El dijous 9 d’agost de 2007 els bancs d’inversió nord-americans Lehman Brothers, Golman Sachs i Merrill Lynch salten a l’escena mundial per generar una crisi hipotecària sense precedents. Les subprime o hipoteques brossa, van contaminar el mercat financer com un troià infecta un sistema operatiu informàtic. Aquesta en molt poc temps desencadenaran, primer l’esclat de la bombolla financera mundial a principis de 2008 i després arrossegarà a l’economia real, generant-se una crisi mundial que superarà segons els experts al crac del 29.
Ja tots i totes sabem que aquesta depressió és molt més que una recessió cíclica del sistema capitalista, que afecta a parts concretes de la producció. És també una crisi de crèdit, una crisi de producció, una crisi alimentària sense precedents a la qual cal sumar una crisi ecològica de gran envergadura que ens fa pensar que estem davant una crisi de civilització, una crisi de model no només econòmic, sinó també social i polític.
El dia a dia de les persones treballadores, joves i persones majors afectades per la crisi aquí a la nostra comarca es fa cada dia més insuportable. Al final de juliol, el nombre total de persones en situació de desocupació a la comarca ja s’apropava als 31.000 és a dir tota la població de Novelda i la Romana juntes. Només el 51% dels 31.000 cobrarà la prestació per desocupació. Cal tenir present el alt índex de temporalitat, la precarietat laboral i l’economia submergida. Una situació dramàtica para milers de famílies, no només a nivell econòmic doncs afecta també aspectes psicològics i emocionals
D’altra banda el poder adquisitiu del salari mitjà dels i les treballadores ha baixat un 4% en els últims 10 anys ( 1995-2005), segons un estudi del setmanari “TAIFA”, grup d’economistes crítics de Catalunya. Els salaris reals en l’Estat Espanyol estan pràcticament estancats des de l’any 1980 i han baixat de 1995 a 2005. A pesar que l’economia va créixer en els últims 25 anys no va tenir cap impacte en els ingressos dels treballadors i les treballadores. Mentre el valor produït per hora de treball en aquests 20 anys va pujar un 40%, els salaris reals tan sols van pujar un 15%. Això vol dir que el creixement econòmic va ser gairebé un increment dels beneficis del capital i no es va repartir el pastís de manera més equitativa, encara que fora amb un salari social indirecte.
Un frau es va forjar en aquest període, orquestrat per bancs, caixes d’estalvi, financeres i empreses, recolzat per polítics i mitjans d’informació. <<No repartim el nostre beneficis, però si us prestem, us donem crèdit, per així seguir lucrant-nos i seguir i pastant més i més benefici>>.
Està prou clar que, amb els sous reals descompensats respecte al seu valor de producció, amb una pèrdua del seu poder adquisitiu i d’entre el més baixos de tota Europea, no hi havia una altra solució que endeutar-se amb hipoteques i crèdits al consum si s’aspirava a tenir un habitatge i unes condicions de vida dignes de la tant publicitada democràcia burgesa Europea. No pense, com algú va argumentar, en responsabilitzar totalment a les famílies del seu endeutament, seria injust i també fals. Uns tens més responsabilitats que uns altres i fins hui bancs i financeres, rescatats pels i les treballadores amb els seus impostos, no han assumit la seva responsabilitat i cap directiu o president de banc ha estat jutjat. Tampoc ho han fet les empreses que van provocar la bombolla immobiliària. Ara en crisi, l’impacte en les economies de les famílies és molt més cru. Els salaris han baixat proporcionalment un 30%, més del 64% del salari va destinat a pagar la hipoteca i, més de la resta a necessitats absolutament bàsiques. El sobreendeutament està servit i amb això arriben els desnonaments i molt més.
Sergi Cremades