Com cada vespre d’estiu ella s’assenta a la fresca del pi, enfront de la porta de la casa. Amb el seu bastó comença a recontar llocs llunyans, aquells fins als quals li arriba la vista. “Allà es veu la Canyaeta de Mossèn Francès”, apuntant cap a l’Espenyador. “Mira, el Racó de la Caldera, al costat està la Cadolleta del Tío Pere”, i llavors recorda son pare abeurant el ramat en aquells forats a la roca. “El Puntal Sin Senda, se li va cremar al Tío Safanòria, pobre home…”, mentre narra encara amb temor aquell incendi de l’estiu del 46. “I la Creueta, saps on està? Has estat allí alguna volta?” Com si només ella coneguera aquest retirat i simbòlic lloc. “Mare meua! No he corregut jo per la serra!”.

Als seus cent anys María Payá manté intacte el retrat de la seua vida i l’escenari dels seus relats. Segueix sent una enciclopèdia del paisatge. Del seu paisatge. Aquell que ara, a l’ocàs dels seus dies, repassa una i altra vegada amb precisió mil·limètrica, com volent deixar clar cada nom, cada història i cada detall del que és, del que allí va passar.

“El retrat que cada poble fa de si mateix no està construït amb pedres, sinó amb paraules, parlades i recordades”, escrivia John Berger. Per als qui vam nàixer en la segona meitat del segle XX no hi ha formes molt més poderoses de saber com era el nostre poble, de saber com érem abans que açò que nomenen progrés inundés de tallers la ciutat i buidés els nostres camps. Paraules parlades, paraules recordades, com les que conta l’àvia María i que conten tants iaios dibuixant trossos d’un Petrer que costa no imaginar en blanc i negre, patit, enyorat. “Quina vida més dura! I érem feliços”.

Els records de María vénen ancorats en noms, de persones i de llocs, que constitueixen les restes d’un sistema de designacions propi d’inicis del segle XX. Durant dècades, la Casa Castalla va ser una de les finques importants de Petrer, i no solament per la rellevància social dels seus propietaris, actius membres de la vida civil i econòmica d’Alacant. La finca responia al model d’organització de les explotacions agropecuàries tradicionals de la muntanya valenciana, la qual cosa significava ocupar un paper central dins d’una economia de base rural com va ser fins a l’època la de Petrer o Castalla.
En enfonsar-se el sistema de producció que sustentava una unitat d’explotació com aquesta, va entrar en declivi tota una cultura material i immaterial, on la majoria dels seus components van anar perdent el valor funcional que van tenir en un altre temps. Aquest és el cas de la toponímia, és a dir, del conjunt dels noms propis de lloc dins d’un espai concret, tan rellevants en una època anterior, com a necessaris en l’actualitat per a tractar d’entendre l’origen i el significat del nostre entorn quotidià i pròxim. És precisament la toponímia que es desprèn de les converses amb l’àvia María les que ara contribueixen a interpretar una part de la nostra història rural recent.

La Casa Castalla està situada en el terç nord del terme municipal de Petrer i s’interna pel sud del terme de Castalla a través de la serra homònima, la Serra del Frare, l’Espenyador i l’Escaló. Al llarg dels anys, la propietat de la finca va ocupar una superfície que oscil·lava entre els deu i els quinze quilòmetres quadrats, majoritàriament de terrenys forestals, que van sustentar un dels més populars espais cinegètics de Petrer i Castalla, el Vedat del Manco. El manxol al que fa referència el topònim era don Ricardo Pérez Gironès, veí de Castalla, polític, governador civil de Palència (1910) i Almeria (1910-1913), a més d’hàbil tractant de terres. Casat amb Dolores Lassaletta, Doña Lola, el matrimoni va accedir a aquestes terres durant els processos desamortitzadors de la segona meitat del segle XIX, establint una explotació agropecuària que va aconseguir el seu sostre productiu i demogràfic (el padró de 1935 va arribar a registrar 31 habitants per a aquesta partida rural) abans de l’esclafit de la guerra civil espanyola. Aleshores, la responsabilitat de la finca ja requeia en els descendents del matrimoni, mort a principis dels anys 1920.

La denominació Casa Castalla remet per tant a l’origen dels seus fundadors i propietaris. Tradicionalment així ha sigut a Petrer, on aquesta designació també troba sentit en entendre que, territorial i funcionalment, la finca ha tingut intenses connexions amb el municipi veí. En canvi, a Castalla és habitual referir-se a la finca com Puça, en referència a la vall i rambla que naix en aquestes serres, obviant així les al·lusions al propi terme municipal. Una tercera denominació podria ser la de Villa Dolores, rètol que apareix en la façana de l’habitatge, apel·lant a Lola Lassaletta, si bé la seua difusió ha sigut irrellevant en comparació als dos noms anteriors.

La Casa Castalla constituïa el centre d’operacions de la finca. Era l’habitatge dels amos, el lloc des d’on s’administraven les terres i s’organitzaven els treballs a realitzar. En una construcció contigua se situava la bodega, com a actiu principal de l’explotació, a més de les quadres, algun corral, el forn, els magatzems i altres habitacles ocupats pel guàrdia i els mitgers. La part principal de la casa podria tenir el seu origen en un edifici anterior al construït per la família Pérez-Lassaletta, i des dels anys finals del segle XIX va anar experimentant successives ampliacions i remodelacions.