El meu record concret es remunta al de l’any 70, l’últim campament d’aquella zona de Caprala situada enfront del naixement. El vam batejar amb el nom de «Poble Jove», fins i tot algún acampat es va inventar un himne que no tenia res a veure amb les tonades feixistes que es cantaven -«Cara al sol», «Montañas nevadas», «Prietas las filas»-i acampats allí, a la vora d’aquella pinada que ens feia de menjador, cuina i zona de reunió vam viure una quinzena absolutament feliç. Aquell trosset capralenc en aquell llunyà estiu dels 70 ens va permetre a molts petrerins infants o adolescents entrar en el món de l’autonomia personal, l’amistat, la camaradería i la solidaritat: una amabie escola natural de persones.
Tal va ser la importancia d’aquells campaments -quasi acampades de fortuna- que l’any 71 la Delegación Provincial de la Juventud d’Alacant va adquir uns terrenys en la zona denominada de la Casa Marcos. Aquell espai, que reunia unes condicions molt menys bones que l’altre -era, i és, quasi un secarral criador d’alacrans- va ser habilitat mínimament construint un magatzem/cuina, un depòsit d’aigua, unes dutxes i un menjador de troncs i canyissos, i van fer també un descampat que servira de plaça de campament, on es muntaven les tendes. Des d’aquell any 71 es van organitzar 4 campaments i encara que des de la Delegación Provincial ens sotmeteren a més controls «ideològics» que en els altres campaments -imposant-nos un «jefe de campamento» professional- la línia d’activitat i la dinàmica dels 50/60 acampats va continuant sent la mateixa. Aquells «pobles jóvens» desplaçats dos quilòmetres al sud continuaren sent l’escola d’amistat i ciutadania encetada anys abans a la primera ubicació del naixement d’aigua. Del 71 al 72 fórem molts els que vam fer de «mandos», passaren per allí desenes i desenes de xiquets de Petrer (s’afegiren alguns de poblacions veïnes) i tornàrem a traure-li a aquell marc natural de Capraia situat entre els dos arenals-el de Pruna i el de l’Almorxó-tot el profit de diversió i formació cívica imaginable.
L’activitat dels «Cadetes»
El Círculo de Cadetes funcionava de manera prou distinta al de «flechas» i «arqueros». D’aquest grup de gent de més 15 anys eixien els dirigents de l’OJE. Entre ells, «el cuadro de mandos» dels més menuts («jefe de OJE», secretari, tresorer, director de Círculo de «flechas» «arqueros», «jefes de centuria» i director de Círculo de «cadetes»). Aquest «cuadro de mandos» formava el nucli dirigent del campament de Caprala. La resta de «cadetes» solien fer vida associativa a través dels grups d’activitat: esports com el bàsquet i l’handbol, grups de teatre, música, periodisme, debat i estudi. El Círculo de «cadetes» tenia prou autonomia organizativa i els condicionaments idéologies del franquisme solien ser substituïts, si més no a Petrer, per una obertura a nous corrents de pensament democràtic i modern.
Es llegien llibres prohibits o, com a mínim, mal vists, com, per exemple Técnicas sexuales modernas o Antología rota, de León Felipe. Hi havia revistes com Triunfo i Cuadernos para el diálogo, o els llibrets de formació obrera de l’editorial ZYX clarament alternatius al règim, es feien récitals poètics de Miguel Hernández, Salvador Espriu, Bretch, poesia revolucionàri llatinoamericana; es representaven obres de teatre marxistes –El mercado-; se sentien discos de la nova cançó (Raimon, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, Serrat, Lluís Llach), de Paco Ibáñez i llatinoamericanes (Yupanqui, Viglietti, Cafrune…). En definitiva, la cultura alternativa entrava a l’OJE sense problèmes. Bé, sense problemes del tot no, de tant en tant dirigents juvenils de la localitat—els que representaven l’stablishment– ens feien advertències del tipus: «Aneu amb compte!», «dissimuleu una miqueta», «no vos passeu!» o, senzillament, «ja n’hi ha prou!» Però la vida juvenil discorria amb força. El pensament dissident i democràtic s’obria pas en aquella OJE tan contradictòria, fresca i socialment útil: escola de democràcia, escola de democràtes per a la Transició que picava cada volta amb més força a la porta.
Allà per l’any 73 començaren a incorporar-se les xiques a les activitats de l’OJE. Era un grup minoritari però força actiu. Fins tot es va fer alguna festa al local dels «cadetes». Festes que, en alguns casos, foren tremendament etíliques. I això que cap dels organitzadors i assitents eren majors d’edat -la majoria d’edat llavors era als 21 anys-, però, com es pot imaginar, durant aquells anys la permissivitat alcoòlica era molt més gran que en els temps que corren. Més que permissivitat podríem parlar d’una cultura de la beguda alcohòlica distinta. Inimaginable hui en dia en un espai de diversió i encontre juvenil.
He citat també l’existéncia d’uns grups que feien periodisme juvenil. Efectivament, tant entre els «cadetes» com els «arqueros» va tenir molt importància aquesta activitat. En el següent apartat m’hi referiré amb una certa extensió, ja que va ser un dels àmbits d’activitat-junt al campament de Caprala- on més em vaig implicar personalment.
Periodisme juvenil
Formàrem un grup de periodisme juvenil al campament «Poble Jove» de 1970 i quasi totes les vesprades ens trobaven en l’OJE. I ens tirárem quasi dos anys «fent periòdic». Li posárem un nom, «Chispa», i ens dedicàrem a
escriure, contar, dibuixar i expressar tot el que bonament sabíem, podíem, imaginàvem i… ens deixàvem.
La cosa era ben simple: fer que vera la llum tots els mesos un periòdic fet amb el sistema de la multicòpia. Eren temps primitius, la sofisticadíssima fotocopiadora s’estava inventant, d’ordinador, ni parlar-ne, les linotípies eren les reines de la impressió i les multicopistes de tota mena -aliades a les màquines d’escriure- servien perquè el poblé gran i menut difonguera els seus escrits. I allí, en l’OJE, estàvem aquells xiquets fent un periodiquet juvenil amb molta afició, certa traça i enormes dosis d’ ingenuïtat.
Escrivíem de tot: editorials, entrevistes, enquestes, crítiques, musicals, informació i notícies, textos d’opinió, biografies, cròniques festivoreligioses, acudits, passatemps, cartes, cròniques esportives… Els més manualment habilidosos els il·lustraven. Uns altres el picaven amb la mecanogràfica sobre un clixé de cera que més o menys era com les planxes d’impressió. I així una volta acabats els déu o dotze clixés, començava l’aventura de trabar una multicopista. No sé sap qui aconseguia un permís pera «tirar» el periòdic a la multicopista automàtica de la Cooperativa Agrícola. Allí tenies dos o tres «periodistes» convertits en «impressors» omplint-se de tinta fins a les celles i rematant la faena de fer un centenar de periòdics que després es repartien entre tots els membres de l’OJE.
Aquells menuts periodistes ens ho féiem en un lloc molt democràtic i tolerant que tot i dir-se OJE i formar part de l’entrellat del «partido único» o «Movimiento» de la Dictadura era en realitat un espai de discussió, organització i aprenentatges de totes eixes coses que no s’aprenien en cap lloc: ni a la familia, ni a l’escola, ni a l’església. Es practicava una certa democràcia directa, que a voltes es confonia en anarquia -¡oh, la divina acràcia!- quan no en caos.
Els que ens superaven en 4 o 5 anys practicaven també el periodisme juvenil. Ho feien amb més rigor i pretensions que no nosaltres. Escrivien Rincón, que era també un periòdic publicat amb la mateixa tecnología que el Chispa i que apareixia en una periodicitat semblant, perà pie de continguts més crítics i propis de les inquietuds d’una joventut que s’obria a la vida adulta i als quals certes coses del poblé, del sistema polític, dels valors oficials imperants o de qualsevol altra cosa no els agradaen. Alguns xicons del Chispa arribàrem a col-laborar esporàdicamet amb el Rincón, tot i que també intentàrem l’aventura de fer un periòdic més rigorós que es va dir Panel. Aquesta publicació no va tenir cap èxit, tot siga dit.
D’un temps, d’un país, d’un poble, d’una organització juvenil
Allí discorregueren alguns anys importants de la vida de desenes de petrerins que avui estem per la cinquantena d’anys. Després vingueren altres edats, altres opcions, altres espais de realització personal. No tots pegàrem pels mateixos camins. Fins i tot amics de tota la vida i amb una trajectòria quasi comuna en l’OJE, acabàrem en opcions polítiques, socials, sindicals o culturals distintes, molt distintes. Algunes diametralment oposades: un altre símptoma més que aquella «escola de ciutadania i democràcia» havia funcionat raonablement bé sense proposar-s’ho excessivament, to siga dit. L’amistat, l’afecte, l’estima, el grat record, però, perduren encara.
Féiem de tot, igual escoltàvem Raimon -«D’un temps que será el nostre, / d’un país que no havem fet: /cante les esperances / i plore la poca fe»- que muntàvem betlems nadalencs. Féiem festivals horteres i també recitáis poètics de Bretch. Llegíem Espriu i en els campaments «por imperativo legal» cantàvem el «caralsol». Participàvem en pietosos «Via Crucis» i estudiàvem Técnicas sexuales modernas. També llegíem León Felipe, Machado, Gabriel Celaya i malentonàvem en les marxes muntanyenques «si madrugan los arqueros» i «Dalt d’un pi hi ha un alficòs». Apreníem i coneixíem vivencialment tot allò que el país oficicial ni ensenyava ni permetia que existira. Fórem l’OJE de Petrer i tots -i les poques totes- que passàrem per allí vam viure d’una manera molt especial l’oci d’aquells distints i distants setantes. Sense nostalgia, sense malicia, però amb indissimulada tendresa, ho he recordat.
Als anys 60 uns senyors que es feien dir The Beatles cantaven A hard day’s night (Quina nit la d’aquel’ dia], fins i tot feren una pel·lícula amb aquest títol. Als mateixos seixanta un jove de Xàtiva, Raimon, maltractava una guitarra i cantava «La nit, que llarga és la nit, / nit déus. nit de dimonis», referint-se a la Dictadura. Als 70, amb encara ressonáncies d’aquestes dues velles cançons, uns altres jóvens editàvem aquí un dia esplendorós amb badalls de llibertat des de el cor mateix del niu de la serp del franquisme: quin dia la d’aquella (llarga) nit!, OJE-Petrer, anys 70.