Para siempre en profundas vibraciones

Vendrá tu corazón, como un venero:

Tu corazón nutriendo corazones…

“Compañero del alma compañero”.

(Francisco Mollá Montesinos)

El meu primer Miguel Hernández va ser una antologia de l’editorial Losada publicada allà pels inicis dels setanta. Abans l’havia escoltat musicat per Paco Ibáñez —“Andaluces de Jaén, aceituneros altivos”—. El meu primer Paco Mollá fou Orto, poemari publicat el 1975 per O. Ortega i A. Guillén, a través de l’editorial Villa d’Alacant. A Mollá el coneixia dels versos d’impecable factura, però necessàriament de circumstàncies, que apareixien en les revistes locals, especialment les festeres, i el coneixia també, en aquest cas personalment, amb tota la seua bondat i humanitat, a través de la família i els amics, no debades érem paisans. Els meus avis i ell i la seua muller, Justa, conservaven una bona amistat generacional i de correligionaris: el poeta Paco i el tio Quena —el meu iaio Vicent— havien estat víctimes de la feroç repressió del franquisme pel “pecat” d’haver defensat la II República Espanyola, tal i com els exigia la Constitució Democràtica, des de la seua noble condició de socialistes.

He començat intencionadament així per establir l’entrellat d’afectes personals i complicitats vitals que em lliguen al dos poetes, més enllà de la poesia. Miguel Hernández és el meu primer poeta de joventut, en plena primera adolescència ja l’escoltava, el llegia i el compartia amb els amics; Paco Mollá era “El Poeta”, amb majúscules, del poble, un home bo, amic de la família i admirat per les jóvens generacions, que ben podíem ser els seus néts.

Eixa amistat cap a Mollá va anar creixent quan parlàvem amb ell de naturalesa, política, religió, filosofia i, és clar, poesia. Era amistat i era admiració, inevitablement. Una admiració que es va elevar a l’enèssima potència en saber, des de les seues modestes paraules, que en hores ben tristes, a la presó d’Alacant, va gaudir de la camaraderia del gran Miguel Hernández. Una companyonia construïda des de moltes complicitats morals i afectives, entre les que destacaven, les polítiques, les líriques i les més profundament humanes.

Francisco Mollá Montesinos, poeta autodidacte, va nàixer a Petrer el 1902. Mantingué sempre un ferm compromís artístic i intel·lectual amb la classe treballadora —la seua—, cosa que li va fer militar en el PSOE i la UGT de forma força activa. Conseqüentment, només esclatar la Guerra Civil, s’allistà voluntari per a defensar la República. Al front de Guadarrama assolí el grau de sargent, fou nomenat comissari polític, va perdre el seu germà Bonifaci durant una batalla i patí una greu malatia pulmonar que no l’abandonaria fins al final dels seus dies. Acabada la guerra amb la victòria dels colpistes sublevats, és empresonat al Reformatorio de Adultos d’Alacant, on compartirà els últims dies de Miguel Hernández, forjant-hi una enorme amistat que s’engradí en el record del pas del temps durant els quasi cinquanta anys en què perllongà la seua vida.

La seua àmplia obra s’aplega en un grapat de llibres que va de Cumbres (1938) a El libro de Miguel* (2010). Des de finals dels seixanta no deixa de publicar poemaris: Cuando las yemas revientan(1967), Orto (1975), Luz en la senda i Alma y otros poemas (1980), Canciones del valle i Canciones del camino (1988), i els pòstums Últimos poemas (1991), La región del silencio (2002) i El libro de Miguel. Fou durant la transició i l’arribada de la democràcia quan institucions i entitats locals feren que les paraules d’elogi cap a ell i la seua obra es convertiren en fets concrets en propiciar un seguit d’homenatges —el més important, el de 1981— i reconeixements com la creació del Premi de poesia Paco Mollá, en valencià i castellà, així com la publicació de molta de l’obra inèdita. La creació de la Fundació Municipal “Poeta Francisco Mollá Montesinos”, des d’on es gestiona la difusió i l’estudi de la seua obra així com el premi que du el seu nom i la promoció de la literatura a Petrer i el seu entorn, en general, ha estat, i és, una fita significativa relacionada amb aquest home bo de bells versos i espiritualitat profunda.

A El libro de Miguel, Paco Mollá —compassivament humà, profundament líric— canta i narra el dolor per la injusta mort del poeta, del “seu” poeta. És el relat sentimental d’aquell creuament vital de menys d’un any de durada entre el poeta d’Oriola i el poeta de Petrer. Un curt i tràgic any que tots dos compartiren a la presó d’Alacant, al barri de Benalua, en un espai denominat eufemísticament i — per què no?— sarcàsticament “Reformatorio de Adultos”. Reformar-los de què? de la culpa d’haver defensar cívicament la llei, l’ordre, la democràcia i la llibertat? Miguel Hernández i Paco Mollá no coincidiren en aquesta indigna i ignominiosa presó per “azar de la vida”, com he llegit sentint vergonya aliena al pròleg de l’última edició de El libro de Miguel, no. Aquest dos hòmens, com molts altres milers de ciutadanes i ciutadans espanyols foren empresonats com a víctimes de la repressió més feroç i despiada que mai uns espanyols plens d’odi i racúnia han exercit sobre altres al llarg de la història. Així de simple i de dolorós. No hi ha cap “azar”.

Paco Mollá —amb quaranta anys, esgarrat físicament i moralment— i Miguel Hernández —amb trenta, malalt, moribund— no coincidiren en la presó alacantina per “el azar de la vida” sinó per defensar sense embuts idees com aquestes:

«Luchaba por la dignidad del hombre y no me retracto de nada; las ideas que yo defendía són las ideas inmortales. ¿Quién no ama la libertad, la democracia, las grandes ilusiones por las que el hombre vive? No, no me retractaría por nada del mundo, aunque tuviese que volver a la cárcel». (Francisco Mollá)

«No, un pueblo como el mío no permitirá nunca signos de esclavitud sobre su nuca, huellas de caballo con botas sobre su piel, botas con animales intrusos sobre su tierra». (Miguel Hernández)

El poeta petrerí va sentir una forta emoció i impressió personal en conéixer Miguel Hernández:

«Conocí personalmente a M. Hernández en el Reformatorio de Adultos de Alicante, allá por el 14 o 15 de julio de 1941. […] ¿Ves aquel que lleva a la cabeza una toalla en forma de turbante? Es Miguel Hernández”. Efectivamente, iba con la cabeza pelada al cero y, para protegerse del ardiente sol de julio, se ponia una toalla en la forma antes dicha».