He tornat a rellegir la carta que el tretze de gener de 2010 m’envià Pere Mestre. La pose a l’abast de l’amable lector o lectora que vulga conéixer-la. Escrita a ploma amb una tinta de color grisós fosc i en un paper lleugerament rugós, però agradable al tacte, la remetia des del carrer Major, número “casa noble i gran com un convent”, al “pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal”. Em va deixar una miqueta atònit. Pere Mestre era el nom del personatge principal de la rondalla, “El jugador de Petrer”, ben coneguda al nostre poble, per raons òbvies.
Vaig obrir amb molt de compte el sobre, tractant de trencar mínimament el lacre que duia gravat l’escut d’armes dels Mestre, una creu central ben ampla. Només obrir-lo vaig trobar una carta de la baralla: l’as d’espases, símbol, com tothom sap, del discerniment entre el que és just i el que és erroni. La datació de la lletra tenia la seua gràcia: “Petrer, temps antics dels dimonis abillats de mil 666”. Ben diabòlica, com veieue. Tot seguit, després d’una cordial salutació: “Distingit i volgut apassionat del meu creador”…començava l’epístola…
Lletra de Pere Mestre
«Com sabeu, vaig salvar la vida gràcies al meus coneixements sobre el conreu de la garrofa —“Petrer és el darrer poble on encara es conrea aquesta mena d’arbres”— i l’engany que açò em va permetre de fer-li al pesta del dimoni Capralenc el Fi, tan pesta com ignorant, diguem-ho així. I després de véncer-lo, encomanant-me en oració a Sant Bonifaci, la meua vida va ser molt tranquil·la i pacífica. Quasi avorrida, diria jo. Vaig arribar a perdre la passió pel joc de cartes, qui ho anava a dir. De tant en tant feia alguna partida al Reial Cercle Agrícola, però més que res per veure’m amb alguns antics amics. El meu entusiasme de tafur empedreït…»
Sota manrota,
s’empina la bota
i no en deixa ni gota.
«… el vaig baratar per una amorosa atenció cap als meus fills i la meua muller i pel treball meticulós i constant als predis de llaurança i ramaderia: el “delitós Molí de les Reixes”, “la casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de pins gegantins”, “el Clot de Catí, flor de les altes serres”… Era una dolça vida que em feia feliç.»
«El temps plàcid passà. La meua amatent muller, que malgrat haver madurat platejant els cabell conservava la seua bellesa de dona “alta i ferma,…i d’uns ulls blaus com si fos cosa de conte”, com que tenia una vintena d’anys menys que no jo, em va conrear amorosament en els últims anys de la meua perllongada vida. Ma filla es casà amb un ric fabricant de draps de seda de la noble Gandia, mentre que mon fill va fer els digníssims estudis de medicina, tot exercint l’ofici compaginant-lo amb una acurada i intel·ligent atenció al nostre important patrimoni agrícola i ramader. I així acabaren els meus dies.»
«Vaig ser sepultat en la fe cristiana, amb gran missa de difunts a l’església de Sant Bertomeu. Al meu soterrar vingué tot Petrer, quasi tot Elda, mitja comarca i bons amics de soparots, tabola, serenates, timbes i negocis d’arreu del Regne de València. En fi, que el meu traspàs va ser en olor d’amigable multitud, però no pas de santedat. La primera meitat de la meua vida no es pot dir que fos molt exemplar, ho comprenc.»
«Així que ara em trobe aquí, als llimbs, més avorrit que una soca i esperant que passe algun sant o el Nostre Senyor i em diga “Au, cap al cel”. Clar, que també podria venir Belzebub i acabaria en les calderes de Pere Botero. Ara que, pensant-ho bé, allí podria tornar a retrobar-me amb Capralenc el Fi, l’estúpid dimoni a qui vaig enganyar amb les garrofes. “I quin capritxo?”, em va dir qua li vaig explicar la meua mania de terratinent. Encara em ric quan ho recorde: “però us vull posar una petita condició. Us donaré l’ànima, tot volenter, a partir dels deu anys comptat des de avui, i ja m’és igual un any més o menys; però no podra venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers”, li vaig dir, i aquell banyut de Capralenc es va engolir el parany que com a bon jugador que li vaig posar.»
«De tota manera, no sé. El meu creador, el senyor Valor pecava d’agnòstic i potser no veja amb bons ulls que jo acabe a l’infern o al cel. Tal volta em preferesca així, alimentant els somnis dels narradors i oïdors de rondalles i no movent-me enmig d’eixes metafísiques fabulacions que són el cel i l’infern. Ben bé m’ho jugaria a cartes amb ell, segur que li guanyava. Si me’l trobe, li ho propose i ens ho fem al “Set i mig”»
«Amb tota la meua consideració més respectuosa,»
«Pere Mestre, de Petrer»
Altres articles de l’autor en «L’any Valor»:
2. Enric Valor, el valor de les paraules.
4. Enric Valor homenatjat suaument a Petrer.
5. El Valor dels Moros i Cristians.
6. Paisatges de Valor, paisatges de Petrer