El jove Enric trobà el xiquet Hèlios a Petrer i huitant-tres anys després….
Vull —voldria— imaginar una escena petrerina de 1928. Enric Valor, jove castallut de dèsset anys que viu a Elda des de 1926, passeja durant la tardor per Petrer —“per fugir del mal ambient prejuiciós que hi ha contra el nostre idioma en aquella ciutat i per trobar-se amb gent valencianíssima com la de Castalla”, que diria ell—. Aquell dia, en la passejada per l’enlairada vila petrerina, observa com un xiquet d’onze anys dibuixa a llapis en un quadern escolar el castell del poble.
Enric Valor passejava per Petrer fa més de huitanta anys.
—Bon dia, xicot, veig que domines l’art del dibuix —li diu el jove Valor—. T’estan eixint molt bé les ruïnes del vostre castell.
—De veres que t’agrada? —respon el xiquet—, jo tinc molta afició, especialment m’ixen bé els paisatges. Del castell he fet un fum de dibuixos. Alguns el passe a plomí i tot.
—A mi m’agrada escriure i també descriure paisatges —va respondre Enric Valor—. Sent com tu vaig fer una novel·la, El secret del castell, i ara escric un conte que es titularà L’experiment de Strolowickz.
—Quin nom més estrany…
—Saps què? Un dia jo escriuré una història i tu la il·lustraràs. —Digué entusiasmat l’incipient escriptor a l’encara més incipientt dibuixant. —Per cert, com et dius?
—Hèlios, Hèlios Villaplana
—…
Trenta-quatre anys després, el gramàtic i escriptor Enric Valor teclejava al seu despatx de València un conte de tema nadalenc. En una aturada que va fer per pensar la paraula exacta que calia en una de les descripcions paisatgístiques, li va vindre al cap la imatge d’aquell xiquet petrerí que dibuixava amb traça i passió el castell del poble i pensà: «Segur que este jove artista, hui un home fet i refet, si continua dibuixant, em podria fer unes magnífiques il·lustracions per al conte que escric». I el pensament del senyor Valor passejà de la mà del recordat Hèlios per l’estimat Petrer de la seua joventut eldera. Després l’escriptor continuà el tecleteig.
El conte, amb el títol de “Viatge de Nadal”, va aparéixer publicat vint anys després en el tercer volum de l’Obra Literària Completa. Des de llavors s’ha reeditat continuament. En l’actualitat el podem trobar en el recull de Narracions perennes, en Tàndem Edicions (2a edició, València, 1911).
«Narracions perennes», editat per Edcions Tándem, conjunt de relats on es troba »Viatge de Nadal».
En la meua modesta, però hiperactiva tasca manifassera dedicada a l’obra i la vida de Valor —estudi, admiració i passió—, he volgut que el meu també admirat paisà Hèlios Villaplana —belles i emotives Literestampes amb què tant he gaudit escrivint-les i pubicant-les a Petreraldia.com— ferà que es complirà aquell somiat desig producte de l’imaginat encontre entre el nen Hèlios i el jove Enric.
Així que l’activíssim i artístic plomí del nonagenari Villaplana s’ha posat gentilment al servei del conte nadalenc d’Enric Valor per a acomiadar, com cal per aquestes dates, la llarga sèrie de textos de i sobre l’escriptor castallut que Petreraldia.com m’ha permés amablement de publicar en l’Any Valor —1911—, l’any del centenari d’Enric Valor i Vives.
L’autor d’”El jugador de Petrer” ens felicitarà les festes de Nadal durant quatre dies, a partir de hui. La targeta literària del seu adéu i del meu —provisionals, compte!— pel que fa a la presència constant de les múltiples referències valorianes albergades generosament en aquest diari digital de les terres de Vinalopó és, això, un conte de Nadal, l’únic que escriví d’aquesta temàtica. Un adéu en format de breu narració literària —el millor regal de Valor— que gaudirem gràcies a la gentilesa de Tàndem Edicions i la família Valor Hernández.
Bon Nadal i Feliç 2012
Us deixe amb un producte literari tan breu com bell i oportú per a les dates que s’enceten: un viatge nadalenc que potser no fareu mai, ni en el seu vessant real ni en el màgic. O potser sí. Valor us el seveix literàriament en quatre lliuraments a Petreraldia.com. Gaudiu-ne…
* * *
Viatge de Nadal
Enric Valor, 1962
A primeries de segle, a la Vila Joiosa, serena i marinera, hi havia una petita, saborosa i familiar indústria que guaitava cap a terra, cap a les amples i intricades muntanyes alcoianes. Sí; en aquell temps no gaire llunyà existia allà una modesta casta de xocolaters, més riquets o més modestos, al capdavall tots pobres, que no podien parar un sol dia de treballar. I entre ells creixia una classe aventurera a l’estil pairal: la dels qui agafaven el carro entendat i travessaven els alts ports de la serralada per anar a vendre la negra i aromàtica mercaderia en les cases i mercats d’Alcoi i de la seua rodalia muntanyesa.
La Vila Joiosa, serena i marinera, i ''xocolatera''.
El camí més transitat per aquelles expedicions mercantils i bohèmies era el port de Sella o dels Todons, aquell grandiós esvoranc enlairat sobre un ample laberint de moles abruptes, tossals i pics que s’esvaeixen a poc a poc fins afonar-se en la llunyana mar. Pujant de la Vila a Alcoi, a mà dreta del llarguíssim port s’estén la descarnada crestallera de l’Aitana, i a l’esquerra els contraforts de la fosca i garrigosa serra de Penàguila. Llavors aquest camí carreter —avui enrevessada carretera d’asfalt— serpejava primer entre bancals i escaleroles d’oliveres i garrofers, entre lloms i pujols suaus pròxims a la mar, i per fi s’enfilava muntanyes amunt salvant turons, vorejant precipicis, engolfant-se per vidrienques rieres, amunt i avall com un tobogan de gegants i trobant-se amb el prodigi —als ulls dels vilatans— d’un canvi sobtat de clima en un trajecte de deu hores de pujada: de la tebior marinera al buf gèlid de les altures.
Per allà, en els volts de mil nou-cents, tal com ho conten els vells de la vila, muntaven un matí solejat del vint-i-quatre de desembre dos carros atapeïts d’oloroses «unces» de xocolat. EI sotragueig calmós que feien en les primeres, rialleres revoltes del camí, es barrejava amb les paraules soltes dels dos mercaders, i tot plegat s’ho enduia un ventijol fi i fresc que remorejava mansoi i joganer per dins la brosta del plantat.
El sol hivernenc no calfava gaire, però sí que enllumenava gloriosament la terra grisa i la pregona mar. Quan els mercaders s’hi giraven, potser d’esma, aquesta relluïa cada volta més allunyada, com una franja immensa de lapislàtzuli, com una promesa refusada d’atzars que se’ls perdia entre l’angoixa de les llomes ressequides i pelades, mentre que els feixucs vehicles seguien, amunt amunt, un darrere l’altre, arcàdics i polsosos, omplint l’aire, a cada recolp, a cada clotxa del vell camí, a cada sotragada, d’una mescla de flaires calentes de fàbrica i estable.
El sol enlluernava gloriosament la terra grisa i la pregona mar.
Un dels venedors, el Jordi, que anava al darrere, era home vell i esprimatxat, vigorós encara per a fer tan llargues caminades, nevat de polsos i de mirada dolça; l’altre era un jovençol alt, cepat i bru, feréstec i d’aire satisfet de no se sap quines misterioses superioritats.
Eren companys d’ocasió —com tantes vegades s’esdevenia en els camins—, perquè s’havien trobat a l’eixida de la Vila; però es coneixien prou, puix que eren tots del mateix poble. Jordi sabia de Jesús que s’havia criat a la dula i sense pare i era una mica díscol… Tanmateix, sempre era bo —es deia— tenir una companyia jove per a transitar per dins les muntanyes.
De primer, caminaven silenciosos, cadascun vora el seu carro, mula del morro a vegades i atabalats per la música monòtona i ensopidora dels cascavells. Eren tots dos, altrament, gent rústega i de pocs sabers: si no parlaven del cacau, del sucre, de les mescles, del preu del xocolat a Alcoi, els seus temes de conversa s’esgotaven aviat. Demés, no podien emprendre el tema saborós de les fadrines, perquè Jordi era massa vell i no li parava bé.
Sí: caminaven en silenci. Així i tot, no guaitaven aquell pic gegantí, àrid i misteriós com una muntanya bíblica, que se’ls acostava per mà dreta —el Puigcampana—; no veien aquells fondals que s’obrien als seus peus en els revolts impressionants de la pujada: petits jardins de les Hespèrides on relluïa el groc sorprenent de les llimes; ni el falcó reial que planava en la calma del matí sobre les rambles pedregoses i desertes. No, no; aquella natura plena d’alegria i de belleses humils i grandioses, no era per als seus esperits simples d’artesans xocolaters i carreters incultes; era només per als seus cossos rudes, que en formaven part com els ocells, les plantes…
El Puigcampana, com una muntanya bíblica.
Per fi, Jesús vingué vora el vell a encendre el cigarret, i mogueren la conversa. Parlaren concretament de les matèries primeres, de la grandària de les dolces «unces», de si arribarien o no a temps de vendre tota la mercaderia «allà amunt» durant les festes nadalenques.
Però, després d’un nou silenci que degué abastar més d’un quilòmetre de ruta, Jesús es va esplaiar. I es sorprengué el vell de les paraules del jove. Jesús tenia ambicions, projectes: era un futur home d’empresa, tal vegada, aquell rústic xicot. Allò que ell, Jordi, no havia estat mai ni ho havia somiat tan sols.
-Sí, jo ara m’esllomaré… uns anys; però no vull estar-me tota la vida així com vostè, pels camins, fins a la vellesa. Jo tindré més d’una mula, més d’un carro, i tal volta carreters que no han tingut el pit ample i que treballaran per a mi -li confessà.
EI vell pensà en la seua pròpia vida, en la seua pròpia sort. Potser tenia raó Jesús; ell, Jordi, no havia barrinat mai de debò com aquell xicotàs. Per fi, digué en veu alta, com en una malenconiosa reflexió:
