«De tard en tard —puix el país no és molt plovedor— hi arriba un temporal de gregal —les provençades, segons el lèxic d’allí—, i aleshores s’esdevenen les fortes nevades, algunes, d’anys excepcionals, que ho han colgat tot davall d’un talló de neu alguns pams de gruixa i han isolat pobles i masades bastant temps. En aquests temporals de vent de “Provença”, a voltes huracanat, sol caure una neu fina, quasi pulverulenta; el torb, llavors, dóna un aspecte imponent i fosc a aquelles terres: vola i encega i s’arrecera la neu, la gent es reclou a casa i els animalons boscans emigren cap a les terres baixes d’Alacant i Elx… En les carenes de les serres els pins van carregant-se de gel que els apega la frigidíssima boira que el vent fa passar esfilagarsant-se entre la ramulla. Enmig de la remor del bosc, ressona de tant en tant l’estrèpit d’un pinàs que se’n va a terra sota el pes de la gelada.»

(“La Foia de Castalla”, en ‘Obra literària completa’, vol. III. Fernando Torres Editor. València, 1982)

A poqueta nit de l’últim dilluns d’agost, a la fresqueta, gràcies a la feliç pluja de la vesprada, fenòmen metafòric del final de l’estiu calorós i vacacional —només metafòric, compte!—, escric les últimes ratlles d’aquest dietari valorià pensat com a homenatge lector i relector dedicat al narrador i lingüística castallut en el mes del seu centenari.

La vesprada climàticament extraordinària m’ha dut a tornar al conegut text “La Foia de Castalla”. Parla òbviament de la seua estimada comarca i ho fa bellament, a cavall entre la geografia i la literatura. Les últimes dues llargues pàgines les hi dedica al clima —microclima— d’aquest país natural. I no és casualitat, Enric Valor, sempre polifacètic, era també un gran aficionat a la climatologia. En moltes entrevistes i converses se solia referir a eixa afecció.

Valor era un observador climàtic que conjuminava ciència —de jove, fins i tot, va tenir un observatori meteorològic—, coneixements populars de l’entorn rural i fraseologia folklòrica —refranyer— pròpia de la cultura popular. Tot això alimentava la seua sempre amable i intel·ligent conversa i solia proporcionar-li recursos descriptius i narratius ben eficaços literàriament. Quan alguna vegada he escrit que l’autor de “Contalles de la boira” és un novel·lista amb geografia, em referia també a eixe gran interés pels fenòmens atmosfèrics.

Ara que l’agost ha dit adéu; ara que aquest mes habitualment inestable, que tant estimula la imaginació dels predictors populars i acientífics de l’oratge anuals —“cabañuelas”, paraula no admesa pel ‘Diccionario de la RAE”que significa prediccions meteorològiques en el castellà meridional—, està rematant, us he proposat a l’inici un text on Valor explica les causes i descriu els crus hiverns nevadors de la Foia de Castalla. Tot una joia climaticoliterària.

Feliç primavera d’hivern — en un any valorià, encara— als qui haveu tingut l’amabilitat i la paciència de seguir-me en aquest dietari al Petreraldia.com. “Amenace”, això sí, de seguir fent papers valorians les pròximes setmanes en aquestes planes electròniques que tan bé m’acullen. Gràcies a totes i tots.