«S’abraçaren estretament amb desfermada cobejança. L’Aleix era trastocat zelosament per la saviesa amorosa de Pauleta. Per fi, no fiu indigne de la passió d’ells aquell tàlem paga d’alta verdina, on descobriren —la veritat és que tots dos per primera vegada— el secret de la plena felicitat.» (‘L’ambició d’Aleix’, en Obra literària completa, vol. III. Fdo. Torres Edit. València, 1982)

La lectora, el lector, acaba de llegir el paràgraf que, segons explicava el mateix Valor, va ser la causa de la censura patida per l’original de ‘L’ambició d’Aleix’ que l’escriptor tractà de publicar el 1950. Era la seua primera novel·la. Víctima d’una clara agressió a la llibertat d’expressió, es refeu parcialment publicant-la mutilada deu anys després. Els detalls d’aquest afer, tan comú i habitual sota el nacionalcatolicisme franquista, es coneixeran, si els treballs d’investigació segueixen el bon camí ja encetat, la propera tardor. Dic açò perquè el senyor Òscar Pérez, reputat estudiós de l’obra valoriana i bon amic, m’explicava no fa molt que en dos o tres mesos tindria enllestit un treball on es desvetlarien tots els detalls de l’expedient censor.

Mentre que ens arriba aquest important document per al millor coneixement de l’obra del mestre, m’hi permetré algunes reflexions i opinions. Costa molt d’entendre ara que, si no hi havia cap altra més raó, un fragment que, evidentment, narra i descriu un acte d’adulteri dins l’entrellat narrador (dona jove, casada per interessos amb home vell, s’enamora d’home jove i consuma carnalment l’amor) pogués ser censurat sense cap altra explicació.

¿Açò vol dir que a la dictadura catòlica no es podria fer literatura sobre cap pecat? o deuria ser, més aïnes, que eixos pecats, fins i tot en la ficció, havien de fer fracassar —mort, presó, infortuni, misèria, persecució…— els pecadors i pecadores?

He volgut fixar-me també en la forma en què està expressada la “còpula” adúltera. És tan absolutament innocent i literàriament “fina” que des dels gustos lectors actuals ben bé podríem dir que és coenta o cursi. Només pel final del  fragment —“el secret de la plena felicitat”— hauria d’entrar en una antologia de l’eufemisme sobre l’acte sexual. Vaja, pura antipornografia i, si se’m permet, erotisme apte per a mongetes.

¿Què hagués dit d’aquests versos aquell terrible “Torquemada” que fica sense pietat la tisora sobre ‘L’ambició d’Aleix’?

«Me la mamaves fins al cep: tenies

tota la boca plena, i amb la llengua

iniciaves moviments, i et vares

posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respirares… »

És una delicada estrofa eròtica —o pornogràfica ?— del gran poeta Vicent Andrés Estellés publicada el 1980. Uns pocs dels centenars de versos que amb aquest amable to escrigué l’Estellés. Què hauria fet el refinat censor?  com hauria treballat la voraç tisora? què hauria fet amb la mà i el seu ridícul i pecador penis? O potser això últim ho hagués fet una prostituta amb les mans o atres nobles i delitoses parts corporals? No ho sé, però ho sospite.