Petrer, segurament, tindrà moltes coses per sentir-se orgullós com a poble. Però en té algunes també per avergonyir-se —avergonyir-nos— eternament. Una és la que esta bella retrospectiva paisatgística nascuda del plomí del mestre Helios Villaplana se’ns mostra com a testimoni d’una de les vergonyes més ignominoses d’este poble de moros, cristians, carasses i polítics.

En primer pla, un carrer de terra i un pals de telèfons, després una sòlida valla de cement i reixes de ferro, darrere les instal·lacions de la fàbrica de sabates LUVI i al fons, el castell, sense restaurar encara, la serra de Saleres i el tòtem tel·lúric de la Cilla. La imatge té més de mig segle. Ara el paisatge està molt canviat: el carrer és asfatat i amb voreres, el castell medieval ha estat objecte de diverses restauracions en els últims trenta-cinc anys, a la Cilla no s’han atrevit encara a pegar-li un mos obrint una pedrera com la que ha destrossat —i continua destrossant— la serra del Cavall, entre l’edifici fabril i el paisatge s’alcen diversos edificis de desigual gust estètic, la fàbrica de LUVI va ser enderrocada com a ofrena al déus del progrés del mític any 2000 i la robusta valla de cement i pedra és tota una miserable ruïna que està esperant altra actuació “modernitzadora” de “Ses Majestats els Polítics i Buròcrates Municipals”. Tant de bo m’equivoque en això últim.

Fa poc més d’un any escrivia la seyora Hortensia García a Petreraldia.com, referint-se a la fàbrica de LUVI, “todos perdíamos una joya irrecuperable de valor incalculable, para el alma y la vida de Petrel”. I  l’intel·ligent i emotiu lament de l’autora de la frase —assossegat crit de dolor— no feia més que denuciar l’estupidesa, inoperància, mediocritat i ineptitud dels polítics locals que pul·lularen per Petrer allà per la segona meitat dels 90. La democràcia té estes coses, podem dur als ajuntaments, la Generalitat o el Govern d’Espanya el pitojoret de cada família.

Mentre que en altres pobles de l’entorn —per exemple, Alcoi— recuperaven i reconvertien les seues fàbriques en espais urbans de qualitat lligats sovint a una novedosa idea d’arqueologia industrial, referida a instal·lacions fabrils construïdes entre el segle XVIII i la primera meitat del  XX, ací enderrocaven sense escrúpols una fàbrica de sabates fita històrica, sociològica, econòmica i arquitectònica del nostre passat. Ens cagàvem damunt la nostra història—disculpeu el to escatològics— i no passava res.

Encara hi ha alguna oportunitat de canviar el rumb de les coses: salveu la valla de Luvi, “perfa!”.  I posats a salvar, salveu les escoles de 1928, eixe magnífic edifici cívil encara en peu que és tot un monument patrimonial a l’arquitectura cívil del primer terç del segle passat, una altra “joia”, en este cas pedagògica, del nostre poble. Salveu-lo, si sou mínimament sensibles, per favor, no feu els “bèsties” com fereu amb la fàbrica de LUVI. Vinga, va, que no siga tot cobrar impostos, pujar-se els salaris en portes d’una crisis o discutir bizantinament.

I vosté, benvolgut amic Helios, faça el favor de dibuixar les escoles perquè el més probable és que —tornem a l’escatologia— els responsables de salvar les escoles acaben torcant-se el cul amb este paperet virtual. Així els entre un virus… informàtic!