Després de plenar plana i mitja parlant del betlem nadalenc, al qui li tinc una laïca devoció etnogràfica lligada al sentit de les nostres tradicions —la meua particular i familar també—, vull dir alguna cosa sobre altres tres tradicions que, tot i ser-me familars, excessivament familars, fins i tot, no tinc en tan alta estima. Assumpte absolutament opinable i del que mai faré qüestió d’honor, òbviament.

Em referisc al tió català, l’arbre de Nadal i el Pare Noel. El tió de Nadal és una simpàtica tradició de la Catalunya estricta que consistix a alimentar amb palla i garrofes un gran tronc tapat amb una manta des del 8 de desembre. Són els xiquets els que li donen de menjar dipositant davall la manta els aliments que els grans, òbviament, totes les nits retiren fent creure als infants que efectivament el tronc cada vegada és més gros. El tió, que estrictament no vol dir altra cosa que soca destinada a ser cremada —“atiada”, fixeu-vos en la relació etimològica amb “tió”— passa a convertir-se en un personatge nadalenc que la nit de la festivitat va reben colps de bastó per part dels xiquets i xiquetes i fent-lo “cagar” petits regals per davall de la manta. Acabat el ritual, allà on hi ha llar de foc o foraca, és cremat. Els investigadors costumistes l’associen a l’arbre de Nadal i jo, per més que mire les tradicions del nostre petit país, no acabe de trobar-li connexió amb cap altra cosa que no siga el costum de guardar la soca més grossa per a cremar a la llar de foc en la familiar i llarga nit de Nadal. Un tronc —un tió— que ens “regalarà” l’escalfor en la llarga nit hivernal.

L’arbre de Nadal, que jo conec des de xicotet, però que sempre m’ha semblat un costum aliè, procedix sense dubte d’una tradició sincrètica basada a fusionar el Diví Isdrasil, o arbre de l’Univers, propi dels bàrbars nòrdics, amb l’arbre de la Vida o del Bé i del Mal del Paradís Terrenal. Fou el bisbe Sant Bonifaci —res a veure amb el nostre guerrer, promiscu i màrtir—  que al segle VIII el cristianitzà amb pomes —les actuals boles—, que representaven el pecat original, i ciris —els llums—, que representaven la il•luminació redemptora i divina. Després arrelà com a tradició entre els països protestants, que coincidixen, si fa no fa, amb l’Europa central i nòrdica, i s’escampà pel món de la mà del models culturals anglosaxons i, sobretot, de l’”American Way of Life” clarament cinematogràfic. Siga com siga, pense que les generacions vives del nostre país el coneixen i quasi l’abracen com a tradicional. La seua estètica ha evolucionat molt (açò donaria lloc a altre article), però ben bé jo podria explicar des de la meua experiència pròpia que he vist arbres de Nadal fets amb rames de pi o savines arrancades de soca-rel —quina bestiesa ecològica! ja ho sé— als més moderns artificials o d’avet d’hivernacle. Per a mi, ni de bon tros, tenen la tendresa del betlem. Què anem a fer-li!

Al Pare Noel, Santa Claus,  Sant Nicolau o com es diga li regale la meua més absoluta antipatia. Tot el que diré a partir d’ara no permeteu que siga llegit pels tendres i innocents xiquets del vostre entorn. El considere un personatge abjecte, excessivament gros —obés, directament—, amb una panxa cervesera indiscutible, un riure detestable —ho, ho, ho!—, un paio del país d’Ikea que fa anys que li ha declarat la guerra mediàtica als meus benvolguts Reis Mags d’Orient, debilitat d’un republicà que és trimonàrquic per una nit i un dia.

Vos contaré una anècdota: fa uns anys, tornant a casa amb el cotxe, vaig veure per dos o tres carrers uns senyors vestits de roig que penjaven dels balcons. Era un suicidi ritual col•lectiu? No, eren els antipàtics “papanoels” que com a lladregots s’enfilaven per façanes i balconades. Allí estaven —i estan sempre que arriba Nadal— impúdicament penjats, nit i dia, exposats a la vista de tots. Quina poca elegància al costat  de Ses ponderades Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar. Patètic!

Bé, més enllà d’esta broma lligada a l’humor “gris”, he de dir que el Papa Noel mediterrani és Sant Nicolau de Bari (segles III i IV), home molt miraculós i especialment sensibilitzat ajudant els xiquets, per açò és el seu patró. Després, el sincretisme entre el nord bàrbar i el sud greco-romà i judeocristià va acabar produint el producte actual: un Santa Claus —santa? altre detall que el fa sospitós— que du regals als xiquets i xiquetes la nit de Nadal entrant per la ximenera, que es posarà bo de follí. Un personatge que, interpretat en clau de consum, ha esclavitzat els monàrquics de Melicor, Gaspar i Baltasar al doble regal, el doble gasto… Però este és un altre debat.