Hui, com cada 25 d’Abril, és un dia de dol. Un dia de dol per la pèrdua dels drets nacionals del poble valencià. Han passat molts anys ja d’aquell fatídic 25 d’Abril de 1707, dia en què es va produir la batalla d’Almansa, que va suposar la ocupació del regne de València per part de Castella. I han sigut molts els atacs que, com a poble, hem patit; atacs que han afectat el nostre autogovern, la nostra llengua, la nostra cultura i, en definitiva, la nostra identitat com a poble. Atacs que sempre han vingut del mateix lloc: monarquies, dictadures o pseudodemocràcies que des de fa 306 anys han tingut un objectiu en comú: espanyolitzar-nos.
Però moltes valencianes i valencians ja estem farts. Farts d’un estat centralista especialitzat en atacar i reprimir la multiculturalitat dels pobles de l’Estat Espanyol. Farts d’un sistema de finançament injust que ofega el nostre sistema de benestar i ens enfonsa en la misèria després de 17 anys de des-governació al servei del capital. Farts d’un sistema que ajuda a la banca i aplica un austericidi que ofega la seua ciutadania. Farts de l’augment desmesurats de taxes i impostos per productes i serveis bàsics. Farts d’un sistema que no avança cap a la plena igualtat de gènere i fomenta la desigualtat social i el racisme. Farts d’una fractura social escandalosa entre la burgesia acomodada i les classes populars a causa de la pèrdua del treball d’estos últims. Farts d’estar amb el cor en un puny mentre patim per la salut ambiental del nostre territori. Fartes i farts!
Per tot això, des del BLOC JOVE Petrer, pensem que la ciutadania valenciana ha de dir prou i agafar el llegat dels nostres avantpassats en la lluita contra un estat que ens oprimeix diàriament amb el seu sistema. Un estat que fa pagar esta estafa -que no és cap crisi- a qui no l’ha provocada, és a dir, a la ciutadania. Perquè som el poble valencià, i volem un país el destí del qual puguem decidir lliure i democràticament. Perquè tenim una llengua i cultura pròpies que ha resistit tres segles amagades a les cases i volem que tinguen la plenitud que es mereixen. Perquè volem tindre un finançament i un autogovern justos i no imposats des de Madrid, amb uns governants que rescaten persones -i no bancs- i que asseguren la igualtat entre tota la seua ciutadania, sense importar la procedència, el sexe o el color de pell . Perquè volem un País Valencià en favor de les valencianes i els valencianes. Un País Valencià just, sostenible i vertaderament democràtic.
Perquè un tal Vicent Andrés Estellés ja ho va dir «hi haurà un dia en el que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot». Per eixe dia, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ!
I amb aixó que voleu dir, que ens organitzem com a nació valenciana i li donem per cul, per exemple, a Almansa?. Jo pense que el nacionalisme no té cap sentit, ni d’una banda ni d’altra, l’emancipació de l’estat espanyol s’ha de fer amb l’ajuda i solidaritat de tots els pobles. Una vegada fet això, qui vulga ser valencià que ho siga, pero si per exemple Elda, no vol ser-ho, no sou qui per a impossar-ho.
Pero qué manera de contar la Historia es ésta. De donde se inventan que la Batalla de Almansa fué la ocupación del Reino de Valencia por Castilla. Aquello fué una guerra por la sucesión al trono de España. Y, qué casualidad, precisamente Petrel, como otros pueblos valencianos, se posicionaron a favor de Felipe V. Todos los que así lo hicieron qué pasa ¿que ya eran castellanos en 1707? Ustedes se inventan la Historia, sus causas, sus consecuencias… y se quedan tan «panchos». Es lógico: cuando se hacen proclamas, si hay que tergiversar los hechos y confundir las realidades,… pues nada, se hace, no pasa nada. Eso es ignorar, o mentir, elijan.
Del resto de la arenga uno puede deducir que lo que pretenden es, más o menos, la indepencia de «El País Valenciá» (que dicho sea de paso, siempre fué Reino de Valencia). Pues vale, pero antes explíquennos como se come eso, en qué salimos ganando y en qué perdiendo, porque ya está bien de quere entretener al pueblo (y sobre todo su juventud) en entelequias románticas, hoy trasnochadas y absurdas, máxime cuando la realidad social nos es tan dura.
La Juventud, hoy como ayer, está para pensar, analizar, enterarse, ser crítica, y no dejarse llevar por sentimentalismos poco o nada racionales.