Ja han passat deu anys des que se’ns va anar l’escriptor Enric Valor: el 13 de gener de 2000. Era ja gran, 88 anys. “Llei de vida”, que diuen. Cert. La mort d’aquest patriarca de les nostres lletres, però, va ser profundament sentida per la bona gent de la nostra terra. Per què? Doncs perquè l’escriptor castellut representava l’amor més pregon i la tenacitat més ferma pel retrobament del país, el paisatge i el paisanatge propi. Tot reconstruït amb la poderoses matèries del treball, coneixement, els somnis i la llengua pròpia.

En les últimes pàgines de la novel•la Enllà de l’horitzó, que completa la trilogia de la monumental saga del “Cicle de Cassana”, Valor atribueix a Frederic Genovard, el personatge fictici que més s’aproxima en molts sentits a la personalitat de l’escriptor, el següent pensament «I ara em furtaven una cosa molt fonda, molt ben guanyada fins i tot en l’administració d’una empresa col•lectiva: el dret a la pau i al gaudi de la vida en el nostre terrer.» Açò esdevé al port d’Alacant, enmig de la desesperació de la derrota en la Guerra Civil i de veure com desapareixien en la ratlla del mar l’última esperança per refer la vida, els vaixells Stanbrook i Marítima, on fugien milers de republicans envers l’exili.

I des de llavors, Enric Valor, com un Genovard que es creix en l’adversitat més amarga, amb vint-i-huit anys d’edat, prenent com a font d’energia la molta experiència acumulada —i el gran treball fet ja— a la Castalla natal, l’Elda de l’adolescència, l’Alacant dels estudis i la València del treball i la família, enceta una pacient treball de lluita individual i col•lectiva pel “dret a la pau i al gaudi de la vida en el nostre terrer”.

L’autor de les Rondalles Valencianes havia viscut ja una agitada “aventura” infantil i juvenil que el va fer aprendre a llegir i a escriure la pròpia llengua als set anys; estimar la Foia de Castalla i les terres del voltant a través dels contes tradicionals, les excursions i la caça; beure el verí del novel•lista en la biblioteca de la llar, amb lectures precoces d’obres com Madame Bovary; conéixer el món obrer, l’avantguarda cultural juvenil i les primeres tertúlies literàries a Elda; i comprometre’s amb la defensa de la llengua i cultura valencianes a Alacant i València. Aquest viatge iniciàtic el va enrobustir per la dura odissea de la llarga nit franquista.

Enric Valor no va defallir mai. Treballà en tota mena de negocis per traure endavant la família. Va acabar d’aprendre valencià i l’ensenyà a molta gent i allà on el cridaven. Estimà amb apassionada serenor la vida. Va escriure intensament —les novel•les del Cicle de Cassana, les populars Rondalles Valencianes i diversos  textos narratius—. Conegué com a caçador i muntanyer cada pam del país. Dirigí una revista cultural —Gorg—. Es va comprometre públicament tantes voltes com va caldre en projectes cívics, culturals i lingüístics. Va bastir una important obra normativa per ensenyar i dignificar la llengua: des del Curs mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià a la utilíssima Flexió Verbal. Així es va guanyar —i ens va guanyar— eixe “dret a la pau i al gaudi de la vida en el nostre terrer” que alguns encara s’entesten per posar-nos-el difícil.

Després vingueren els reconeixements. El Senyor Enric Valor els va agrair modestament, com només ell sabia fer. No cauré en la temptació d’enumerar la nòmina. En falten alguns, per a vergonya de ben concrets responsables institucionals. Tan se val. Sí llançaré, però, una pregunta: ¿quants castelluts ostenten cinc títols de Doctor Honoris Causa perquè un alcalde puga negar-li el nom per a un institut d’ensenyament a un d’ells? No diré més.

Enguany commemorem el desé aniversari de la mort de Valor i a l’any vinent el centenari del naixement. Esperem i desitgem que institucions i entitats —ara sí, totes—, amb la complicitat de la societat civil, estiguen a l’altura del que va ser i representarà per molt anys el Senyor Enric Valor de Castalla.