En zones de relleu desigual o vessants pronunciats podia arribar a donar-se un tipus d’agricultura extrema desenvolupada en foies i canyades. Mentre en les zones enfonsades i en el llit dels barrancs podien identificar-se espais com la Foia Blanca, la Foieta del Guàrdia, dels Xics o del Rector, en les zones elevades, en les proximitats dels cims i en les capçaleres d’alguns barrancs el terreny s’aprofitava donant lloc a canyaetes com la del Poll, Galimperies, Segaïssa, de Mossèn Cabra i de Mossèn Francès.
En ocasions el topònim genèric es limitava a descriure el tipus de cultiu desenvolupat. D’aquesta manera poden observar-se denominacions que al·ludeixen a cultius majors, com el Primer, Segon i Últim Ametllerar, l’Olivar i l’Olivar de la Rambla, la Vinya del Tros de Castalla, la Vinyeta de les Plantes o el Mallolet de Raïm i Oliveres, i excepcionalment algun cultiu menor (la Noguereta, el Bancal de la Noguera o els Magraners).
També és possible trobar topònims de zones de cultiu que ajuden a entendre la topografia del terreny. És el cas de les Barreres (per la disposició en forma de tanques de les terrasses de cultiu), la Calba (zona aclarida contigua a altres més poblades de vegetació) o el Planet.
La toponímia forestal també ajuda a entendre i separar els diferents elements que conformaven la serra. El més destacat és la diferenciació entre l’orientació i les formes del relleu. La primera dóna lloc a la separació bàsica entre solana i ombria. La solana de la Casa Castalla correspon a la vessant sud sud-est de la Serra de Castalla, i rep les denominacions de Solana el Morro Gros o Solana del Bubo. Per la seua banda, l’ombria estaria associada a l’orientació nord nord-oest de la Serra del Frare, diferenciant dos sectors, un des del Pic del Frare cap al nord, denominat Ombria del Vedat del Manco, i l’altre cap al sud i fins aproximadament el Pantanet de Petrer, conegut com l’Ombria dels Canterers, on s’extreia el server emprat a les alfareres d’Agost per a l’envasament dels cànters.
Quant a les formes de relleu, cal destacar l’abundància del topònim genèric de puntal per a referir-se a les nombroses elevacions de terreny que ascendeixen des del fons de la vall cap als cims de les serres de Castalla i del Frare. Així, s’identifiquen entre d’altres els puntals de l’Aljub, de la Paradeta, Rosat, de la Creueta, Sense Senda o Pelat, que apareixen normalment delimitats per barrancs que reben semblant denominació.
Puntualment, la fauna i la flora també ajuda a identificar zones concretes de la muntanya en les quals hi ha hagut (Llobera) o hi ha presència de determinades espècies (les Àguiles, Alacrans, l’Argelagar, el Brusc, les Torderes, etc.).
La llista de topònims es completa amb diverses referències a fites i símbols geogràfics (el Cantal, el Pitillo, el Cabeçet del Raig, la Llosa, el Racó de la Caldera, etc.), al·lusions a límits (la Mollonera), als camins (Camí de l’Esquinal, Senda de Castalla), al pastoreig (l’Assagador de l’Abeurador, el Comptador, el Sester, etc.) i, de manera especial, a tot el referit a la presència d’aigua. En una zona com aquesta, la presència d’aigua de forma natural o mitjançant la intervenció humana no va passar desapercebuda per a la toponímia. L’Aljub de l’Esquinal, l’Aljub de la serra, el Pantanet de la Cova Negra o la Mineta del Bubo, eren punts importants per a proveir d’aigua a persones i animals, localitzats en les proximitats dels habitatges.
Més allunyades d’aquestes, en les zones rocoses de la serra, afloraven amb certa freqüència xicotets forats que s’omplien amb les pluges, donant lloc a les denominades cadolles, especialment interessants per als pastors que havien d’abeurar els bestiars. Algunes d’aquestes van ser batejades amb noms tan expressius com la Cadolla de la Capella, Plana, del Pesebret, de l’Infant o les Set Cadolles, conformant un conjunt de hidrònims menys habitual del que poguera imaginar-se.
El paisatge rural que dibuixa María Payá, la de la Casa Castalla, és la summa i culminació de milers de treballs invisibles realitzats per persones humils i anònimes, paisatgistes involuntaris i involuntàries, que van donar sentit de lloc i van batejar un territori profundament assimilat i transformat. El pas dels anys ha erosionat i descapitalitzat tot un ric patrimoni cultural i immaterial fins a deixar-ho a la vora de l’extinció, arrossegant amb si testimonis, rumors, llegendes, paraules i noms d’incalculable valor lingüístic i etnogràfic. Unes quantes converses amb l’àvia María han possibilitat inventariar més de 180 topònims (quasi un centenar inèdits) i referenciar-los geogràficament. Però aquesta revisió toponímica és molt més que un inventari i descripció de noms de lloc. És un viatge en l’espai i en el temps. És intentar comprendre el paisatge, com és, i com ha sigut. És empatitzar amb el medi i aprendre a estimar-ho.
Font: Base de la cartografia descarregada des de Terrasit, IDE de la Comunitat valenciana i Centre de descàrregues del CNIG (IGN). Elaboració pròpia.
Autor: Xavi Amat Montesinos – Dpt. Geografia Humana (UA)