‘ALMERLA’/‘VERLAR’

En el valencià de Petrer almerla és una variant del terme normatiu ametla (cast. almendra), mentre que verlar ho és de vetlar (cast. velar).

Com Jordi Colomina ens il·lustra en el seu llibre L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística (1985), el valencià meridional alacantí (subdialecte dintre del qual s’inclou el valencià de Petrer) destaca respecte al valencià general pel tractament que dóna els grups consonàntics derivats del llatí vulgar TL, DL, JL i GL.

En català/valencià estos grups consonàntics han donat dos resultats diferents:

a) TL: en tortosí, valencià i balear (ametla de AMYGDLA)

b) TLL: en la resta de varietats (ametlla de AMYGDLA)

Per tant, mentre els valencians i els balears diuen ametla pronunciat [amélla]), la majoria de catalans diuen ametlla (pronunciat [améʎʎa]; [ʎ] correspon al so de palla, llaurar…).

La particularitat del valencià meridional respecte al valencià general quant a este grup consonàntic TL és que l’ha simplificat en L (almela) o l’ha canviat en RL per dissimilació (almerla), al costat d’altres solucions.

Este últim és el cas del valencià de Petrer, on ametla i un derivat com ametler es diuen almerla i almerlers. En canvi, en altres localitats (com Elx, Crevillent, Santa Pola, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, l’Alguenya, el Pinós, Monòver, Novelda…) es recullen les variants almela i armela. A més, hem de dir que la solució de Petrer coincidix amb la de pobles com Castalla, Onil, Tibi, Xixona i Sant Vicent del Raspeig).

Respecte a almerla (< ametlla) la primera l s’explica per epèntesi (inserció en un mot d’un fonema no etimològic).

I el mateix passa amb vetlar, que en el valencià petrerí és verlar (també en el d’Agost, Castalla, Ibi i Sant Vicent del Raspeig), mentre que en els pobles de més al sud (Monòver, Novelda, Elx, Crevillent, el Pinós…) és velar.

A continuació oferim alguns exemples de almerla [ametla]  (i derivats) i de desverlar [desvetlar] (derivat de verlar [vetlar]) que hem trobat en els textos de les ambaixades en valencià:

“Para el carro, pollastre de corral.

¿Què te creïes, que [jo] era Norma Duval?

Jo faré que al meu pas

se sequen els almerlers

i no quede ni una pedra d’este poble de Petrer” (moro, 1985).

“Porteu el sucre desfet

que li’l tire pel cap,

que més que moro va a parèixer

almerla garrapinyà’” (cristià, 1988).

“Si ara se guanyen en Petrer

els diners a punta pala:

mira el tinglao que ha montat

allà amunt en l’Almadrava

eixe xicot de les maquinetes.

Cada cinc duros que cauen

són dos penjolls de raïm

o unes poques almerletes” (cristià, 1990).

 

“No me parles de Ferrussa,

que allò ha costat molts millons

i els números tenen que ixir

aunque siga dels melons.

[…]

Ja sacarem els diners

posant en circulació

cada almerla a vint durets

i es faves a mil pessetes” (cristià, 1994).

 

“Sella el morro, cristià presumit,

no te fages tant cafè

no siga que te desverles

i no dorgues per la nit” (moro, 1994).

‘PROVESSÓ’/‘PROFESSÓ’

Per al concepte ‘conjunt de persones que desfilen ordenadament i solemnement, amb algun fi públic, i especialment religiós; cast. procesión’ (DCVB), el català/valencià té les paraules processó i professó, les dos acceptades i plenament vàlides (encara que el DNV no reculla, sorprenentment, la segona).

Quant a la varietat dialectal que es parla a Petrer, hem documentat una variant de professó: provessó, amb sonorització de la f (que passa a v). Es tracta d’una forma que nosaltres hem sentit a diversos parlants de Petrer (per exemple, el meu iaio, Hipólito Navarro) i que el DCVB documenta a Castelló, Cullera, Xàtiva, Alcoi i Alacant, és a dir, totes localitats valencianes.

Tot seguit oferirem tres exemples de provessó i un de professó que hem trobat en diverses edicions de l’ambaixada en valencià de la nostra festa de moros i cristians:

“No blasfemes, cristianutxo,

i deixa en pau la meua creència,

pues pa anar a una professó

no m’ho dicta la concència” (moro, 1983).

 

“Ara [els Llauradors] volen recordar

al seu patró sant Isidro,

que ja el tenien olvidat.

Va ser sacar-lo al carrer

pa fer-li la provessó

i el bon temps que estava fent

va acabar en un xaparró” (cristià, 1992).

 

En la de 1997, el moro es queixa de la lentitud de la professó:

“¿I què me tens que contar

sobre la Unió de Festejos?

Enguany en la provessó

anirem com els ‘cangrejos’”

 

“Parla prompte, que tinc pressa.

Di lo que vols enseguia

que tinc una comissió

pa canviar la provessó:

en ves de de nit, de dia” (cristià, 1999).