El llavador públic
El llavador és una infraestructura imprescindible en tot assentament humà. Tots els caserius i llogarets del camp, tots els pobles i barris de les ciutats compten amb un llavador, localitzat entre la canella per a prendre aigua potable i la bassa de reg.
El 7 d’agost de 1624 el corregidor de Villena demana l’adob del llavador públic “donde se acude a lavar los paños el cual está maltratado por cuyo respecto acuden muchas mujeres a diferentes partes a lavar y se siguen algunos inconvenientes” (6). El 16 de febrer de 1625 els oficials locals decideixen que és faça un llavador públic en Monòver:“… que faga molta falta en la present vila e ço que no hi ha ahon llavar, si que les dones van a llavar a la cèquia de la balsa de la orta de la present vila i altres parts, lo que pareix molt mal que les dones vagen tan lluny a llavar”(7).
Cal insistir en un aspecte ja mencionat: l’organització i gestió de les aigües correspon als homes de la comunitat rural, encara que l’aigua siga utilitzada per les dones. Per als oficials de la vila agrícola, de la comunitat rural o de la petita ciutat l’atenció i administració de l’aigua és també una atenció de la tasca femenina en quant és una tasca accessòria del treball i vida pública dels homes. És a dir, segons la concepció patriarcal l’atenció de la tasca de treball de la dona és un apèndix de problemes de categoria superior que són masculins i, per extensió, són globalment de tota la comunitat.
En la transcripció documental de l’acord de 1625 del Consell Particular de Monòver hi ha una declaració explícita cap a les incomoditats de les dones per a realitzar el seu treball de rentar i escurar, tot i que revela una actitud patriarcal, protectora i condescendent dels regidors cap a les dones.
L’aigua domèstica i potable, utilitzada a les fonts, llavadors públics o aljubs de les cases és assumpte de dones. L’aigua per a cuinar, per a la neteja i higiene, fins i tot l’aigua per als animals de casa, les aus del corral i el reg de flors i pixers és tasca femenina. A més a més, l’aigua que utilitza l’home a l’àmbit domèstic és assumpte de la dona. Però l’home organitza el seu govern i manipula l’aigua als tallers artesanals, molins hidràulics i hortes. L’aigua per a regar la terra, cosa pública i exterior, és assumpte d’homes.
Ambdues activitats –domèstica i comunitària pública- fan de l’aigua condició de producció indispensable. Regar, llavar i escurar són tasques essencials per a la reproducció vital de la col·lectivitat, encara que el paper de la dona en el procés de treball i en la vida comunitària ha sigut escamotejat. La forma i naturalesa del treball femení és invisible, és negat en la documentació escrita dels arxius, tal com s’ha dit abans. Una conseqüència d’aquesta divisió sexual del treball és la invisibilitat social del treball de les dones al voltant de les tasques agràries (portar aigua, netejar i higienitzar amb ella, disposar-la per a l’ús familiar de l’home, junt a les tasques d’abastament de llenya, atenció dels animals del corral, dels horts …) i, d’aquesta manera, el treball de la dona al voltant de l’aigua és invisible a la documentació arxivística que és la base dels estudis històrics8. Shiva (1995) basa la seua argumentació de crítica al model capitalista occidental, patriarcal i colonitzador, en la unió teòrica i metodològica que fa de dona i natura, per la qual cosa considera a les dones i a la natura com a principals sustentadores de la societat.
El govern de les aigües
L’administració i el govern de les aigües depenia dels consells locals i no exclusivament dels regants. Hi havia una identificació plena entre el govern de les aigües i l’administració local. Era una tasca més de tota la comunitat rural. La participació popular era un dels objectius de les comunitats, tant al repartiment de l’aigua com a les institucions locals. Però públicament i documentalment eren els homes els representants i administradors de les famílies i de la comunitat rural. Així, per exemple, per a participar al Consell General calia ser home i major d’edat, a banda d’altres requisits. Són els homes els que controlen l’administració i les economies monetàries.
Un dels representants de la comunitat era el sequier. El sequier era l’oficial local que supervisava la distribució de l’aigua per les séquies. Exercia la inspecció amb funcions executives, del sistema hidràulic, al mateix temps que controlava els procediments operatius per a que no haguera infraccions. Aquest oficial, com tots els altres, era un home de la pròpia comunitat. La carta de població de 1611 de Monòver nomena entre els oficials locals “el sobresequiero y fiel de las aguas”. El sequier era designat per la duquessa de Pastrana, senyora feudal de Monòver, entre dos noms de consellers. L’extracció del 26 de setembre de 1621, realitzada per un xiquet entre 20 redolins amb els noms de tots els consellers, fou així:
“Elecció de sobrecequier. E fonch treta altra ceduleta per a la elecció de sobresequier en la qual es trobrà lo nom de Damià Rico, lo qual no té impediment, fonch atmés, e fonch treta altra ceduleta en la qual es trobà lo nom de Christófol Llorente, lo qual per ésser jurat no fonch atmés; e fonch treta altra ceduleta ab lo nom de Pere Payà de Nofre, fonch atmés al dit offiçi de sobreçequier y ab açó és donat fi a la dita elecció”(9).
Obstetrícia femenina: la comare
L’obstetrícia és la part de la medicina que tracta de la gestació, el part i el puerperi. La comare –madrina, matrona- estava encarregada a la comunitat rural de l’assistència a les dones prenyades parteres. La comare era una empleada municipal permanent a les localitats. L’única dona que té tasques públiques que mereixen un reconeixement administratiu és la comare. És un ofici que apareix en tota comunitat agrària. Pràcticament, sempre recau en una dona de la comunitat. Desconeixem si l’existència oficial d’una comare contractada per les institucions municipals significà la prohibició d’ajuda mútua i servei col·lectiu entre les veïnes de les comunitats agràries en el moment del part. Com molt bé ens il·lustren la transmissió oral pròpia i els documents d’altres cultures, els coneixements sobre l’embaràs i el part es comunicaven generació rere generació de dones. Eren uns coneixements culturals transmesos entre veïnes (Kitzinger,1996: 204).
És l’única activitat retribuïda exercida per una dona, doncs tots els altres oficis municipals, electius o especialitzats, són ocupats pels homes. Cal destacar que la resta dels serveis locals relacionats amb la salut sempre són exercits per homes: metge, apotecari, veterinari, barber-cirurgià. Les dones paren les filles i els fills i, suposadament, en totes les cultures tenen la major responsabilitat de la cura i atenció de filles i fills. En conseqüència, les dones són les dipositàries de la fertilitat humana i de la reproducció generacional. Però aquest fet no s’acaba en la reproducció biològica determinada pel sexe, sinó que s’estén a la divisió social, a l’àmbit del gènere (King, 1997: 72).
Les dones eren excloses de les universitats i tenien prohibida la pràctica de la cirurgia (10). A l’antic regne valencià, com a d’altres països europeus, l’obstetrícia continuà sent competència exclusiva de les comares, encara que a Anglaterra o als Estats Units la pràctica d’assistència a les dones embarassades perdrà llur caràcter de servei entre dones i veïnes i fou monopolitzat pels tècnics masculins (Ehrenreich/English,1988). L’any 1541 el metge mallorquí Damià Carbó escrigué un llibre sobre les comares, l’embaràs i el part on textualment diu:
“…vista la necessidad en las mugeres en el tiempo de su preñez y parir, es assaber en mal o bien parir, o en la disformidad de la criatura en tener la cabeça mas gorda que deve o en sacar un braço primero o una pierna o en salir doblada, para ayudarles dando buen sitio a la criatura y ponerla en su lugar para bien salir, fue necessario por honestidad de dexar estas cosas en poder de muger. La qual, bien informada de lo que tocare a su arte, puede bien valer a la preñada, parida o paridera…” (Carbó, 1541/2000: 19).