts públiques poden disposar d’un sistema de desguàs. Per una banda, és pretén un major aprofitament de les aigües que cauen sobre les piques i, mitjançant derivacions subterrànies, són utilitzades per a altres finalitats. Per altra banda, pot haver un interès per la higiene pública, com és l’exemple registrat als Llibres dels Consells de Monòver: el dia 25 de febrer de 1625 el consell particular acorda realitzar una alcadufada (conducció d’aigua per canons de terra cuita que formen una canonada) a partir del desguàs de la font de la vila per a que no moleste al veïnat que circula pel carrer. Més explícita és la cita del 30 de març de 1659 del mateix consell particular quan el jurat en cap proposa que “l’aigua es porte cuberta i ab sèquia d’argamasa i que es fasa caseta nova allí ahon se pren l’aigua” perquè, segons manifesten els consellers, “l’aigua que ve a les fonts ve molt bruta i de tan mala disposició que pot causar algunes enfermetats» (2).
A les primeries del segle XVII el consell particular de Montfort atén diligentment les estructures hidràuliques, entre les que es troben les urbanes, procurant que “la font se neteje cascun any com convé”(3). Els regidors de Villena gestionen el bon estat de les fonts públiques de la ciutat, per la qual cosa prohibiren als carros l’accés a l‘entorn dels brolladors urbans per a mullar i humitejar llurs rodes, perquè les maniobres dels carros alteren el bon ús i estat de les infraestructures d’aigua i provoquen continues reparacions i despeses municipals.A més a més, els regidors de Villena limiten que les piques de les fonts urbanes i els seus voltants siguen utilitzades com abocadors d’immundícies i, definitivament, ordenen encanonar les fonts per a evitar les infeccions de les aigües potables per les cavalleries (4).
Els Llibres de Claveria de Monòver recullen els comptes de la vila. A les seues pàgines hi trobem repetides partides de despeses en obres públiques i de reparacions de les fonts de la vila. Si ens fixem a la divisió sexual del treball, a la producció i reproducció de la comunitat que ens transmet aquesta documentació, podem fer una lectura diferent dels actes de govern. Ací tenim un exemple que ens possibilita una lectura de la documentació escrita des del gènere: “De manament i provisió de Pere Payà, Joan Gonsalbes i Joan de Ochoa, jurats de la vila de Monòver, proveixen que Antoni Brotons, clavari de dita vila, done i pague tres lliures, sinc sous i set dinés a Joan Verdú per tantes se’n gastaren en los diners de juliol passat 1656 en adobar les alcadufades de les fonts de la vila”(5).
En primer lloc, el contingut directe del document és un assumpte econòmic i polític, móns considerats a l’època barroca d’exclusivitat masculina. En altres paraules, el patriarcat organitza, gestiona i vigila la vida pública de la comunitat: afers dels homes rics i pobres, afers de les dones, dels xics i xiques. En relació amb la cita documental anterior, “les fonts de la vila” són utilitzades per les dones, però la seua vigilància i manteniment és funció dels homes oficials de la vila.
La font de la plaça és lloc de reunió de les dones, d’encontre i convivència femenina. Omplir els càntirs i les gerres a les fonts públiques i portar l’aigua a casa era funció social de les dones. Novament, la reparació de la font de la plaça, de la sèquia que porta l’aigua fins la pica i el seu desguàs forma part de l’òrbita del poder masculí. Un bon exemple d’això és el Consell Particular monover del 2 de febrer de 1623:
“Fonch propossat per lo jurat Francesc Gonsalves, jurat en cap, dient senyors la sèquia de la font està molt desbatacada i l’aygua no ve a la font de la plaça com es ús i costum i per cada dia gastem molts ducats…” (contractaren un obrer de vila per a fer la reparació).