La finca comptava amb altres edificacions notables que complementaven la labor de la casa matriu. Algunes d’elles van ser construïdes pel mateix Ricardo Pérez Gironès, com Villa Leocadia o Casa dels Pins, que hauria de servir d’habitatge familiar per als seus descendents. Aquesta casa disposava igualment de corrals i bodega, destacant a més una xicoteta capella annexa a l’habitatge principal. La Casa de l’Esquinal o l’Esquinal de Manel, va ser adquirida anys després per la família Pérez-Lassaletta. Va ser el tercer dels grans masos que configuraven la finca, i igual que les anteriors, disposava de diferents recintes destinats a la producció de vi, corrals i pallisses.
Com a edificacions menors, la finca comptava amb diverses construccions destinades a la residència o refugi dels treballadors i temporers de l’explotació, a més de corrals i barraques que sustentaven una vigorosa activitat ramadera. Així per exemple, a escassos metres de la Casa Castalla es trobava la Casa del Pastor o de la Campaneta. Era el lloc de recollida principal del ramat, encara que amb el temps aquesta va anar alternant o complementant-se amb el corral de la Casa del Bubo o el més recent Corral del Manco de Castalla.
Coves, barraques i altres construccions més modestes apareixen reflectides en els records de l’àvia María. La major part d’aquestes pràcticament han desaparegut, i fins i tot algunes d’elles ja es trobaven en avançat estat d’abandonament a principis de segle XX, com ocorria amb les cases de Barril i del Plater, o la Casa Vella, herència de la capellania propietat de l’església de Sant Bartolomé, que va donar origen a topònims com el de la Foieta del Rector.
La major part d’aquestes construccions que esguiten la serra i les terres de cultiu estaven identificades amb noms propis de persona, referències geogràfiques o senzillament per la funció que havien de complir. Les Covetes de Blai, de les Ferruses, la Cova de la Catalina, del Tío Safanòria o del Bifio van estar habitades. En canvi, altres es van limitar a funcions de resguard del bestiar o dels treballadors de la muntanya, com la Cova Negra o la Cova del Cresol, refugi de carboners. Una funció similar tenien barraques com les del Tío Pere, situada estratègicament en un punt des del qual es podia vigilar el bestiar en gran part de l’Ombria del Manco, o la Barraqueta del Frare, Mossèn Francès, qui va viure durant un temps als peus del pic de l’Espenyador. Altres barraques, repartides per desenes en tot el vedat van estar destinades a la caça, encara que per costum no tenien una denominació específica (barraques de les Dos Cares, del Planet del Sester, del Saltet, etc.). A més, hi havia altres coves o construccions singulars que formaven part del quefer quotidià de la finca. Una d’elles era la Cova de la Sal, una cavitat on es produïa una mescla de minerals i humitat, que tenia com resultat la presència de roques salades beneficioses per a la millora de la dieta dels animals.
També habituals eren les carboneres, localitzades en les parts elevades de la serra, normalment acompanyades de construccions efímeres per a donar abric als carboners i les seues famílies. Encara que és molt difícil trobar petjades d’aquella activitat, el carboneig ha quedat fossilitzat en alguns dels topònims menors de la finca, com a l’Ereta (zona plana en el Puntal de l’Aljub on se situava una de les carboneres) o La Carbonera (localitzada en el Puntal de la Senda de Castalla, lloc on es va instal·lar una carbonera i una barraca, amb les restes de la qual es va alçar posteriorment una de les moltes conilleres que apareixen en el vedat).
Els terrenys de cultiu eren minoritaris si es relativitzaven amb el conjunt de la finca, però la seua rellevància econòmica i paisatgística és, encara a dia d’avui, indiscutible. Des del punt de vista toponímic, crida l’atenció l’escàs interès que han despertat les terres de labor en la cartografia oficial, possiblement per la complexitat i diversitat de noms que rebien les mateixes. No obstant açò, en la Casa Castalla és possible registrar més de tres dotzenes de noms de lloc associats als terrenys de cultiu, encara que segurament la xifra siga molt superior. En general, la majoria estan associats a topònims genèrics com bancal o els seus derivats tros, trosset o peça. El nom de tros es reservava per a les superfícies més amples, normalment compostes de diversos bancals, amb terrenys plans i empleats per a les plantacions de secà extensiu com a cereals, ametler o vinya. Era el cas del Tros de Castalla, de l’Aljub o del Plater. Si aquestes superfícies eren més reduïdes eren denominades trosset (Trosset Blanquet, en al·lusió al color de la terra margosa, o Trosset de Montalbán, terres en les quals es plantava aquesta varietat de raïm). La peça podria equiparar-se al tros, podent identificar-se dos antropònims que manifesten la propietat d’aquelles terres: Peces del Bolut i Peces del Pintat.