Al llarg del pròxim mes publicaré un seguit d’articles —un o dos setmanals— referits a este temps que s’enceta ara i que acaba el sis de gener amb la festivitat dels Reis Mags. Com que no pense posar-me límits temàtics, anuncie que enfocaré el escrits des de diverses perspectives, tan diverses com problablement contradictòries. No serà exactament aquell diari estiuenc que vaig fer per l’agost de les “Avorrides vacances”, però alguna vegada tindrà cert paregut i altres s’endinsarà pels camins antropològics, folklòrics, culturals, sociològics o religiosos. No serà tampoc, evidentment, ni un tractat ni res que se li parega. Oblideu-vos de la sistematizació i espereu trobar punts de vista molt diversos i, en alguns casos, originals, si més no en la intenció. Tot una miqueta a salt de mata.

La primera pregunta que em formule a mi mateix és “què fas parlant tan prompte de Nadal?” Tinc, com a mínim, sis motius: els que tracten de guanyar la pela, és a dir el comerç, ja han encetat la campanya nadalenca tant de decoració com pel fa als productes; els que gestionen la ciutat —l’ajuntament— ja ha col•locat llums i adorn nadalencs  i més prompte que tard encetaran la despesa energètica tan innecessària com inevitable; l’oratge sembla ser que també s’ha confabulat per a dur-nos el fred —la frescoreta— que apunta cap a l’hivern; la TV, en consonància amb comerç i institucions, ens invadirà paulatinament amb publicitat, programes, sèries pel•lis, etc. amb clar regust nadalenc; el cicle festiu de Petrer s’encamina cap a Nadal a partir del 8 de desembre; la pròpia denominació del mes de desembre en algunes llengües és Nadal, per exemple, en galaicoportugués o en la nostra pròpia llengua parlada a Sardenya (Itàlia), és a dir, a l’Alguer.

El Nadal estrictament és la festa commemorativa, d’acord amb la tradició cristiana, del naixement de Jesucrist i té una data ben precisa, el 25 de desembre. El periode preparatori d’Advent que el precedix, però, ja ha començat i, una volta passat el Nadal ens encaminarem a l’Epifania, que no és altra cosa que el reconeixement del Reis Mags envers la figura de Jesucrist, segons explica la tradició.

Sovint es diu que el Nadal cristià no és més que una intel•ligent adaptació de les celebracions paganes del solstici d’hivern —el Natalis (Solis) Invicti, és a dir, el naixement de l’invicte (el Sol)— que, en el cas d’esta religiosa monoteista va saber adaptar molt bé, fins i tot des del punt de vista simbòlic —el naixement del fill de Déu com el naixement de dia, és a dir, cada dia més llum solar—, i arrelar-se profundament entre tots els sector socials.Tan potent ha estat la força tradicional i col•lectiva de la festivitat que en les societats aconfessionals i laiques, com la nostra, continua celebrant-se sense abandonar molts dels referents religiosos que la dotaren de sentit  a partir de mitjans del segle IV, sota l’Imperi Romà.

El títol genèric de la sèrie d’articles, “Per Nadal, cada ovella al seu corral”, respon al caràcter familiar i casola de moltes de les celebracions, encara que no totes (pensem en el Cap d’Any, per exemple). El refrany, que no cal explicar al detall,  va tenir una actualització absolutament modernitzadora, tan sensiblera com eficaç. Em referisc a l’espot publicitari d’una coneguda marca de torró al que, amb unes seqüències adients, se li ficava la cançoneta aquella de “Vuelve a casa, / vuelve a tu hogar…” De tant en tant crec que encara el reediten o versionen, no?

I finalitze explicant el títol: “A la fira no vages…”, efectivament, “…si no tens diners, / que voràs moltes coses / i no compraràs res.” Era, i en certa mesura ho és encara, la fira d’Elda la que encetava el cicle nadalenc sociològic de la nostra vall, si més no, de Petrer i d’Elda. La fira encara es fa. Ha perdut una certa importància perquè els paràmetres de la societat de consum actual són ben distints, però en el meu temps d’infantesa, i abans més encara, junt a les barraques d’espectacles i els cavallets —les diversions—, les paradetes exhibien tota mena d’atifells i, sobretot, joguets introbables pràcticament en el comerç habitual de tots dos pobles. Els pares, les mares, els oncles, les ties… passejàvem per la fira els xiquets i les xiquetes que es quedaven literalment extasiats. Després el firaven —els que tenien diners— i si no d’amagat, supose, compraven el joguet que al mes següent serviria de sorpresa per a Reis. La fira d’Elda tenia, ho dic en passat perquè ara pense que no té la mateixa significació, un cert sentit de ritual social que ens obria la porta cap al periode nadalenc. Jo ho evoque amb una barreja de sensacions: olors a ametles garapinyades, castanyes, cotó de sucre; fred; joguets amontonats i penjats en les paradetes; molta gent i un espai —malgrat que la fira d’Elda n’ha tingut molts al llarg d’este mig segle—, els carrers, alguns desapareguts, que dreçaven des de la “calle Nueva” a l’ajuntament d’Elda i a l’església de Santa Anna.

Quan el dia de la Immaculada Concepció —festivitat religiosa de gran predicament als territoris catalanoaragonesos des del segle XIII— jo baixava a Elda amb mons pares o amb els meus iaios i em passejava per la fira, d’on sempre recorde haver-me dut algun joguet, les meues percepcions es plenaven de Nadal. Eixa és l’última i profunda raó per la que he començat este cap de setmana la sèrie d’articles nadalencs.