Un dietari valorià (i IX)

«De tard en tard —puix el país no és molt plovedor— hi arriba un temporal de gregal —les provençades, segons el lèxic d’allí—, i aleshores s’esdevenen les fortes nevades, algunes, d’anys excepcionals, que ho han colgat tot davall d’un talló de neu alguns pams de gruixa i han isolat pobles i masades bastant temps. En aquests temporals de vent de “Provença”, a voltes huracanat, sol caure una neu fina, quasi pulverulenta; el torb, llavors, dóna un aspecte imponent i fosc a aquelles terres: vola i encega i s’arrecera la neu, la gent es reclou a casa i els animalons boscans emigren cap a les terres baixes d’Alacant i Elx… En les carenes de les serres els pins van carregant-se de gel que els apega la frigidíssima boira que el vent fa passar esfilagarsant-se entre la ramulla. Enmig de la remor del bosc, ressona de tant en tant l’estrèpit d’un pinàs que se’n va a terra sota el pes de la gelada.»

(“La Foia de Castalla”, en ‘Obra literària completa’, vol. III. Fernando Torres Editor. València, 1982)

''La Foia de Castalla'' va aparéixer per primera vegada al llibre'Narracions de la Foia de Castalla' el 1953

A poqueta nit de l’últim dilluns d’agost, a la fresqueta, gràcies a la feliç pluja de la vesprada, fenòmen metafòric del final de l’estiu calorós i vacacional —només metafòric, compte!—, escric les últimes ratlles d’aquest dietari valorià pensat com a homenatge lector i relector dedicat al narrador i lingüística castallut en el mes del seu centenari.

Gran nevada a Castalla.

La vesprada climàticament extraordinària m’ha dut a tornar al conegut text “La Foia de Castalla”. Parla òbviament de la seua estimada comarca i ho fa bellament, a cavall entre la geografia i la literatura. Les últimes dues llargues pàgines les hi dedica al clima —microclima— d’aquest país natural. I no és casualitat, Enric Valor, sempre polifacètic, era també un gran aficionat a la climatologia. En moltes entrevistes i converses se solia referir a eixa afecció.

Enric Valor amb el barret que usava des de ben jove per combatre el fred

Valor era un observador climàtic que conjuminava ciència —de jove, fins i tot, va tenir un observatori meteorològic—, coneixements populars de l’entorn rural i fraseologia folklòrica —refranyer— pròpia de la cultura popular. Tot això alimentava la seua sempre amable i intel·ligent conversa i solia proporcionar-li recursos descriptius i narratius ben eficaços literàriament. Quan alguna vegada he escrit que l’autor de “Contalles de la boira” és un novel·lista amb geografia, em referia també a eixe gran interés pels fenòmens atmosfèrics.

Ara que l’agost ha dit adéu; ara que aquest mes habitualment inestable, que tant estimula la imaginació dels predictors populars i acientífics de l’oratge anuals —“cabañuelas”, paraula no admesa pel ‘Diccionario de la RAE”que significa prediccions meteorològiques en el castellà meridional—, està rematant, us he proposat a l’inici un text on Valor explica les causes i descriu els crus hiverns nevadors de la Foia de Castalla. Tot una joia climaticoliterària.

Observatori meteorològic escolar de principis del segle XX.

Feliç primavera d’hivern — en un any valorià, encara— als qui haveu tingut l’amabilitat i la paciència de seguir-me en aquest dietari al Petreraldia.com. “Amenace”, això sí, de seguir fent papers valorians les pròximes setmanes en aquestes planes electròniques que tan bé m’acullen. Gràcies a totes i tots.

 

One thought on “Un dietari valorià (i IX)”

  1. Amic Vicent,

    Enhorabona i moltes gràcies per la bona sèrie d’articles que ens has regalat aquest estiu. Felicitacions per l’homenatge del dia 22!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *