L’any Valor: “Viatge de Nadal” (II)

Contínua des d’ açí.

 

I ho féu alhora contrariat i alhora amb un goig prudent, sense esclat, i els ulls se li entelaven d’un tendre enyorament… Ell no s’havia casat, i treballava amb un germà i la família en un obrador d’eines antigues i elementals. La seua vida era trista a hores d’ara, perquè anava trobant-se cada vegada més sol, tots els altres amb vides pròpies i plenes. Duia també la part més penosa del negoci familiar: el carro entendat i els camins. Quins goigs casolans, quines melangies endolcides pels anys li venien de record?

Jesús no li havia tornat mot de moment, però d’allí a poc li va dir:

—I què, que siga Nit de Nadal?

—Farem nit a Sella —va explicar Jordi—. Jo havia d’haver eixit ahir, però es féu malalt el meu germà, cosa de no res, i tot s’ha fet en retard i a correguda… I aquesta nit, ni els desgraciats com nosaltres havien d’anar pel món!

El jove va contradir amb vehemència:

—Jo he eixit a bona hora; em sobra temps per a arribar a Alcoi el dia de Nadal, i m’estimaria més fer nit a Alcoleja. Vull saltar el port dels Todons abans de la mitjanit. Cal fer camí, que és la nostra feina!

"M'estimaria més fer nit a Alcoleja".


—No està bé això —objectà el vell somrient-li—, perquè tu ets Jesús, i tu has nascut aquesta nit!

Jesús va amollar una rialleta.

—Jo he eixit a guanyar-me la vida, a prosperar, ja li ho he dit! No és cosa de badar per hostals i hostalets!

Jordi desaprovava aquelles paraules. Ell pensava de fer nit a Sella, com havia dit, encara que hi arribassen a mitjan vesprada. Feia fred… Allà a l’hostal —ja s’ho imaginava—, hi hauria una rica foguera, xiquets que cantarien alegres cançons amb molta o poca traça, gent vermella de les flames, catalana de vi negre en mà, que parlarien animadament: tot plegat, rebombori dolç i casolà que li llevaria el cansament de l’ànima i el cos.

Les mules tiraven a gat per la costa d’Orxeta.

No passà gaire temps, i, de sobte, la gran pinzellada blava de la mar s’esfumà entre els lloms interminables que anaven quedant-se lentament al darrere. Llavors, tots dos carros atartanats, en un recolze del camí, es ficaren de debò dins el muntanyam espès, i el poble se’ls anà atansant a l’hora de migjorn.

Dins el poblet pegaren una queixalada a base de cansalada entrevirada i pa moreno, tou i ullat com un padou; donaren un grapat de recapte a les bèsties i seguiren fent via amunt. Prompte Orxeta es va anar quedant arrere, arredossada i solitària vora el seu gran tossal mòrbid i aspre.

La marxa els duia ja cap a la cruïlla de carretereues de Relleu i Sella. L’Aitana se’ls atansava a poc a poc; fulgurava la seua carena de la blancor de la neu caiguda per la Puríssima; el camí es giragonsava entre pujols i comes cada volta en recolzes més tancats, i llavors aparegueren bosquets i més bosquets de pins i pinatells a les parts obagues, i la terra, un poc abans sedejant i àrida, es tapava ací d’aromàtiques labiades, de terreres i amargoses coscolles, de negres alzines revellides. El vent de garbí, suau adés, anava creixent de to; algun pi donzell alçava solemnement la seua testa pomposa damunt las carenes margoses d’un tossal, i el seu paraigua verd fosc semblava arreplegar curosament el vent entre les seues branques poderoses.

Prompte Orxeta es va anar quedant arrere, arredossada i solitária.

—Jo faré nit a Sella, si Déu vol ! —deia de tant en tant el vell Jordi, tossudament.

—Allà veurem!… —comentava emfàtic el jove.

En la llarga carretereua tingueren temps a tot: a estones, a calcigar el descarnat i blanquinós paviment; a estones, a pujar cadascun en el seu rústec vehicle. No gaire lluny d’Orxeta encara, trobaren algun carro de llaurança o algun ase llenyater mig amagat davall una increible càrrega de xara; després, només silenci i solitud.

En la llarga carretera tingueren temps a tot.

Era foscant quan arribaren a Sella.

Allà, ja en la mateixa falda de l’Aitana, des de la remota carena, els baixava una alenada glacial. A l’entrada del poble, vora la font, omplint un cànter de dues anses, corbat opulentament com uns malucs de dona jove, hi havia una fadrina, sana, esvelta i forta com una Raquel de la muntanya.

—Eh!…

Jesús li va dir una amoreta dubtosa; Jordi la va mirar silenciós, tal vegada pensant que ell, d’haver-se casat, bé podria tenir ara una filla així, d’una bellesa tan ferma i acabada.

L’emprengueren pel poble, i aviat feren cap a l’hostal, on Jordi, efectivament, va trobar-se aquella gatzara que somiava i que es sabia de memòria. El foc, en l’ampla llar, resplendia i esclafia en efímeres plugetes d’espurnes; els xicons entraven i eixien alegres i cantaires; gent coneguda el saludaven breument amb aqueixa cortesia brusca dels homes dels camins.

Jordi i Jesús, en aquell ambient càlid i remorós, tan acollidor enmig de la nit freda, soparen ben sopats; però, tanmateix, el jove es va entestar a prosseguir el viatge.

—Bé —va accedir Jordi—; ja que ho vols així, t’aidaré a enganxar la mula.

Entraren a l’estable, on poc abans havien deixat els animals, agafaren la mula del ramal i van eixir al pati. Calents del foc, el fred els hi va flagel·lar sense pietat. S’havia mogut un ventet frígid que ja no venia de garbí; ara baixava de la muntanya nevada. La mula, duta del cabestre pel seu amo des de la tebior de la quadra, tremolava com ells i movia la pell en fortes esgarrifances. Jordi va alçar la vista al cel; la nit de lluna s’enfosquia gradualment; un vel blanquinós i a borrallons començava a enllosar la volta estrelada; més avall, corrien rabents uns esqueixos de boira que pujaven del nord-est com llençols immensos i esfilagarsats que saltaven fantasmals les altes carenes.

—S’ha girat el temps! —es va preocupar el vell Jordi.

—Què! No farà res! —feia la contra el jove, tot ple de primerenca suficiència.— Això és l’Aitana, que qualla el ros de la nit!

Jordi bellugava el cap amb disgut, i mentrestant li aidava a enganxar el carro.

—Jo, de tu, no eixiria! —li continuava dient—. Pot nevar, és fàcil, i llavors un home sol en la muntanya no és ningú… Jo en vaig trobar un ert… fa anys. No vull ni recordar-me’n!

Jesús no s’hi va immutar gens.

—Ja ens veurem per Alcoi, vellet!

Jordi li va obrir la portalada; el carro entendat botà sonorament el llindar petri de la porta, i uns minuts després se’l va engolir la fosca soliua del camí del port.

El fred no deslluïa gens ni mica la Nit de Nadal, que es presentava com calia que es presentàs; del pati estant, Jordi, ja tot sol, continuava sentint la tabola dels minyons pels carrers enfredorits. Se’n va entrar de nou a la gran cuina, es va aposentar en un racó ben calent i es posà a guaitar l’alegria interminable del jovent i de la mainada amb el seu esguard de patriarca sense fills. A la cambra del costat, hi havia la resplendor del betlem i s’hi oïa el so rugós de les simbombes.

Per Vicent Brotons (il·lustracions d’Helios Villaplana)   ç

Continuarà…

 

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *