Fuster 20-50-90: Nosaltres els valencians (II)
“Nosaltres, els valencians separa la nostra prehistòria de la la nostra història.”(Ernest Lluch)
Ernest Lluch, l'economista fusterià.
Reprenc el compromís de seguir parlant del cinquantenari de Nosaltres els valencians. Com ja vaig citar en l’article anterior, torne a les paraules del gran economista català empeltat de valencià durant uns anys decisius, el desaparegut Ernest Lluch. L’afirmació del professor continua sent absolutament vigent: els habitant de Vinaròs a Oriola passàvem de pensar-nos com a una part d’un ent superior —diguem-li “Espanya”— en termes de regió o, pitjor encara, de mer referent geogràfic —“Levante”— a fer-ho com a personalitat col·lectiva amb especificitats concretes i determinants. Fuster va tindre la capacitat de marcar-nos un camí de reflexió antidogmàtica sobre la nostra identitat. Ho va fer des de la història cultural, la historiografia, la filosofia històrica o, simplement, l’”art de girar el calcetí” amb dades i eines històriques en mans d’una ment privilegiada i apassionada pel seu país.
El tòpic de ''Levante feliz''.
He rellegit per enèssima vegada la tercerà edició. La que m’acompanya des de fa trenta-cinc anys. Consta de “Pròleg a la segona edició”, Introducció” i tres parts ben significades: “Els fets”, “Les indecisions” i “Els problemes”. En aquest article comentaré breument alguns fragments del pròleg, la introducció i la primera part (“Els fets”).
«Encara quedem valencians, molt valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència.»
Joan Fuster ho afirmava açò el 1964, dènou anys abans de la mort del dictador, tretze de l’arribada de la democràcia i a dihuit anys de l’Estatut. L’afirmació continua sent vigent quarant-huit anys després. Tot i els esforços despersonalitzadors practicats per un significatiu sector de la desprestrigiada classe política que, fins i tot, ha tingut la “santa barra” d’aprofitar-se de la mateixa democràcia o autonomia per seguir promovent operacions sucursalistes, antiidentitaris i, el que és pitjor, d’enriquiment i promoció personal sense importar-li un rave el país o això tan aigualit i estèril que ells i elles denominen ufanosament “Comunitat” o, més habitualment, “Comunidad”. Però en quedem, en quedem de valencians i valencianes que no ens resignem a no ser-ho, que no acceptarem mai viure en un territori que cada dia més esdevé una finca simbòlica o literal.
«El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya [de Jaume Vicens Vives], per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.»
Jaume Vicens Vives, autor de "Notícia de Catalunya".
La recomanació continua sent absolutament pertinent. Una lectura assossegada d’eixa obra oferirà al lector o la lectora la possiblitat de trobar la influència directa d’una obra sobre Nosaltres, els valencians, d’entendre millor el text de Fuster i de comprovar com el nostre escriptor és capaç d’anar molt més lluny en profunditat, capacitat d’incitació intel·lectual i modernitat.
«Catalans i aragonesos foren el llevat primigenit del País Valencià. D’Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians.»
L’obvietat ja fa anys que —crec— s’ensenya a l’escola. El conté, però, encara hi ha molts sectors socials, polítics i mediàtics que no se l’apliquen. Som un país dual sense orígens estranys i amb vincles peninsulars ben clars i evidents, on la predominància del “factor català” està —haurà d’estar— fora de dubte.
«Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seua horta —alegria, barroquisme, opulència vegetal—, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne.»
Efectivament, el País Valencià, a principis dels seixanta, no era València ni els seus voltants. Ni era ni ho havia sigut mai. Però València, i la seua comarca, tampoc no era el que deien que era. La ciutat del Túria llavors tenia molts problemes socials, econòmics, urbanístics per resoldre que no tenien res a veure amb aquell “Levante Feliz”. Els polítics de llavors, i molts dels d’ara, van preferir mantenir el miratge equivocat del tòpics per seguir enganyant la ciutadania amb eixa idea faraònica de circuits de Fórmula 1, Copes Amèrica, Ciutats de les Arts i les Ciències, aeroports sense avions —al nord— i fosques Ciutats de la Llum —al sud—. Viure i alimentar els tòpics de l’opulència ens ha porta a patir aquest país de vergonya i endeutament. Veieu què passa per no llegir conseqüentment Nosaltres…
Caricatura de Joan Fuster.
Seguim llegint “El fets” i arribem a la cita més polèmica i concloent d’aquesta primera part. Fuster, amb tota mena de matisos i amb un potent desenvolupament argumentatiu, afirma taxativament:
«Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”.»
Aquesta senzilla frase articula totes les possibilitats polèmiques de l’obra. Joan Fuster s’explica —i es va explicar— àmpliament. Cal llegir els seus argument, fins i tot per poder no estar-ne d’acord. Importants sectors immobilistes de la societat valenciana en comptes de contraargumentar amb dades de tota mena es refugiaren en el prejudicis més epidèrmics i estèrils.
Vicent Brotons
Universitat d’Alacant
Rss
Comentarios recientes